Quatre apunts històrics

Si la Guerra de Successió hagués estat, estrictament, el que el seu nom indica, un conflicte dinàstic, no hauria durat catorze anys (1700-1714). Cal suposar, a més, que els catalans no hauríem estat els grans vençuts, ni els anglesos els grans vencedors, tenint en compte que el que es litigava era el tron espanyol i els aspirants eren una família francesa (els Borbó) i una d’austríaca (els Habsburg). Ara bé, com que en realitat el que hi havia en joc era l’equilibri geopolític i econòmic del Vell Continent i el comerç amb les colònies americanes, el tauler de batalla es va escampar per diversos escenaris, la contesa es va enquistar i s’hi van veure implicades la majoria de corones poderoses d’Europa, a més de ducats i regnes de tota mena, i Anglaterra al capdavant de tots —òbviament, en contra dels interessos gals, arxienemics seculars. Els britànics, al començament del segle XVIII, estaven posant les bases per convertir-se en la primera potència mundial, a la vegada que, a casa seva, les transformacions socials creaven el germen de les nacions polítiques del futur: apareixien els primers partits (whigs i tories) i, a redós de la seva ambició, s’engegava la màquina manipuladora de l’opinió pública. Daniel Defoe va ser un dels principals artífexs en aquest terreny, un dels primers periodistes a sou, encarregat d’escampar arguments en pamflets i diaris perquè la ciutadania entengués la necessitat d’enviar soldats i de gastar moltes lliures en uns combats en els quals, més que decidir qui seria el rei d’Espanya, s’estava disputant l’hegemonia política a França. Així que, durant anys, Defoe va escriure a favor de la guerra.

L’any 1710, però, el Partit Tory va guanyar les eleccions angleses prometent, entre altres coses, posar punt i final a la intervenció britànica en una contesa sanguinolenta i molt cara. I és que, des de la tristament famosa batalla d’Almansa (1707), tot havien estat derrotes contra els exèrcits francoespanyols. Quan l’any següent, per acabar-ho d’adobar, el candidat austríac al tron, Carles III, va convertir-se en emperador de rebot (no li tocava ser-ho, però el seu germà gran va morir sense descendència), els polítics britànics van acabar de reunir les raons necessàries: el perill ja no venia tant del costat rival, sinó dels mateixos aliats. I van canviar d’estratègia: els era peremptori retirar-se del conflicte, procurar que tots els contendents s’asseguessin en una taula de negociacions i aconseguir, de cadascun d’ells, les màximes concessions possibles. El genial escriptor i futur novel·lista va dedicar-se, llavors, a fer campanya en favor de la pau. I la societat britànica se’n va convèncer. Així que Anglaterra va retirar els seus exèrcits del camps de batalla —després de certes converses secretes amb Lluís XIV de França— i va preparar-se per parlamentar des d’una posició de força. Vet aquí el tractat d’Utrecht firmat l’11 d’abril de 1713: de totes les nacions reunides a la ciutat holandesa, els anglesos van ser els únics que van guanyar tot allò que es proposaren. A grans trets: que Felip V no pogués ser rei de França, de manera que es mantenia l’equilibri de forces a Europa i cap monarca no s’asseia al tron de dues grans potències a la vegada; que el rei francès els donés uns territoris al Canadà (Terranova i la badia de Hudson, riquíssimes en pesca de bacallà); que Espanya els cedís Menorca i Gibraltar i, a més, els donés permís per organitzar un viatge comercial a l’any amb les colònies americanes; i tenir el monopoli de l’asiento de negros, és a dir, el mercat de l’esclavitud. Sobre aquestes bases, Anglaterra va muntar el seu imperi, hegemònic fins a la Primera Guerra Mundial. I dels catalans, que un any i mig després de firmada la pau continuaven lluitant per la causa aliada, a la qual s’havien sumat impulsats pels britànics, què? Se’n va parlar.