D’allí vam avançar fins a Valenciennes, on vam tornar a acampar fins que ens va arribar el material adequat per a un setge. Així que ens va arribar, el príncep va ordenar que aixequéssim el campament i va dirigir l’exèrcit cap a Ath, amb l’objectiu d’assetjar-la. Però en assabentar-se sobre la marxa que el mariscal De Humiers havia reforçat la guarnició esmentada, vam avançar directament sobre Oudenarde i de seguida la vam envoltar.

El setge es va preparar amb tanta cura i tan bé que al cap d’uns quants dies els assetjants ja estàvem a punt per a l’assalt, però el príncep de Condé ens ho va impedir acudint al seu rescat. El príncep d’Orange, d’acord amb la resolució d’un consell de guerra celebrat la nit anterior, va ordenar la retirada de les seves forces per presentar batalla; i amb aquesta finalitat, després d’escarrassar-nos tota una setmana fent valls que permetessin el pas als nostres cavalls, vam passar la nit a punt per al combat. L’endemà, esperàvem que se’ns afegís el general de l’imperi, el comte de Souches; aquest, però, va enviar unes excuses de mal pagador sobre la inadequació del terreny com a camp de batalla; i a continuació, en comptes d’unir-se a les forces del príncep, va avançar en la direcció contrària. El príncep d’Orange, amb les tropes holandeses i espanyoles, va avançar de dret cap a Gant, queixant-se públicament de la traïdoria de Souches i manifestant obertament que s’havia assabentat de la trobada entre un caputxí francès i el general esmentat, que havia tingut lloc la nit anterior. El cert és que el comte de Souches va contrariar el seu amo, l’emperador, amb la seva conducta, de manera que el comte de Sporck el va substituir immediatament com a general.

Per tot plegat, el príncep d’Orange estava tan disgustat que volia deixar l’exèrcit, però el comte de Montery el va convèncer perquè, pel bé de tots, s’hi repensés. Però com que el príncep no creia que es pogués fer res més mentre el comte de Souches encara tingués el comandament, va optar per una destinació més activa, encara que més perillosa; així, doncs, va ordenar a deu mil homes, als quals s’afegiria més endavant ell en persona, que assetgessin la ciutat de Grave.

Grave era una plaça forta de la màxima importància per als holandesos, que l’havien bloquejada des del començament de l’estiu. El príncep d’Orange va deixar l’exèrcit principal en mans del príncep Waldeck a Gant, per seguir el destacament que havia enviat a assetjar aquesta vila tan important que calia conquerir al preu que fos. En arribar-hi, les coses es van començar a moure, i com que s’hi van aplicar amb tota la fúria, poc després, els assetjats es van veure obligats a canviar el seu desdeny de l’estiu per una actitud més adequada a l’estació.

D’ençà de l’arribada del príncep d’Orange, els assetjats havien rebut bales per totes bandes, tant de canó com de morter, i Monsieur Chamilly, el governador de la plaça, al cap d’uns dies, tip d’una recepció tan calorosa, va voler capitular. Per això es van intercanviar ostatges i l’endemà es va acordar el text de la capitulació, en virtut del qual, dos dies més tard, la guarnició va abandonar la plaça a toc de tambor i amb les banderes al vent i es va dirigir a Charleroi.

Amb la captura de la ciutat (i d’aquí l’especial interès del príncep d’Orange al respecte), els francesos perdien totes les places que havien conquerit a Holanda de manera tan impressionant l’any anterior. Però hi havia un altre element que feia la rendició encara més important: els francesos, sabedors de la gran fortalesa de la plaça, hi havien dipositat tots els canons i les municions de què s’havien apoderat en la seva conquesta d’Holanda, i que no havien pogut retirar ni endur-se, amb les mínimes garanties de seguretat, després de la primera victòria de l’exèrcit del príncep.

Després de la marxa de l’enemic, el príncep va entrar a la ciutat i va ordenar immediatament que es fes una acció de gràcies per la seva feliç rendició. En acabat, va nomenar un governador, hi va deixar una guarnició prou nombrosa i se’n va tornar a l’Haia, on al cap de poc va contraure la verola. No cal ni dir la consternació que aquest fet va provocar arreu del país. Qualsevol que l’hagués vist hauria cregut que els francesos havien provocat unes inundacions encara pitjors que les del 1672. Però quan el príncep va ser fora de perill, la joia i la satisfacció dels holandesos per la seva recuperació van ser igualment inexpressables.