Encara no feia una hora que hi havia arribat quan es va produir un dels esdeveniments més extraordinaris de la meva vida. Vaig veure cap a llevant un núvol d’un color estrany, com polsegós, de grandària considerable, que anava tan de pressa —no empès pel vent (ja que la calma era absoluta)— que amb prou feines l’havíem vist que ja el teníem a sobre. Quan el cap del núvol va arribar al nostre campament, es va desfermar un huracà tan terrible que es va emportar enlaire totes les tendes amb gran violència, i les gorres i els barrets dels soldats es van enlairar formant un estol tan compacte que no se m’acut res amb què el pugui comparar millor que amb els vols d’estornells que se’n van dels camps cap als seus nius en fer-se fosc. Alguns arbres van quedar arrencats de soca-rel, igual que les teulades d’alguns coberts on s’allotjava el príncep van sortir volant. Això va durar prop de mitja hora, fins que el núvol va haver passat del tot, i llavors es va produir de sobte la mateixa calma total que hi havia abans que vingués el núvol. Semblava anar en direcció oest, però al cap de poc ens van dir que havia causat greus desperfectes a la gran cúpula de l’església major d’Utrecht aquell mateix dia. I, si no vaig errat, Sir William Temple s’hi refereix a les seves memòries: el va patir a Lille, de tornada del campament del príncep d’Orange, on havia estat un o dos dies abans.
Tan aviat com vaig poder, després d’això, vaig lliurar les meves cartes de recomanació a Sir Walter Vane, que va tenir la gentilesa de rebre’m al seu allotjament, i em va dir que sis o set cavallers anglesos s’havien allistat com a voluntaris a la companyia de guàrdies del príncep; i va afegir que em recomanaria tot seguit al seu coronel, el comte de Solmes. Va fer honor a la seva paraula i així fou com m’hi vaig allistar. Els sis altres cavallers eren aquests: Clavers, avui més conegut pel títol de Lord Dundee; el senyor Collier, actualment Lord Portmore; el senyor Rooke, avui general de divisió; el senyor Hales, mort fa poc, que durant molt de temps va ser el director de l’Hospital Militar de Chelsea; el senyor Venner, fill del Venner famós per haver estat un dels conspiradors de la secta de la Cinquena Monarquia; i el senyor Boyce. Els quatre primers van assolir una gran notorietat; però la fortuna no els va somriure igual a tots.
Al cap d’una setmana, es va decidir en consell de guerra avançar cap a Binche, una vila murallada que hi havia a unes quatre llegües de Nivelles, per impedir que arribessin per allí provisions al campament del príncep de Condé.
Així, doncs, el primer d’agost, dissabte, vam emprendre la marxa. I als voluntaris anglesos ens van assignar un carro de provisions. El comte de Souches, general de l’imperi, amb les tropes d’aquesta nació, comandava l’avantguarda; el gruix de les tropes eren els holandesos que tenien per comandant en cap el príncep d’Orange, mentre que els espanyols, amb alguns destacaments addicionals, a les ordres del príncep de Vaudémont, formaven la rereguarda.
Durant el nostre avanç, jo, que era en un dels destacaments de la rereguarda, vaig veure que un gran contingent de cavalleria de l’enemic se situava en una posició elevada, que vaig suposar —correctament— que era el príncep de Condé que observava l’avanç de les nostres forces. El nostre exèrcit havia de passar per molts congostos, que el príncep de Condé, amb molta astúcia, va permetre que travessessin les tropes imperials i holandeses sense cap molèstia. Però quan el príncep de Vaudémont, amb els espanyols i els nostres destacaments, creia que també li ho permetrien, Condé ens va atacar per la rereguarda i, després d’una llarga i aferrissada lluita, la nostra derrota va ser total, amb la mort al camp de batalla del marquès d’Assentar, tinent general.
Si el príncep de Condé s’hagués acontentat amb la seva bona sort en aquest encontre, la seva victòria hauria estat completa. Però va decidir avançar, mogut per la vehemència del seu caràcter (ja prou coneguda) i transportat pel seu extraordinari triomf, per obligar la resta de l’exèrcit confederat a presentar batalla. A tal fi, va situar immediatament les seves tropes entre la nostra segona línia i la línia de proveïment, de manera que aquesta quedés totalment aïllada i a mercè de l’enemic, que es va llançar al saqueig, amb l’ajuda considerable dels mateixos espanyols als quals havien derrotat i als quals no disgustava llavors compartir amb l’enemic el saqueig de les provisions dels seus amics i aliats.
Els voluntaris anglesos vam compartir l’infortuni de la resta; el vagó que els havien assignat era un dels que va interceptar l’enemic, i pel que fa a mi, ho vaig perdre tot, menys la vida, que de totes maneres vaig salvar de manera tan inexplicable com la van perdre els meus companys d’armes. Com que la línia de proveïment ja he dit que havia quedat aïllada i a mercè de l’enemic, tothom va intentar fugir-ne travessant les línies o camps a través. I, com sol passar en situacions de confusió semblants, un intenta salvar-se a costa de la perdició dels altres. En aquest cas, els qui no podien saltar per damunt d’una tanca perquè els ho impedia algú altre situat al seu davant, l’estiraven per obrir-se pas ells, i de vegades corrien la mateixa sort a mans d’un tercer, cosa que acabava provocant la destrucció de tots plegats. Jo, que llavors em trobava en l’apogeu de les meves forces i la meva joventut, en adonar-me de la sort que havien corregut alguns dels qui tenia al davant, vaig clavar la cama esquerra sobre les espatlles d’uns que es barallaven de la manera que acabo d’explicar, i d’un salt vaig anar a parar per damunt dels seus caps i de la tanca alhora. I així no tan sols vaig salvar la vida (ja que a tots els qui no van aconseguir passar a l’altra banda els van fer xixina), sinó que vaig aconseguir arribar a un turonet, des d’on vaig tenir ocasió d’observar i anotar el desenvolupament posterior d’aquesta gloriosa batalla.
Des d’aquesta posició destacada vaig descobrir que les forces imperials, que conformaven l’avantguarda, s’havien unit al gruix de les tropes. I vaig contemplar —confesso que amb un goig gairebé inefable—, cap a les tres de la tarda, la fúria intrèpida amb què s’abatien sobre l’enemic. En resum, la totalitat dels dos exèrcits es va enfrontar i es va disputar aferrissadament la victòria fins a les onze de la nit, moment en què els francesos, que ja n’estaven més que tips, es van retirar. No obstant això, per protegir-se la retirada, van fer servir el següent estratagema: van deixar els seus focs encesos penjats de les bardisses, que, en oscil·lar en l’aire, amagaven la realitat als ulls de l’exèrcit confederat.
Al cap d’un parell d’hores, les tropes confederades van seguir l’exemple dels seus enemics i van marxar. I tot i que cap dels dos exèrcits tenia gran cosa de què presumir, com que el príncep d’Orange va ser l’últim a abandonar el camp, i els francesos havien perdut al final tot el que havien guanyat al principi, la glòria del dia li va correspondre a ell, ja que tant els confederats com els enemics estaven d’acord que havia actuat com un capità de més edat i experiència.
Van caure al camp de batalla aquell dia, segons el recompte general, no menys de divuit mil homes de cada bàndol, als quals s’han d’afegir els qui van morir de les ferides. Les pèrdues van estar força equilibrades, si bé els francesos van fer més presoners. Al príncep Waldeck el van ferir al braç, i jo n’era tan a prop que ho vaig poder veure; i el meu amic, molt plorat, Sir Walter Vane, va ser un dels morts. Jo no vaig poder presumir de cap altre senyal d’honor que una ferida al braç, tot i que l’artilleria, en passar pel congost, matés a molts dels qui es trobaven a prop meu.
El príncep de Condé (com ens van informar l’endemà) havia passat tota la nit al peu d’una tanca, embolcallat en la seva capa. I, mortificat perquè s’havien vist frustrades les seves esperances de victòria, o potser pensarós per la desgràcia que li havia ocasionat el seu caràcter abrandat, es va mostrar inconsolable durant molts dies. I així va acabar la famosa batalla de Seneffe.
De totes maneres, encara que el comú de la gent l’hagi qualificada de batalla, al meu humil parer, seria més adequat anomenar-la confusa escaramussa, perquè tot s’hi va fer per força i sense cap ordre ni pla que la fessin mereixedora del nom de batalla. I és que, com ja he dit, a pesar de gaudir d’una posició privilegiada com a observador, em resultava sovint impossible distingir un bàndol de l’altre. I això ho il·lustra d’una manera excepcional el cas del príncep d’Orange, que, empès pel seu coratge i vigor, es va trobar envoltat d’enemics, i, en adonar-se del seu error, va demostrar una singular presència d’ànim en donar les seves ordres en francès, una llengua que parlava a la perfecció. Els soldats francesos, prenent-lo per un dels seus generals, li van respondre que s’havien quedat sense pólvora, informació que va incitar el príncep a insistir en la seva ofensiva i li va servir de lliçó per mostrar-se més caut i tornar al costat de les seves tropes.
Malgrat tot, l’endemà, el príncep d’Orange va considerar més oportú marxar fins a Quarignan, un poble situat a una llegua de Mons, on es va quedar uns quants dies, fins que va rebre de Brussel·les les provisions que el seu exèrcit necessitava.