Presideix aquest poble de la Manxa el corregidor, que té jurisdicció sobre setze localitats més, una de les quals és Almansa. El seu mandat dura tres anys, i com que el preu que s’ha de pagar pel càrrec és exorbitant, es dediquen a plomar la pobra gent de manera abusiva. No es pot vendre res si no és al preu que ells imposen, i de cada venda se n’ha de pagar al corregidor una part en espècie o amb l’equivalent que ell digui.

Durant la meva estada a San Clemente, vaig tenir notícia de les batalles d’Almenara i Saragossa. Creient que la victòria havia correspost als del seu bàndol (al rei Felip), la gent estava contentíssima. Però la seva joia es va convertir ben aviat en aflicció quan el següent missatger va portar la nova que els exèrcits del rei Carles havien vençut en tots dos combats. Tot plegat no em va perjudicar gens, ans al contrari, ja que els frares i les monges dels convents i alguns cavallers amb els quals no havia tingut gaire bon tracte fins aleshores, a partir d’aquell moment, feien tot el possible per complaure’m, amb la certesa que, si es presentava allí l’exèrcit victoriós, jo podria tornar-los els seus favors per duplicat.

Poc després es va produir un incident que hauria pogut tenir conseqüències funestes per a mi. Jo estava formant mentre passaven revista quan va aparèixer un sorprenent vol d’àguiles que ens va sobrevolar força estona. El fet va sorprendre els espanyols tant com a mi. Però jo, que no estava acostumat a aquesta mena d’espectacles, vaig dir amb tota la innocència que per a mi allò no era un bon averany per al rei Felip, ja que l’àguila forma part de les armes de la casa d’Àustria. Algun espieta que em va sentit va anar corrents a delatar-me al corregidor. Aquests magistrats pocapenes són uns lladres integrals que aprofiten qualsevol oportunitat per treure’t els quartos, i més encara als forasters. En veure que jo no el volia satisfer i que sabia massa bé de quin peu calçava per donar-li els meus diners, em va enviar l’endemà cap a Alarcón. Però com que el governador d’aquesta plaça havia tingut notícia que l’exèrcit anglès anava cap allí, no va voler saber res de la meva persona i vaig girar cua. Els cavallers de San Clemente es van alegrar tant del meu retorn com els havia entristit la meva partida, perquè no tenien cap simpatia pel corregidor. Però tot plegat va ser un avís sobre la manera en què havia de fer ús de la llibertat anglesa en territori espanyol.

Així com havia conegut la majoria de sacerdots i religiosos del poble, el tracte havia estat especialment cordial amb el provincial dels carmelites, que tenien un convent petit però netíssim. El que més m’agradava era el seu gran hort, on em proveïa sovint de fruites i verdures de tota mena i on encara més sovint feia refrescants passejades, que són una distracció d’allò més agradable en aquest clima tan càlid. La meva relació amb el provincial es va convertir de seguida en amistat per un gest sense importància, que va ser de la següent manera: tot passejant com solia per la gran sala capitular del convent, em vaig fixar en les imatges de la verge Maria que hi havia a cada punta de la sala i vaig veure que sota una d’elles hi havia aquesta inscripció: «Ecce, virgo peperit filium», «Heus ací una verge que va infantar un fill»; sota l’altra, en canvi, no hi havia res escrit, de manera que vaig agafar el meu llapis i vaig escriure-hi aquests mots:

Els frares, que m’havien estat observant a una certa distància, així que me’n vaig haver anat, es van acostar a llegir el que havia escrit, i, quan en van informar el provincial, aquest els va ordenar que escrivissin el mateix text amb lletres d’or al damunt del que jo havia escrit, dient que una frase tan escaient havia de ser per força fruit de la inspiració divina. Així em vaig fer amic d’ell i de la resta de frares, cosa que em va permetre, si més no, gaudir amb tota llibertat dels fruits i verdures i tot el que em vingués de gust del seu hort. Com ja he dit, l’hort era massa bonic per rebutjar l’oferiment.

En aquest país els falta sovint la pluja. Per solucionar aquesta mancança, en aquest hort i en d’altres, hi vaig veure un invent força útil. Tenen un pou al mig de l’hort, i a sobre una roda amb moltes gerres o galledes, l’una sota l’altra, que van recollint l’aigua per un costat i abocant-la per l’altre en un canal des d’on els hortolans la fan passar pels recs fins allí on volen de l’hort. I així les flors i les verdures sempre estan regades i protegides del sol que altrament les assecaria.