Tot just havia començat el 1696 quan es va descobrir una conxorxa com només s’hauria pogut ordir a l’infern o a Roma. Una conxorxa que hauria causat la consternació fins i tot dels bàrbars i dels salvatges. La van anomenar la conxorxa dels assassins, perquè del que es tractava era de l’assassinat del rei Guillem poc abans que aquest marxés d’Anglaterra, com estava previst, per dirigir els exèrcits confederats a Flandes. I de la mateixa manera que res no pot donar una idea més clara del noble caràcter del monarca que aquesta vil conspiració en contra d’ell, als ulls de qualsevol persona sensata, res no podria indicar més rotundament la roïndat de la causa dels seus insensats enemics. Si no recordo malament les meves lectures, els fills de l’antiga Roma, tot i ser pagans, es comportaven amb els enemics ben altrament. Els seus historiadors ens proporcionen múltiples exemples de com havien revelat a reis i generals —amb els quals estaven en guerra— l’existència de bàrbars complots contra les seves vides. Passo ara a exposar el que es va esdevenir entre els nostres compatriotes.
Després que revelessin l’existència de la conxorxa alguns dels que estaven implicats en aquest pla monstruós, al regiment on jo servia i alguns altres dels que estaven destinats a Flandes ens van ordenar embarcar-nos cap a Anglaterra amb la màxima velocitat, però en arribar a Gravesend, vam rebre nova ordre de quedar-nos a bord de les naus fins que ens donessin més indicacions.
Vaig anar a Londres al cap d’uns dies, i allí em van comunicar que només desembarcarien dos regiments, i que la resta tornaria a Flandes, ja que el perill aparentment ja havia passat. Quan m’ho van dir, jo era a Whitehall, on em vaig trobar amb Milord Cutts (del favor del qual jo havia gaudit d’ençà de l’assalt a la Terra Nova de Namur), que es va mostrar extremament amable. I quan ja me n’anava, em va pregar que no deixés d’anar-lo a veure l’endemà a casa seva perquè m’havia d’informar d’una cosa extraordinària.
A l’hora convinguda, jo estava esperant sa excel·lència quan em raig trobar amb el senyor Steel (que avui és Sir Richard, i en aquella època era el seu secretari), que em va fer passar de seguida. Vaig veure que acompanyaven Lord Cutts tres cavallers, i, després d’intercanviar-hi les salutacions de rigor, sa excel·lència em va fer a mans una ordre del consell del rei que jo i el capità Porter i els senyors de la Rue i George Harris (que eren els tres homes que l’acompanyaven) anéssim a escorcollar totes les naus que hi havia a Gravesend per impedir que desembarqués a Anglaterra cap conspirador. Després de respondre que estava prest a obeir, i havent rebut en privat les instruccions més detallades que em calien, ens vam acomiadar i al cap de poc vam posar rumb a Gravesend. Va ser en el trajecte que vaig comprendre que els tres havien estat partícips de la conspiració, però els seus escrúpols els havien convertit en delators.
Quan vam arribar a Gravesend, vaig mostrar les meves ordres a l’oficial comandant, que de seguida es va posar a la meva disposició. Però després que el nostre diligent escorcoll no donés els resultats que buscàvem, vam tornar aquella mateixa nit a Londres.
L’endemà s’havia de publicar una ordre de cerca i captura de tres dels quatre soldats enviats pel rei Jaume II, amb una recompensa de mil lliures per cada un, mentre que George Harris, el quart soldat, era l’únic que podia testificar en contra dels tres anteriors. Així que vam tornar de Gravesend, Harris va rebre informació que Cassells, un dels tres a qui buscaven, era a casa del senyor Alien al Savoy, amb el nom de Green. Vam anar-hi directament i vam preguntar pel senyor Green. Ens van dir que allí s’allotjava i que era a la seva estança.
Jo tenia ordres d’acompanyar i ajudar Harris, i sort que les tenia, perquè en vista de la recompensa que s’oferiria l’endemà, Harris i els altres eren partidaris de retardar la detenció de Cassells fins que es publiqués el ban. Però jo els vaig respondre que, si aquella nit se’ns escapava, jo n’hauria de respondre davant dels meus superiors, que, en el millor dels casos, ho considerarien una negligència en el compliment del nostre deure, i, per tant, estaven obligats a detenir-lo. I així ho vam fer, i el seu nom es va esborrar del ban. És cert que, en complir fidelment el meu deure, vaig estalviar mil lliures al govern; però també ho és que mai no vaig rebre ni la més ínfima consideració per part dels meus superiors pel que alguns van qualificar d’un servei excessivament escrupolós, tot i que en justícia s’ha de reconèixer que vam complir amb el nostre deure de manera precisa i desinteressada.
Al cap d’uns dies, m’havien convocat a Secretaria junt amb el senyor Harris quan va entrar un holandès cridant atropelladament que estava segur que podria descobrir un dels conspiradors. Tot i això, l’aspecte i el comportament d’aquell individu van impedir que ningú se’l cregués o li fes cas. Però, com que l’holandès hi insistia, vaig demanar al senyor Harris que l’agafés i li preguntés com era aquest conspirador. Harris va fer el que li deia, i l’holandès el va descriure de tal manera que quan Harris va tornar al meu costat em va dir: «Que em pengin si no és en Blackburn!». Llavors vam interrogar més a fons l’holandès i, un cop esvaïts els nostres dubtes i assabentats del seu parador, vam demanar al coronel Rivet, de la guàrdia, que ens acompanyés a detenir-lo. Vam anar-hi i, en efecte, era Blackburn, de manera que l’holandès va rebre cinc-centes lliures, i el coronel i els altres, les altres cinc-centes, Cassells i Blackburn, si encara viuen, són a la presó de Newgate, tancats per una llei especial del Parlament, ja que només teníem el testimoni de Harris en contra seu.
En el moment de capturar Blackburn, vaig trobar al seu allotjament un tal Davison, rellotger, que vivia a Holborn. Me’l vaig endur també a la Secretaria d’Estat, però com que, després d’interrogar-lo, no van trobar res de què se’l pogués acusar, el van deixar anar de seguida, i ell, en senyal d’agraïment, em va obsequiar amb un rellotge dels seus, que jo no vaig voler acceptar, i encara durant molt de temps em va restar agraït.