Aquí he de dir adéu, en tant que presoner de guerra, a la part activa de la meva vida militar, i a partir d’ara em limitaré a descriure camps, viles, palaus i persones en comptes de batalles. De totes maneres, si parlo d’alguna, basant-me en testimonis veraços, espero que aquesta mena d’interrupció no afecti negativament les meves des d’ara pacífiques memòries.

De seguida que vaig arribar a València vaig escriure al nostre pagador, el senyor Mead, a Barcelona, per informar-lo que m’havien fet presoner, estava ferit i necessitava diners. Em va respondre sense donar-me gairebé temps de pensar en la meva situació, amb una ordre de pagament adreçada a un banquer, un tal Monsieur Zoulicafre, perquè em lliurés cent escuts a la vista. En la seva carta, el senyor Mead em feia saber que els cent escuts eren un obsequi del general (i després comte) Stanhope. Per això, quan vaig tornar a Anglaterra, no me’n van descomptar ni un de la paga. Aquesta no va ser l’única prova que vaig tenir de la generositat del comte, cosa gens estranya, ja que ningú no pot dubtar que els fills legítims d’aquesta noble família sempre s’han distingit i caracteritzat per les seves heroiques accions i la seva magnanimitat.

Per sort, l’ajuda que em va proporcionar va ser encara més generosa. Els favors ho són per duplicat quan s’atorguen sense dificultats i quan es necessiten. Amb aquells diners, i amb la ració diària que, com a presoner de guerra, m’havia assignat el rei Felip, de divuit unces de xai al dia per a mi, i nou per al meu ajudant, més el pa i el vi corresponents, n’hi havia prou per trobar-se a gust i pràcticament oblidar la falta de llibertat, sobretot tenint en compte que, en el meu cas, la falta de llibertat només significava que tenia prohibit abandonar la ciutat més agradable d’Espanya.

A València vaig coincidir amb l’enginyer francès que havia construït la mina del castell d’Alacant, la fatídica, que va fer volar el general Richards, el coronel Syburg, el coronel Thornicroft i una vintena d’oficials més, pel cap baix, que, en paraules de l’enginyer, s’ho havien buscat. El general que estava a càrrec del setge va fer més que ells mateixos per salvar-los. Ho va intentar de moltes maneres: els va fer saber que havia excavat una mina i que estava disposat a fer-la esclatar, i els va brindar la possibilitat de sortir a comprovar-ho inspeccionant-la. Tot i que el coronel Thornicroft i el capità Page, un enginyer francès al servei del rei Carles, van acceptar l’oferiment i van suposar que era un parany, en tornar van dir que era una mina falsa, una trampa per obligar-los a rendir-se, i que els sacs estaven plens de sorra, i no de pólvora.

El dia que es disposaven a fer saltar la mina, els assetjants en van fer córrer la veu, de manera que els habitants de la vila van córrer en massa a la muntanya que hi ha al davant per presenciar l’explosió. Els del castell ho van veure, però estaven tan confiats que van creure que tot allò era només per espantar-los. Però quan finalment va esclatat la nefanda mina, hi van morir. Després de sentir la història de l’enginyer, vaig pensar per a mi mateix: qui pot esquivar el seu destí?

L’enginyer va afegir que li havia costat molt construir la mina, que contenia mil tres-cents barrils de pólvora, però que, tot i així, no va fer gaire soroll, per bé que sí que el devia fer sota terra. Deia que l’explosió havia reforçat el castell per aquella banda perquè només es va enfonsar una excrescència de la roca, i una esquerda o escletxa que sovint havia suscitat inquietud va quedar tancada del tot i amb absoluta solidesa.

Poc després em vaig assabentar de més detalls per l’ajudant del coronel Syburg, que, en veure’m al teatre, em va venir a parlar, encara que jo llavors no el coneixia. Em va explicar que la nit abans de la desgraciada mort del seu superior ell l’assistia a la casamata i que va veure, una mica abans que la resta de la guarnició, que el general Richards semblava molt amoïnat i pensatiu. Un borinot el va estar empipant tota la nit sense parar de brunzir-li al voltant del cap i les orelles, burxant i molestant la resta de la companyia i el mateix general. L’endemà al matí, quan es van reunir a la bateria sota la qual havien perforat la mina, el general els va dir de sortir diverses vegades, però el coronel Syburg, com si tot plegat anés de broma, i els altres, per fatxenderia, s’hi van quedar i no van permetre que el general se n’anés. Al final, el coronel Syburg va proposar que destapessin dues ampolles més a la salut de la reina i que després sortirien tots plegats del castell.

En aquest punt, van enviar el meu informant, l’auxiliar de Syburg, a buscar les dues ampolles. Quan ja se’n tornava, el capità Daniel Weaver, que era a trenta o quaranta iardes de la bateria, va anar corrents a dir-li que ell també volia beure amb els altres a la salut de la reina. I acabaven d’entrar a la bateria quan va esclatar la mina, que se’l va emportar junt amb la resta de la companyia. El comandant Harding, que actualment és jutge a Westminster, es va salvar perquè en aquell precís moment s’acabava la seva guàrdia.

Als ulls de molta gent, la doctrina de la predestinació és un error, però què podria explicar millor una fatalitat com aquesta? O a què podríem atribuir tot el que va passar: que els diguessin de posar-se a segur però decidissin afrontar el risc que els amenaçava; que, entre molts altres senyals de perill imminent, veiessin com es concentraven els enemics per presenciar la catàstrofe; i que, malgrat tot, fossin prou ximples per no moure’s del fatídic indret, i encara enviessin a buscar dues ampolles. Tant si van actuar de manera irreflexiva com si fou després de rumiar-s’ho molt, val la pena meditar sobre tot plegat amb calma.