En passar a la vora de l’església dels carmelites, vaig veure diversos cecs que hi entraven; alguns amb guia, d’altres, orientant-se per mitjà de bastons. Vaig voler esbrinar per què ho feien, i així que vaig creuar la porta em va sorprendre veure una multitud d’aquells dissortats, tots ells agenollats davant l’altar; alguns, besant el terra; d’altres, mirant amunt mentre cridaven misericòrdia. Em van dir que era la festa de santa Llúcia, patrona dels cecs, i que tots els que podien venien a oferir-li les seves pregàries aquest dia. Així els vaig deixar i em vaig dirigir cap al palau reial.
Quan vaig ser a l’entrada del pati exterior, em vaig trobar un cavaller espanyol que coneixia, i, mentre travessàvem l’esplanada tot xerrant, vaig veure passar alguns cavallers que portaven emblemes al pit, alguns de color blanc, d’altres, vermells, i uns altres, verds. El meu amic em va explicar que a Espanya hi havia cinc ordes de cavalleria. El del Toisó d’Or només es concedia als grans prínceps, però els altres quatre, que són els de Santiago, Alcàntara, San Salvador de Monreal i Montesa, també es concedeixen a particulars.
També em va dir que hi havia més de noranta títols amb grandesa d’Espanya, però que sempre n’hi havia algun de vacant, i que tenien el privilegi de no haver-se de treure el barret davant del rei. Es divideixen en tres categories. La primera és la dels que es cobreixen el cap abans d’adreçar-se al rei. La segona és la dels que es posen el barret un cop han començat a parlar. La tercera és la dels qui només es cobreixen el cap després de parlar-hi. Les dones dels grans d’Espanya també gaudeixen de molta consideració, i quan entren en una estança on hi ha la reina, aquesta s’aixeca i els ofereix seient.
L’únic home casat que viu al palau és el rei, i totes les dones que hi viuen són vídues o dames d’honor de la reina. Vaig veure com portaven el dinar al príncep d’Astúries amb una comitiva que va travessar el pati, formada per quatre guàrdies, un al davant, un al darrere i un a cada banda, amb les carrabines a l’espatlla; després van portar el dinar de la reina, i al final, el del rei, amb el mateix nombre de guàrdies, perquè mengen sempre per separat. Vaig comprovar que els guàrdies, encara que no estiguin de servei, estan obligats a portar la corretja de les carrabines.
Sant Isidre, un pobre llaurador que, gràcies al caràcter exemplar de la seva vida, es va merèixer el títol de sant, és el patró de Madrid, i té una església consagrada i amb un interior molt ricament guarnit. El tribunal suprem de la Inquisició celebra les seves sessions a Madrid, sota la presidència de l’inquisidor general. Els seus veredictes no admeten apel·lació quan es tracta de quatre classes de delicte: heretgia, poligàmia, sodomia i bruixeria, i quan executen algú, en diuen un «acte de fe».
La majoria de la gent creu que la principal font d’ingressos de la corona és l’or i la plata que vénen de les Índies, però això és un error, perquè la major part d’aquestes riqueses pertanyen a comerciants i altres persones que són les qui paguen els treballadors de les mines d’or de Potosí i de plata de Mèxic; tot i així, el rei, segons m’han informat, rep prop d’un milió i mig en or.
Els espanyols diuen que el millor hort d’Espanya és al centre de Madrid, que és on hi ha la plaça del mercat, i és ben cert que les parades tenen unes fruites tan variades i delicioses que he de confessar que no he vist mai res de comparable, i encara em sembla més admirable, tenint en compte que no hi ha horts ni plantacions de fruiters en llegües a la rodona.
A Espanya només mengen llebres quan el raïm creix a les vinyes, i les llebres estan tan grasses que les poden caçar a bastonades. Els seus conills no són tan bons com els que tenim a Anglaterra, però tenen una gran abundància de perdius, que són més grans i d’un plomatge més fi que les nostres. A Espanya es menja poca vedella perquè no hi ha pastures, però tenen xai en gran quantitat, i extraordinari, perquè les seves ovelles només s’alimenten de plantes aromàtiques silvestres. La seva carn de porc és deliciosa perquè els garrins només mengen castanyes i glans.
Madrid i Valladolid, encara que de grans dimensions, només tenen el títol de viles. En aquesta última població, Felip II, a instàncies del jesuïta anglès Parsons, hi va erigir un seminari anglès, i Felip IV, un magnífic palau amb uns jardins d’una extraordinària bellesa. Diuen que Cristòfor Colom, el descobridor de les Índies, va morir allí, però també he sentit que és enterrat a Sevilla, on té un monument.
El palau reial que hi ha dins muralla a Madrid està construït sobre onze arcs, sota cadascun dels quals hi ha botigues que degraden el lloc a la condició de simple mercat. No obstant això, l’escalinata que puja al cos de guàrdia (que també és molt espaiosa) és imponent, de grans dimensions i digna de veure’s. Un cop passat el cos de guàrdia, s’entra en una llarga i noble galeria, a la dreta de la qual es va a parar a les estances del rei, mentre que a l’esquerra hi ha les de la reina. A l’entrada a les estances del rei hi ha una gran sala on se celebren les audiències matutines. En una paret, i ocupant-la sencera, hi ha representada la fatídica batalla d’Almansa. He de confessar que l’espectacle em va afectar una mica, encara que en fes ja alguns anys, i em va portar molts records. Però en les meves cavil·lacions vaig dictaminar que la vanitat dels espanyols era excusable en representar una victòria obtinguda gràcies a un general francès i que era l’única d’importància que els espanyols podien presumir d’haver obtingut sobre un exèrcit anglès.
En aquest saló, quan hi entra el rei, tots els presents el saluden amb una profunda reverència. Després, el rei s’aparta del seu seguici i es dirigeix cap a una gran butaca entapissada de vellut, al costat de la qual hi ha el seu confessor. Llavors el rei s’agenolla i prega una estona, acabada la qual s’aixeca, es persigna i, després que amb un gest de la mà, el seu confessor li atorgui la benedicció, concedeix audiència a tots els que han vingut amb aquest propòsit. Rep a tothom amb aparent cortesia i amb un tracte més a la francesa que no pas amb el cerimonial espanyol. Les peticions adreçades al rei, igual que a Anglaterra, es fan a mans del secretari d’Estat, però hi ha un aspecte que valdria la pena, crec, que imitessin en altres corts: que al sol·licitant li diuen el dia en què ha d’anar a rebre la resposta a la seva demanda, i aleshores pot estar segur d’obtenir-la, sense esperes inútils. Al final de l’audiència, el rei torna a les seves estances passant per la galeria.
No puc ometre una conversa que vam tenir per casualitat el general Mahoni i jo en aquest indret. Després de parlar una estona de la valentia de la nació anglesa, Mahoni va esmentar amb una particular insistència el general Stanhope.
—Mai de la vida no m’he sentit tan desconcertat —em va dir— com amb el general Stanhope. Jo anava de París a Madrid, i em vaig assabentar que el general anava en direcció contrària a la meva i que amb tota probabilitat ens veuríem l’endemà. Al matí, abans de posar-me en marxa, vaig fer que em preparessin l’uniforme de gala del regiment, amb la idea de tenir el millor aspecte possible per saludar un home de la seva talla. Quan encara no feia quatre hores que marxàvem, vaig veure dos cavallers que semblaven anglesos i que vaig suposar que devien ser exploradors, amb un petit seguici. Però imagini’s la meva vergonya i el meu desconcert quan, en preguntar-los qui eren, un d’ells em va respondre: «Senyor, sóc jo mateix». Mai l’austeritat no va posar tant en evidència la vanitat, tot i que, amb franquesa, em va semblar que anava vestit amb massa senzillesa per ser el general Stanhope, igual que jo anava massa llampant per ser el general Mahoni. De totes maneres —va afegir—, aquell gran home tenia tantes virtuts a l’interior de la seva ànima que no necessitava ornaments exteriors.
D’entre tots els passatemps, el que més complau el rei és la caça, en què fa gala de punteria i destresa. L’he vist distreure’s tirant a les orenetes (que tothom considera el tir més difícil) millor que ningú que jo hagi conegut. L’última vegada que vaig tenir l’honor de veure’l, va ser quan ell tornava d’haver-se exercitat així. Hi havia anat amb el duc de Medina Sidonia, i va baixar del seu carruatge davant d’una de les portes del darrere del palau, amb tres o quatre aus a les mans, que, seguint el seu costum, va portar ell en persona a la reina.
Hi ha dos teatres a Madrid, i en tots dos hi ha representacions cada dia, però els seus actors i músics són tan vulgars que no val la pena parlar-ne. El teatre del Buen Retiro és el millor de Madrid amb molta diferència, però en la mateixa mesura que resulta superior als altres, és inferior als nostres teatres de Londres. Vaig assistir a una funció en què estaven presents el rei i la reina. El públic era esplèndid, amb molta assistència de dames; però com que aquestes, d’acord amb els costums locals, se situaven al darrere de gelosies, la seva presència perdia gairebé tot l’atractiu. Durant l’espectacle va passar una cosa molt notable: va sonar el toc de l’àngelus en plena representació, i tothom es va agenollar, fins i tot els actors dalt de l’escenari, en ple diàleg. Es van quedar resant una estona i després es van aixecar i van reprendre l’acció.
Les dames de la noblesa surten a fer visita amb gran pompa i decòrum. Les dames que van de visita es desplacen en cadira de mà amb quatre portadors, els dos de davant, sempre descalços, faci el temps que faci; els altres dos fan d’escortes, un a cada banda; encara n’hi ha un altre que porta una llanterna gran per si se’ls fa de nit, i al darrere els segueix un carruatge estirat per sis mules, on van les seves dames de companyia, i a continuació, un altre amb els senyors, i finalment, un nombre variable de criats, en funció de la categoria de la dama, els segueixen a peu. No permeten mai que hi hagi un excés de criats als carruatges, com sol passar a Anglaterra, i tampoc els cotxers o els portadors no caminen o condueixen com si portessin llevadores en comptes de dames. Al contrari, van a pas tan lent i elegant que més aviat es diria que totes i cadascuna d’aquestes dames estan a punt de sortir de comptes i tenen por de perdre la criatura.
No recordo haver visc mai cavalls estirant un carruatge que no fos del rei o d’algun ambaixador, cosa que deu ser un costum, perquè el cert és que no hi ha cavalls millors enlloc del món.
Durant la meva estada a Madrid, vaig coincidir amb el cardenal Giudici. Era un home alt, elegant i ben plantat, que feia molta patxoca. També hi era Alberoni, que, un cop mort el duc de Vendôme, havia tingut la sort de gaudir del patrocini de la princesa dels Ursins. Espero que se’m perdoni aquesta petita digressió en què comentaré una prova de la ingratitud d’Alberoni. La princesa va ser la que el va introduir en la cort. Tots dos eren italians, i aquest podria ser un dels motius pels quals la noble dama s’interessava per ell, tot i que alguns ho atribueixen a la recomanació del duc de Vendôme, de qui Alberoni havia tingut l’honor d’estar molt a prop, igual que el duc ho havia estat de la princesa. Sigui com sigui, el cert és que ella en va ser la primera i única protectora, cosa que donà després a molta gent una bona ocasió per reflexionar sobre Alberoni, la seva ingratitud i la seva honradesa. I és que, quan Alberoni, en morir la primera esposa del rei Felip, va recomanar la seva compatriota (que era de Parma, i ell, de Piacenza, que formen part del mateix ducat) i va fer tot el que va poder per facilitar el seu enllaç amb el rei; i quan la princesa, seguint les ordres que li havia donat el rei, se’n va anar a Itàlia per acompanyar la futura reina als seus dominis, Alberoni, oblidant la mà que l’havia afavorit en primer lloc, va enviar una carta a la reina actual, just abans que desembarqués, en què li aconsellava que, si estava decidida a ser reina d’Espanya, havia de desterrar la princesa dels Ursins, la seva rival, i no permetre que tornés mai a la cort. La futura reina, per posar de manifest el seu poder i la seva determinació, va despatxar la princesa tan bon punt van haver desembarcat, abans que veiés el rei, i la va fer escortar per un destacament de la seva pròpia guàrdia fins a França; i tot, sense donar-li cap oportunitat de justificar-se ni donar-li cap explicació per a una conducta tan extraordinària. Però el mateix Alberoni (encara que després el van fer cardenal, i va ser favorit del rei Felip durant on temps) aviat va rebre el premi a la seva ingratitud en caure en desgràcia davant la mateixa cort.
Recordo que, quan vivia a la Manxa, en una conversa, don Félix Pacheco em va dir que tres dones governaven en aquells moments el món: la reina Anna d’Anglaterra, Madame de Maintenon i la princesa dels Ursins.