Les fatals conseqüències de la batalla aviat es van fer visibles, sobretot per als qui érem a Alacant. L’enemic ens hostilitzava cada dia més. Els seus escamots ens atacaven amb més atreviment que mai. I sovint ens rondaven de tan a prop que amb prou feines aconseguíem mantenir-los a ratlla a canonades. Van cridar a Anglaterra el governador Gorge, i el rei Carles va nomenar per substituir-lo el general de divisió Richards. Aquest era catòlic, i per això els alacantins se l’estimaven molt, tot i que, per ser justos, es comportava molt bé en tots els sentits. Va ser aleshores que es va produir un atac per sorpresa contra Guardamar, una petita localitat portuària de Múrcia, però el cardenal Belluga, bisbe convertit en soldat (que excel·lia literalment tam Marte, quam Mercurio, entre moltes altres qualitats), ho va impedir amb la seva oportuna intervenció.

El governador Richards, com que jo seguia destinat al castell d’Alacant, m’havia enviat encàrrec que l’avisés de qualsevol moviment de les tropes enemigues que observés. Un matí vaig descobrir una partida considerable de cavalleria cap a la banda d’Elx i, en compliment de les meves ordres, vaig baixar a la ciutat per informar el governador del que havia vist. Immediatament, em va donar ordre que m’acompanyessin un capità i seixanta homes fins a una casa vella que hi havia a mitja milla de distància. De seguida que hi vam haver arribat, em vaig posar a tapar-ne totes les obertures i entrades, i vaig situar els homes en posició de rebre l’enemic així que es presentés. El capità va ordenar que alguns dels seus homes es col·loquessin sobre una elevació del terreny que hi havia davant la casa, a tall d’esquer. Però va ser com pescar balenes amb canya, perquè l’enemic es va empassar l’esquer i, en veure els homes que havíem situat al turonet, va enviar un escamot a interceptar-los abans que poguessin arribar a la ciutat. Però el que va passar a continuació va ser que havíem subestimat el nombre d’enemics, que era molt més gran del que ens pensàvem. Malgrat tot, els nostres esquers, per dir-ne d’alguna manera, van entrar sans i estalvis a la casa, i quan es va presentar l’escamot, els vam disparar una descàrrega que va deixar morts a l’acte tres homes i un cavall. En sentir-ho, la resta de la partida es va dirigir cap a la casa, però es va quedar al turonet, fora de l’abast de les nostres armes. En veure’n el nombre, ens vam adonar del perill que corríem. Per sort per a nosaltres, l’amatent governador se’n va apercebre al mateix temps que nosaltres. En veure’ns encerclats per un enemic molt superior, va sortir ell en persona amb bona part de la guarnició per auxiliar-nos. L’enemic va mantenir les posicions una estona, com si volgués enfrontar-s’hi, però després de pensar-s’ho millor, es va retirar, i, amb gran alegria per part nostra, vam quedar lliures per tornar a casa i reintegrar-nos a la guarnició.

Pràcticament no passava dia que no tinguéssim visites i escaramusses d’aquesta mena, fins al punt que a les patrulles petites els era quasi impossible moure’s amb seguretat, i sempre a poca distància. A menys d’una milla d’Alacant hi havia una antiga vinya envoltada d’un mur de pedra seca. Un altre oficial i jo vam decidir arribar-nos-hi a cavall per passejar. Així ho vam fer, i quan ja feia una estona que anàvem plegats, se’m va acudir donar un ensurt a l’oficial. I aquesta mala idea que vaig tenir ens va resultar providencial. Vaig fingir que havia vist una patrulla enemiga que venia cap a nosaltres i vaig donar la veu d’alarma, vaig esperonar el cavall i el vaig llançar al galop, a tota velocitat. L’oficial no es va quedar enrere en velocitat, i encara no havíem sortit de la vinya quan vam descobrir que la meva broma anava de veres, i dotze genets enemics ens van perseguir fins a les portes de la ciutat. Ja no vaig poder convèncer mai més el meu company d’excursió que devia la seva salvació a una broma més que no pas a la seva velocitat.