Al cap de poc temps, però, el comte es va assabentar que el rei Felip avançava cap a Barcelona amb un exèrcit de més de vint-i-cinc mil homes, comandat per un mariscal de França, i va decidir emprendre la marxa cap a Catalunya amb totes les tropes que va poder reunir, mentre deixava a València un petit contingent d’infanteria, el mínim necessari en aquella situació. Les tropes que va aconseguir aplegar sumaven poc més de dos mil soldats d’infanteria i sis-cents de cavalleria, però va emprendre amb elles la marxa amb decisió cap a Barcelona, i així que hi va ser a la vora, va situar-se amb el seu migrat exèrcit a les muntanyes que envolten la ciutat, on no tan sols estava protegit de l’enemic sinó que el podia hostilitzar indefinidament. El mariscal, amb el seu gran exèrcit, era incapaç de correspondre a les accions del comte, que canviava de posició les seves tropes cada sis o vuit hores, de manera que, com més afany posaven a combatre’l, més difícil els resultava d’atrapar. Així fou com el general va perseguir cruelment les tropes enemigues i va infondre un pànic permanent entre els qui assetjaven Barcelona. Però no va ser aquesta l’única manera en què va combatre l’enemic: les precaucions que havia pres i les mesures que havia adoptat en altres indrets per impedir-ne el retorn a Madrid van contribuir, per molt que els envejosos hagin volgut enterrar-ho en l’oblit, a expulsar dels dominis d’Espanya el mariscal de França i sa catòlica majestat.

Però continuem amb el setge: les bretxes que havia provocat a les muralles el setge del comte de Peterborough s’havien reparat prou bé, però les de Montjuïc, en canvi, havien quedat del tot desateses. No obstant això, la guarnició del castell, amb una bateria de no menys de cinquanta canons, va resistir durant vint-i-tres dies, quan, havent infligit unes pèrdues a l’enemic de més de tres mil homes (el doble de soldats amb què el comte havia pres Montjuïc), es van veure obligats a rendir-se sense condicions. I no voldria passar per alt el fet que una fortalesa que el general anglès va capturar en poc més d’una hora, i amb poquíssimes baixes, es va resistir al mariscal de França durant vint-i-tres dies.

Després de la captura de Montjuïc, el mariscal de Thesse va donar ordre immediata que n’apuntessin les bateries contra Barcelona. Les seves ordres es van obeir amb la màxima celeritat. Al mateix temps, els seus homes es van atrinxerar amb unes fortificacions que haurien fet estralls en el reduït exèrcit del comte de Peterborough si haguessin estat llestes la vegada anterior, i no parlem ja del contingent encara més migrat de què disposava ara el comte. No obstant això, era evident la por que els inspirava el general que planava sobre els seus caps des de dalt de les muntanyes. El mariscal va centrar els seus esforços a obrir una bretxa entre el portal de Sant Antoni i la bretxa que havien obert les nostres forces l’any anterior, i amb aquest objectiu la bombardejaven sense parar amb els canons i morters, de manera que, al cap d’uns dies, van aconseguir fer-hi una bretxa apta per a l’assalt. Però van ajornar per precaució l’atac, temorosos que el comte els ataqués per la rereguarda quan ho intentessin, cosa que demostra que el consideraven capaç de posar-los en perill.

I de fet, el comte de Peterborough va decidir posar en pràctica un pla que feia temps que havia ordit en secret. Uns nou o deu dies abans de començar el setge, havia rebut un missatge del general de brigada Stanhope (que anava amb la flota que comandava Sir John Leake, amb la missió d’auxiliar Barcelona amb reforços procedents d’Anglaterra) informant al comte que havia fet tot el que havia pogut per convèncer l’almirall que accelerés al màxim la travessia cap a Barcelona. Però l’almirall, en canvi, estava absolutament decidit a no enfrontar-se a l’esquadra francesa, que es trobava al davant de la ciutat, a les ordres del comte de Tolosa, fins que no se li afegissin les naus que esperaven d’Irlanda, comandades per Sir George Bing. És cert que la flota de l’almirall Leake era tan forta com la francesa, però Leake no es refiava dels informes que havia rebut, i creia que la gent que es troba en un mal pas sol descriure les coses des d’una perspectiva massa favorable. Així, doncs, per prudència, se sentia obligat a no posar en perill les naus de la reina ja que esperava que, en qüestió de dies, li arribessin reforços segurs i nombrosos.

Aquestes desgraciades circumstàncies (a pesar de les seves glorioses victòries anteriors) havien portat el comte al límit de la desesperació. I a sobre, el rei, que es trobava assetjat a Barcelona, li enviava cada dia ordre que sacrifiqués les seves forces per ínfimes que fossin les possibilitats de tenir èxit. Tot conspirava per obligar-lo a atacar la ciutat quan era evident, als ulls de qualsevol, que ningú no podia intentar-ho i esperar sobreviure. Els francesos s’havien fet forts al peu dels turons situats a dues milles de Barcelona, i els camins que, des d’allí, travessaven la plana, havien estat fortificats i els controlaven grans destacaments de l’exèrcit enemic. Per tot plegat, era claríssim que no es podia llançar cap atac sense donar temps a l’enemic de concentrar totes les tropes d’infanteria que volgués. O fins i tot en el cas que, en aquelles difícils circumstàncies, una part de les tropes aconseguís obrir-se pas, els supervivents que haguessin tingut la sort de salvar-se de la infanteria s’haurien vist exposats en camp obert a l’atac de quatre mil soldats de cavalleria, inclosos els dragons, al llarg d’un trajecte de dues milles. En aquesta situació, els soldats més valents del món haurien considerat que el millor era rendir-se com a presoners de guerra.

Ara bé, el general de brigada Stanhope, al missatge que va enviar al comte de Peterborough que acabo d’esmentar, li assegurava que faria tot el possible per informar-lo de seguida, per terra o per mar, així que les dues esquadres s’haguessin reunit, ja que això era l’únic que havien d’esperar. I afegia que, si el comte rebia una carta o missatge sense destinatari i amb cap altre contingut que mig full de paper tallat per la meitat, això seria el senyal segur que les dues flotes s’havien ajuntat i posaven proa a Barcelona. Com es pot entendre, el missatger havia d’estar molt ben pagat, i convençut que no corria pràcticament cap risc pel fet de portar un full en blanc, el va portar i, per sort, va arribar amb el missatge quan el comte estava tan abatut i desesperat que hauria pogut adoptar una resolució funesta. El missatger, però, no sabia res de la conjunció de les flotes ni del que volia dir el missatge.

La nit mateixa que el comte de Peterborough va rebre aquesta feliç notícia del general de brigada Stanhope, va emprendre la marxa, amb el seu petit exèrcit, cap a una població situada a la vora del mar anomenada Sitges. Ningú no sabia el motiu de la marxa ni les seves intencions. Els oficials, com sempre, van obeir sense preguntar, perquè havien obtingut la victòria en circumstàncies tan diverses que la confiança ja era una cosa natural en ells, tant si eren oficials com soldats.