Poc després d’acabar la meva feina amb les fortificacions, vaig rebre permís del governador per absentar-me quinze dies per assumptes propis a València. A la tornada, en un poble que es diu Benissa, em vaig trobar dos oficials d’un regiment anglès que anaven a l’indret d’on jo venia. Després de saludar-nos, em van dir que havien deixat el major Boyd en un poble anomenat Calp, on havia llogat una altra mula perquè la que havia muntat fins allí estava rebentada, i em van demanar que, si el veia, li digués que l’estaven esperant. Jo anava acompanyat d’un altre cavaller, i amb prou feines havíem avançat una llegua quan ens va sorprendre a tots dos veure, a poca distància, una estampa que semblava desafiar la imaginació i massa extraordinària per ser obra de la natura. Era una forma vermella que es movia, però tan a poc a poc que, si no ens hi haguéssim acostat nosaltres, hauria passat tot un dia abans que hi arribéssim. El meu acompanyant estava tan desconcertat com jo. I, de fet, com més ens hi acostàvem, més monstruós semblava allò, que no recordava en absolut una persona, ni a peu, ni a cavall, ni de cap altra manera. Al final, quan vam tenir al costat aquest estrany ésser viu (perquè, del fet que fos viu, no en teníem cap dubte), mai no hauríeu dit què o qui va resultar que era? El major Boyd! Era una persona de corpulència més que notable, i muntat a cavall d’un pobre ruquet que duia a sobre tots els seus pertrets de guerra, feia una fila gairebé tan estranya com la dels antics centaures. La sella de cuiro que cobria el ruc ja hauria estat prou feixuga per a la bèstia sense el seu amo, i l’afegitó de les armes de foc amb les seves fundes encara feien més pesada la càrrega. A sobre, l’ase tenia el caparró cobert per uns arreus enormes, mentre que un capot vermell tan llarg que penjava fins al terra tapava les botes, el ruc, el seu amo i tot alhora. Resumint, el meu acompanyant i jo, després d’haver comprovat que allò era un home, vam coincidir que no havíem vist mai de la vida una figura tan còmica. Després de saludar entre rialles el nostre major (perquè ni un cínic no s’hauria pogut aguantar el riure), es va justificar tan bé com va poder al·legant que no havia aconseguit cap altra bèstia. A continuació, li vaig donar el missatge dels seus companys i el condol per la seva muntura i, després de desitjar-li millor sort al poble on s’havia d’allotjar, vam posar-nos en ruta cap a les nostres destinacions respectives i ens vam separar.

Aquella nit vam dormir a Altea, famosa perquè els vaixells es poden proveir d’aigua a la seva badia. S’alça sobre una muntanya i està adornada, no defensada, per un antic fortí.

D’allí vam anar a Alacant, on ja feia tot un any que m’estava, i com que ja hi havia fet tot el que calia, vaig obtenir del governador permís per fer un altre viatge. Lord Galway era a Tàrrega, mentre el duc d’Orleans assetjava Lleida, i com que, durant la meva estada a Alacant, m’havien donat certes esperances, vaig decidir presentar almenys senyals de vida. El governador va tenir la gentilesa de lliurar-me cartes força elogioses, i em vaig embarcar cap a Barcelona. Quan tot just entràvem a port, ens vam trobar amb la flota anglesa, que tornava de l’expedició a Toló que havia capitanejat Sir Cloudsley Shovel.

Em vaig quedar pocs dies a Barcelona, i d’allí vaig emprendre viatge a Tàrrega. En arribar-hi, vaig lliurar les meves credencials a Lord Galway, que em va rebre molt amablement, i, encara més, em va comunicar que el governador d’Alacant li havia parlat molt favorablement de mi. Tot i que era públic i notori que un dels trets del caràcter del noble senyor era que les primeres impressions són les que compten, aviat vaig tenir motius per estar més d’acord amb una altra dita igual de certa: que no hi ha regles sense excepció. Durant la meva estada a Tàrrega vam rebre la notícia de la pèrdua de Lleida, per bé que el príncep de Hesse (germà del coratjós príncep que va perdre la vida a Montjuïc) es va retirar amb la guarnició a l’interior del castell, i encara el va defensar amb valentia durant molt de temps.

Mentre jo era amb Lord Galway, aquest va rebre informes que l’enemic es disposava a assetjar Dénia, per la qual cosa em va donar ordre de dirigir-m’hi en qualitat d’enginyer. Després d’haver rebut aquesta missió i d’acomiadar-me de sa senyoria, vaig emprendre la marxa i vaig decidir que, com que havien deixat a la meva elecció el camí a seguir, aniria a Barcelona, i d’allí m’embarcaria cap a la meva destinació. Així estalviaria prou temps per tenir oportunitat de visitar Montserrat, un lloc de què havia sentit a parlar molt, i això m’havia fet entrar un desig ardent d’anar-hi. Amb franquesa, m’havien explicat coses tan estrafolàries de Montserrat que almenys la meitat les atribuïa a les fantasies dels espanyols, entre els quals està massa estès el vici de l’exageració.