Poc després, el victoriós general es va embarcar cap a Gènova, en compliment dels acords del consell de guerra de Guadalajara, amb una comissió especial de la reina d’Anglaterra, una altra del rei Carles d’Espanya i l’encàrrec del marquès de las Minas, general de les forces portugueses, de negociar un emprèstit de cent mil lliures per a les seves tropes. En tot va tenir el mateix èxit de sempre, però es pot dir sense exagerar que la seva marxa, en bona part, va ser determinant per a la victòria de les forces confederades a Espanya. És veritat que el general va tornar amb els magnífics resultats d’aquestes negociacions, però ja no va actuar mai més en la seva antiga esfera. Per tant, com que estic a punt d’acomiadar-me d’aquest afortunat general, deixeu que li faci justícia proclamant al món la diligència amb què va complir les seves obligacions, que no té equivalent (almenys avui en dia), i en empreses d’allò més variades, de totes les quals va sortir victoriós i que van despertar l’admiració de tot Europa. Aquests serveis, que van donar lloc a celebracions solemnes d’acció de gràcies a les nostres esglésies i que van rebre l’aprovació més entusiasta de la corona i del Parlament, ens els representa amb tota claredat una carta escrita pel rei d’Espanya del seu puny i lletra i adreçada a la reina d’Anglaterra i comunicada a totes dues cambres del Parlament tal com segueix:
Senyora i germana meva,
No hauria trigat tant a tenir l’honor de reiterar-vos els meus sincers respectes si no hagués esperat l’ocasió propícia de què ara us informo: que la ciutat de Barcelona ha capitulat i s’ha rendit a mi. No dubto que rebreu aquesta gran notícia amb plena satisfacció, tant perquè aquesta feliç victòria és obra del vostre exèrcit sempre gloriós, com per la pura bondat i afecte maternal que sentiu per mi i per tot el que pugui contribuir a afavorir els meus interessos.
He de fer justícia a tots els oficials i soldats, i en particular a Milord Peterborough, que ha fet exhibició durant tota la campanya d’una constància, una valentia i un capteniment dignes de la confiança que li heu fet. No em podria haver satisfet més del que ho ha fet, gràcies al seu zel i devoció pels meus interessos i en el servei a la meva persona. Dec el mateix reconeixement al general de brigada Stanhope, per l’extrem zel, vigilància i assenyadíssima conducta que ha demostrat en tota ocasió, així com a tots els oficials de la flota, sobretot al vostre digne almirall Shovel: us asseguro, majestat, que m’ha ajudat en aquesta empresa amb una diligència i una aplicació inconcebibles, i que cap almirall no em podria haver satisfet més que ell. Durant el setge de Barcelona, alguns dels vaixells de la vostra majestat, amb l’ajut de les tropes locals, van conquerir la ciutat de Tarragona, els oficials de la qual van quedar presoners de guerra. També per aquestes dates, les tropes locals van capturar per sorpresa la ciutat de Girona, i Lleida i Tortosa, a la riba de l’Ebre, es van rendir, de manera que ara tenim totes les places fortes de Catalunya, menys Roses. Algunes ciutats d’Aragó properes a Saragossa s’han passat al meu costat, i la guarnició del castell de Dénia, a València, ha mantingut les posicions i ha repel·lit l’enemic. 400 soldats de la cavalleria enemiga s’han posat al nostre servei, i un nombre encara més gran de soldats d’infanteria han desertat.
Aquesta, senyora, és la situació en què els vostres exèrcits i la voluntat del poble han deixat la meva causa. No cal que us digui que el que detura el progrés d’aquestes conquestes no són les estacions de l’any ni l’enemic, que no són obstacles per a les vostres tropes, desitjoses només de combatre sota el guiatge que la vostra majestat els ha proporcionat. La conquesta de Barcelona amb un exèrcit tan reduït és un fet notabilíssim, i el que s’ha fet durant el setge no té pràcticament cap paral·lel: que amb set o vuit mil homes dels vostres i dos-cents miquelets haguem encerclat i assetjat una ciutat i que trenta mil francesos no hagin aconseguit mantenir-la.
Després d’una marxa de tretze hores, les tropes van escalar per roques i penya-segats per atacar un castell encara més fortificat que la ciutat, i del qual el comte de Peterborough us n’ha enviat un plànol; dos generals, amb els granaders, la van atacar espasa en mà, una acció en què va morir gloriosament el príncep de Hesse, després de tants altres actes de valentia. Espero que el seu germà i la seva família gaudeixin sempre de la protecció de la vostra majestat. Amb vuit-cents homes, es van obrir pas pel camí cobert i per totes les trinxeres i fortificacions, un darrere l’altre, fins que van arribar al recinte interior i el van encerclar: s’enfrontaven a cinc-cents soldats regulars que defensaven el castell, amb l’afegitó dels reforços que havien rebut; però al cap de tres dies, ens vam apoderar de la fortalesa. A continuació, vam atacar la ciutat des del castell. Vam tornar a desembarcar els nostres canons i la resta de l’artilleria amb unes dificultats inimaginables i vam formar dos campaments, a una distància de tres llegües l’un de l’altre, contra una guarnició que era gairebé tan nombrosa com el nostre exèrcit i una cavalleria que duplicava en efectius la nostra. El primer campament estava tan ben protegit per les trinxeres que el defensaven només dos mil homes, a més dels dragons, mentre que la resta de tropes atacaven la ciutat. Un cop vam obrir una bretxa a la muralla, vam llançar un assalt general amb tot l’exèrcit. Aquestes són, senyora, les circumstàncies que potser distingeixen aquesta acció de totes les altres.
Es va produir llavors un accident imprevist. La crueltat de l’aleshores virrei i els rumors que circulaven que s’enduria els presoners, contravenint l’acord de capitulació, va provocar que els barcelonins i alguns forans s’alcessin en armes contra la guarnició mentre aquesta estava ocupada fent l’equipatge per marxar l’endemà, de manera que tot feia preveure que hi hauria una carnisseria. Però les tropes de la vostra majestat van entrar a Barcelona encapçalades pel comte de Peterborough i, en comptes de llançar-se al pillatge, com s’estila en aquestes ocasions, van sufocar l’aldarull i van salvar la ciutat i fins i tot les vides dels seus enemics amb una disciplina i una generositat sense precedents.
Només em falta reiterar-vos el meu agraïment més sincer per haver enviat una flota tan nombrosa i unes tropes tan bones i valentes per ajudar-me. Després d’un començament tan afortunat, m’ha semblat oportú, d’acord amb les opinions dels vostres generals i almiralls, refermar amb la meva presència les conquestes que hem fet, i demostrar als meus súbdits, tan afectes a la meva persona, que no els puc abandonar. Rebo tant d’auxili de la vostra majestat i de la vostra generosa nació que m’aclapara la vostra bondat, i m’inquieta considerablement pensar que el manteniment dels meus interessos es faci a un cost elevadíssim. Però, senyora, jo sacrifico la meva persona, i els meus súbdits de Catalunya arrisquen també les seves vides i fortunes, per la confiança que tenim en la generosa protecció de la vostra majestat. La vostra majestat i el vostre govern saben millor que nosaltres el que cal fer per mantenir-nos. Per tant, esperarem l’ajut de la vostra majestat confiant plenament en la vostra bondat i saviesa. Necessitem reforços: tenim prou ocupats els francesos, que sens dubte faran tot el que puguin contra mi al més aviat possible, però estic segur que els meus aliats faran els mateixos esforços per defensar-me. La vostra bondat, senyora, us mou, i la vostra autoritat us ho permet, a socórrer tots aquells a qui oprimeix la tirania de França. Tot el que puc insinuar a la vostra saviesa, i a la dels vostres aliats, és que les forces utilitzades en aquest país no seran inútils per al bé comú, i que tindran l’obligació i la necessitat d’actuar amb la màxima energia contra l’enemic. Resto,
amb un afecte i un respecte indestructibles
i un sincer agraïment,
senyora i germana,
el vostre dilectíssim
germà,
CARLES
I tanmateix, al final, no tan sols van fer que es retirés el noble general, sinó que li van arrabassar el comandament de la flota i van atorgar a Lord Galway el de l’exèrcit, sense cap altre motiu que les falsedats de tota mena que s’afanyaven a escampar no tan sols per tacar la seva reputació tant com fos possible, sinó per fer-lo arrestar amb pèrfides acusacions. Suposo que no cal dir que al final el comte va demostrar la falsedat de totes aquestes vanes calúmnies i malèvols rumors, ni esmentar els elogis solemnes que va rebre dels representants del seu país després d’haver examinat amb tota cura la seva actuació a la Cambra dels Lords. Però és massa conegut per passar per alt el fet que a tots els oficials que tornaven d’Espanya els interceptaven abans d’arribar a Londres per interrogar-los exhaustivament sobre les falòrnies que circulaven per deshonrar el comte de Peterborough. I com que tots els oficials (tret d’algun llepa o dos) van corroborar la falsedat d’aquestes invencions, de manera que al final resultava impossible acusar de res el general, els deien que anessin amb compte de no dir res de bo de la conducta de sa senyoria, si no volien ser màrtirs de la seva causa —cosa difícil de creure fins i tot en un país papista. Però els miserables que van acusar Escipió (com observa amb agudesa el meu autor) només han passat a la posteritat per la seva estúpida acusació.
El lector em perdonarà aquest melancòlic comentari, a manera de trist comiat, abans de passar a una nova escena. Que penós li ha de resultar a un anglès, després d’haver-se alegrat amb la narració de tantes victòries, i tan sorprenents, dels exèrcits de sa majestat comandats pel comte de Peterborough; victòries que ens parlen de la conquesta de províncies i reialmes, de la presa o l’auxili de ciutats i fortaleses, amb tot un seguit de feliços esdeveniments, fruit del seny, la vigilància, la cautela i la previsió, que havien servit per esquivar perills que semblaven, a primera vista, segurs i insuperables, i canviar aquest gloriós panorama, dic, per un del tot diferent, en què les nostres tropes, tot i ser igual de nombroses que les de l’enemic, i millor proveïdes, eren humiliades i vençudes constantment, i fugien davant l’enemic fins a la seva ruïna definitiva a la batalla d’Almansa: que penós ha de ser per a qualsevol que s’estimi la pàtria! Però continuo amb les meves memòries.