2. Fets i confusions de Defoe sobre la Guerra de Successió

De l’arribada a Lisboa als setges de Barcelona (1705-1706)

És una mica sorprenent que, de vegades, Daniel Defoe sigui tan imprecís amb les dates. El 20 de juny de 1705, el general Peterborough va arribar a Lisboa, on també s’estava l’arxiduc Carles. En aquell moment, els aliats que donaven suport al candidat austríac estaven discutint el millor punt per introduir Carles als regnes espanyols. Malgrat que la posició d’anglesos i castellans era fer-ho per Andalusia, aprofitant la possessió de Gibraltar, es va imposar l’opinió de Jordi de Hessen-Darmstadt, que coneixia bé Catalunya i era partidari de fer-ho per Barcelona. Defoe és força fidel en aquest punt, sobre les reticències a aventurar-se en el setge de la Ciutat Comtal, igual que en l’episodi de l’ocupació de Montjuïc, tot i que exagera el paper dels anglesos en la seva presa. I ho fa en la mateixa mesura que menysté el paper de Jordi de Hessen i dels miquelets i voluntaris catalans, que van ser un ajut apreciable en la presa de la ciutat quan després de la mort de Darmstadt els anglesos volien retirar-se.

De tota manera, Peterborough no va ser el brillant general que Defoe dibuixa. La campanya valenciana està totalment deformada. L’avenç triomfal que l’autor atribueix a l’astúcia del general anglès té altres causes: la descomposició del règim borbònic al País Valencià, les activitats del general Basset, el canvi de bàndol del coronel català Rafael Nebot al desembre del 1705, i l’ocupació que els dos militars austriacistes van fer de la capital el 16 de desembre de 1705.

D’altra banda, bona part dels mèrits del manteniment de Sant Mateu i l’ocupació de certes poblacions cal atribuir-les més al també anglès coronel Jones que no pas a Peterborough. Possiblement Defoe va obtenir la major part de la seva informació d’una publicació del 1708 editada a Amsterdam per John Freind: Relation de ce qui s’est passé en Espagne sous la conduite de mylord Comte de Peterborough sur tout depuis la levée du siége de Barcelone en 1706, avec une relation de la campagne de Valence.

Pel que fa l’estada de Peterborough a València, Defoe ens n’ofereix una versió força edulcorada; en realitat, va ser molt tempestuosa: per motius religiosos, els anglesos van ser mirats sempre amb suspicàcies, fins i tot pels austriacistes. A més, entre el noble anglès i Basset va néixer una antipatia profunda que va arribar a transcendir als borbònics i que acabà el 1706 amb la detenció de Basset.

Pel que fa al setge de Barcelona del 1706, el general anglès era partidari de retardar l’arribada de la flota. Si l’almirall Leake, que manava l’estol, li hagués fet cas, Barcelona potser hauria caigut. És cert, però, que Peterborough era partidari d’afermar el domini sobre el País Valencià abans d’intentar l’empresa de Madrid. El que Defoe no explica és el seguit d’ordres i contraordres que, durant mesos, van sembrar el dubte entre els aliats, dubtosos de si era preferible anar al País Valencià o a l’Aragó; la posició del govern anglès va ser provar la via aragonesa per poder sumar el regne a la causa de l’arxiduc. Les divergències de Peterborough sobre l’estratègia a seguir van fer que Carles dubtés de la seva fidelitat —durant l’estada del general a València el va fer espiar—; això va forçar la seva sortida del país al març del 1707. Per tant, aquesta part del relat de Carleton l’hem d’entendre com una forma d’homenatge a algú que, un cop va tornar a Anglaterra, es va posicionar amb els tories en favor del final de la guerra i que, a més, tenia prou prestigi personal com per guanyar-se l’amistat de persones com Voltaire, Locke o Swift.

De la batalla d’Almansa als setges de Dénia (1707-1708)

El relat que fa Defoe de la batalla d’Almansa és essencialment correcte. Crida l’atenció, això sí, que, ocupat a ignorar la participació militar de qualsevol que no fos anglès, no esmenti que el gruix de l’exèrcit aliat era format per portuguesos malgrat que el comandament era anglès i que la desfeta de les tropes lusitanes va ser una de les causes principals de la derrota final.

Ara bé, per què Defoe situa Carleton en la defensa d’Alacant? La ciutat havia estat ocupada i saquejada a consciència pels anglesos. Durant tot el 1706, el govern anglès va estar molt interessat a convertir la ciutat en un port franc. Des del final del segle XVII havia esdevingut un punt clau en el comerç anglès i holandès amb la península, a més de tenir una posició estratègica privilegiada. Per tant, la ciutat era coneguda en els àmbits econòmics i polítics londinencs, cosa que devia animar Defoe a convertir-la en escenari de la seva obra.

Pel que fa a la descripció dels dos setges de Dénia, Defoe introdueix una confusió en les dates difícil d’explicar. Carleton refereix que viatjà a Barcelona en el moment del setge de Lleida, que va ser entre setembre i novembre del 1707 abans d’anar a Dénia. Però resulta que el primer setge de Dénia és anterior! Concretament del mes de juny. Igualment, en fer esment del segon setge, diu que havien passat set o vuit mesos, quan en realitat el segon setge va ser un any i quatre mesos més tard. Error de l’autor o de les seves informacions? El relat sobre els setges és força exacte, si no fos perquè diu que no recorda el nom del governador espanyol de la ciutat, que era Diego Rejón de Silva. En això, al marge d’eclipsar totalment qualsevol aportació militar que no fos anglesa, és coherent amb les bones descripcions que fa dels esdeveniments bèl·lics, com, per exemple, en l’explicació que fa de la mina que va volar el castell d’Alacant o el relat que fa de la segona estada de Carles a Madrid i les derrotes de Villaviciosa i Brihuega, tot i que la narració dels fets històrics durant el captiveri de Carleton és molt indirecta i poc detallada.