València és una ciutat situada al centre del litoral espanyol, en un país ric i molt poblat, a només cinquanta llegües de Madrid. Hi abunden els cavalls i les mules gràcies a la gran fertilitat de les seves terres, que, per fortuna seva, poden regar tant i tan sovint com volen. La ciutat i el regne eren igual de favorables als interessos del rei Carles que Catalunya, i, així que vam aparèixer, una gran multitud es va acostar a la badia d’Altea no tan sols a oferir-nos els seus serveis, sinó carregats amb tota mena de provisions, i cridant ben fort: «¡Viva Carlos III, viva!». Ni a la ciutat ni a les poblacions veïnes no hi havia tropes regulars. Les més properes eren els soldats de cavalleria de Madrid, a cent cinquanta milles; i tampoc no hi havia cap infanteria situada més a prop que la de Barcelona o de la frontera amb Portugal.

Per contra, Barcelona és una de les ciutats més grans i amb més habitants d’Espanya, fortificada amb muralles. Per un costat, la protegeix el mar; de l’altre, un castell fort que es diu Montjuïc. La seva circumferència és tan gran que caldrien més de trenta mil homes per encerclar-ne les muralles. En una ocasió va resistir durant mesos el setge d’un exèrcit format per aquesta quantitat d’homes. I és més lluny d’Anglaterra que qualsevol població d’aquell regne.

Aquesta breu descripció de les dues ciutats sembla del tot imprescindible, perquè sense tenir-ne coneixement ningú no podria jutjar els plans que el comte de Peterborough es disposava a seguir quan va fer pujar l’arxiduc a bord de la flota. Però el comte va haver de renunciar als seus magnífics plans quan va rebre ordres d’Anglaterra, mentre es trobava a la badia d’Altea, que anés directament a Catalunya, com preferien tant l’arxiduc com la majoria dels oficials de la marina i la infanteria, començant pel príncep de Hesse.

En rebre les ordres esmentades, el comte de Peterborough va expressar la seva opinió que, en comptes d’intentar una cosa que creia un èxit probable, el condemnaven a emprendre’n una altra que era pràcticament impossible, perquè no hi havia res que li semblés tan forassenyat com atacar Barcelona, una ciutat que estava llunyíssim per trametre-hi tropes de reforç o d’auxili; l’única en què els espanyols tenien una guarnició amb tropes regulars que excedien en nombre l’exèrcit amb què havia de posar-los setge. Amb tot plegat n’hi havia prou per refredar l’ardor guerrer de qualsevol persona amb menys intel·ligència i punt d’honor dels que el comte havia demostrat fins aleshores. En canvi, el general, si hagués pogut seguir els seus plans i hagués emprès la marxa de seguida cap a Madrid, després d’emparar-se de València i dels pobles i viles de la rodalia, que estaven disposats a rendir-se al rei Carles i a acceptar-lo com a sobirà —o, en cas contrari, tampoc no els haurien pogut oferir gaire resistència—; i si a això hi sumem que hauria pogut aconseguir mules i cavalls allí mateix i tants com hagués volgut, junt amb els carros necessaris per al transport de l’artilleria, la impedimenta i la munició, en pocs dies hauria obligat a fugir de Madrid el rei Felip, que tan pocs efectius tenia per oposar-s’hi. I com que no hi havia res que pogués barrar-li el pas o dificultar-l’hi, costa imaginar quina alternativa hauria tingut el rei Felip, en aquesta situació extrema, sinó retirar-se cap a Portugal o Catalunya. En qualsevol dels dos casos, hauria deixat el centre d’Espanya a mercè de l’enemic, que així hauria pogut tallar les comunicacions entre els exèrcits situats als extrems del país, o sigui, a la frontera amb Portugal i a Barcelona, els únics llocs on, com he dit, hi havia tropes regulars.

D’altra banda, com que els efectius del comte de Peterborough eren més que suficients per a una ofensiva amb una oposició previsiblement tan escassa, si l’exèrcit del rei Felip situat a la frontera amb Portugal es retirava cap a l’interior, les tropes portugueses haurien pogut penetrar a Espanya sense obstacles; o, en el pitjor dels casos, suposant que el comte s’hagués vist obligat a retirar-se, hauria estat una retirada fàcil i segura gràcies al control assolit de les regions de València i Andalusia. A més, Gibraltar, la plaça més forta d’Espanya, si no del món, ja estava a les nostres mans, i disposàvem d’una gran flota per auxiliar-nos en qualsevol punt situat prop del mar. De tot plegat en resulta evident que, al cap de poc, hauríem pogut fer la guerra sense entrar al Mediterrani, amb la qual cosa hauríem tingut moltes més facilitats per aconseguir reforços i hauríem reduït moltíssim les despeses de transport de tropes i municions.

Però cap d’aquests arguments, encara que tots ells es fonamentaven en la lògica més absoluta, no van aconseguir alterar l’opinió general favorable a atacar Catalunya. El senyor Crow, representant de la reina a la zona, havia enviat a Anglaterra informes garantint categòricament que no ens faltaria de res un cop la nostra flota envaís Catalunya. També el príncep de Hesse oferia tota mena de propostes i garanties; i per tot plegat el nostre exèrcit va acabar anant a Catalunya, i el noble príncep de Hesse, al combat en què perdria la vida, amb l’oposició del nostre general, que ja preveia totes les dificultats que després es farien evidents als ulls de tothom i que, en adonar-se’n, provocarien els endarreriments i les negatives a atacar Barcelona que es van plantejar en tants consells de guerra.

Malgrat tot, fent cas de les instruccions d’Anglaterra, la voluntat repetidament expressada per l’arxiduc i les impertinències del príncep de Hesse, el nostre general va donar ordre de salpar d’Altea rumb a la badia de Barcelona, la capital de Catalunya. Però quan hi vam arribar, el comte de Peterborough es va oposar que desembarquessin les tropes fins que es va assegurar dels ajuts i reforços de què tant li havien presumit i que tan sovint li havien promès. En veure que no n’hi havia ni rastre, tret d’un reduït contingent de tropes mal armades i sense cavallers ni oficials que les comandessin, el comte de Peterborough va decidir que amb això no n’hi havia prou per llançar-se a una ofensiva que tenia tan poques perspectives d’èxit. Li van respondre que, fins que no hi hagués un desembarcament, no podíem esperar que se’ns presentessin gaires soldats ni que descobrissin el seu joc persones d’una certa categoria. Així, doncs, van decidir que les tropes desembarquessin.

D’aquesta manera van desembarcar els nostres homes i van acampar de seguida. Però els reforços amb prou feines augmentaven, i encara de tan mala manera com el primer contingent que havíem rebut. Els nouvinguts no eren fiables, sinó que anaven i venien al seu gust i aire, i no admetien cap mena de disciplina militar. Ens van argumentar que, fins que no veiessin que, a més de soldats, desembarcàvem l’artilleria, no es creurien que teníem veritablement intenció d’assetjar la ciutat. En conseqüència, el general es va veure en la necessitat de cedir també en això, tot i que resultés poc raonable, atès que l’opinió majoritària en els consells de guerra ho havia considerat inviable, i el comte de Peterborough tenia ordres estrictes d’actuar de conformitat amb la majoria.

Per acabar-ho d’adobar, el príncep de Hesse va considerar oportú que paguéssim aquelles tropes irregulars com si fossin oficials i soldats, amb l’argument que no podíem pretendre que els homes es juguessin la vida a canvi de res. En definitiva, que havíem anat a Catalunya atrets per promeses de tota mena d’ajuts, però, en arribar-hi, vam descobrir que no ens en donarien cap si no els pagàvem. I com que ens hi havien enviat sense tenir diners per pagar res, ens hauria resultat més pràctic ser en un país on haguéssim pogut agafar per la força el que no teníem altra manera d’aconseguir.

De totes maneres, i en honor dels miquelets, val a dir que, malgrat l’escàs nombre dels que rondaven per allí —que mai no van ser gaires més de mil cinc-cents, i sovint bastants menys— i malgrat que no acceptessin rebre cap mena d’ordres, sinó que anaven on i com volien, el cert és que ens van ajudar força en emparar-se de totes les masies i els convents que hi havia entre la serra i el pla de Barcelona, i així van impedir que l’enemic sortís de la ciutat, a la distància que fos.

I llavors van començar totes les dificultats que molt abans havia previst el general. Les tropes s’havien mantingut inactives durant tres setmanes, que havien passat enmig de discussions i enfrontaments entre nosaltres mateixos, i no amb l’enemic. En sis consells de guerra diferents, es va rebutjar per impossible el setge de Barcelona, en vista de les circumstàncies del moment. El comte de Peterborough i el general de brigada Stanhope (el futur comte de Stanhope) estaven d’acord que calia fer alguna cosa per respondre a les expectatives de tot el món, i no perquè tinguessin gaires esperances d’èxit. Però cap consell de guerra no els hi va autoritzar, i el general dels holandesos, en particular, va afirmar que no estava disposat a obeir les ordres ni tan sols del mateix comte de Peterborough si aquest li exigia, sense el suport d’un consell de guerra, que sacrifiqués d’una manera tan injustificable els homes que comandava.

Ara bé, els oficials que es negaven a assetjar Barcelona van accedir a endinsar-se en el país per atacar qualsevol altra població que no tingués una guarnició tan forta i nombrosa, donant per fet que no hi havia cap ciutat a Catalunya, amb l’excepció de Barcelona, que pogués oposar-nos gaire resistència, i que si les tropes de Barcelona sortien a perseguir-los, seria més avantatjós lluitar contra elles a camp obert que darrere les muralles d’una plaça tan forta. I és veritat que, si haguessin sortit així de Barcelona, la derrota d’aquestes tropes hauria fet caure la província de Catalunya, junt amb els regnes d’Aragó i València, a mans del rei Carles més fàcilment que la presa de Barcelona.

Ja que hi som, val la pena dir que, de les propostes dels oficials de l’exèrcit de terra als consells de guerra, és fàcil deduir-ne l’èxit de les nostres forces si haguessin anat directament de València a Madrid. En efecte, si dos mesos després d’haver alertat l’enemic, consideraven raonable i possible avançar a camp obert en comptes d’assetjar Barcelona, on un nombre igual o superior de tropes estaven disposades a perseguir-nos, què no hauríem pogut esperar si el nostre exèrcit hagués envaït el país quan i on s’enfrontessin a menys oposició? Però deixo de banda l’anàlisi del que podria haver estat i em centro a deixar constància amb la màxima exactitud dels fets més notables que van tenir lloc en la nostra ofensiva per alliberar Barcelona.

Les reiterades negatives dels consells de guerra a assetjar una plaça de la fortalesa de Barcelona, amb una guarnició tan nombrosa, i el fet que aquestes negatives estiguessin basades en raons tan contundents contra un pla tan arrauxat, tenien del tot desconcertat el general. La cort del rei Carles era un pou de lamentacions, on tothom es queixava de la desgràcia del príncep, que havia anat fins a Catalunya per tornar-se’n sense que ningú hagués lluitat per ell. En canvi, els nostres oficials i soldats estaven molt molestos perquè els retreien que no estiguessin disposats a entrar en un combat impossible. I és ben cert que el pla de setge en què insistia una vegada i una altra el príncep de Hesse a cada consell de guerra, sense cap altre objectiu que evitar la vergonya (per dir-ho en les seves paraules) d’haver anat fins allí com uns ximples i tornar-nos-en com uns covards, no hauria pogut acabar de cap altra manera que amb una retirada.

No li servia de gaire consol al comte de Peterborough el fet d’haver previst tots aquests obstacles, ni tampoc el fet de desfogar-se dient que no hauria permès mai que s’embarqués amb ell l’arxiduc ni li hauria donat cap esperança de recuperar el tron d’Espanya de mans del rei Felip si s’hagués arribat a imaginar que no seria lliure de seguir els seus plans i el seu criteri. Li devia resultar molt dur, a ell, que s’havia pres tantes molèsties, sense tenir instruccions del govern, i que, per tant, només podia justificar-se amb una victòria. Li devia resultar molt dur, dic (després de rebre el vistiplau d’Anglaterra a la seva empresa) veure’s dirigit d’aquesta manera, a distància, en funció dels informes d’un optimisme sense fonament del senyor Crow; i obligat, tot i ser el general de l’expedició, a cedir davant les opinions de tercers que o bé només vetllaven pels seus propis interessos o bé no els preocupaven gens les tropes que participaven en l’esmentada expedició.

Aquestes eren les incòmodes circumstàncies en què es trobava el comte de Peterborough acampat davant de Barcelona: amb propostes impossibles de complir, sense plans acceptables, amb els retrets de la cort, el rebuig dels consells de guerra i el general de les forces holandeses que li negava el suport dels homes que comandava. I, per acabar-ho d’adobar, sense cap esperança de posar fi a aquestes animositats i discòrdies amb algun acord tolerable. Però totes aquestes dificultats, en comptes de desanimar el comte, van treure a la llum les seves millors qualitats i, al final, li van proporcionar una feliç idea, a la qual van seguir uns fets extraordinaris i un èxit que va superar amb escreix les seves expectatives, fins al punt que, com diuen que va confessar el mateix general, hauria estat una insensatesa aspirar-hi. Certament, a primera vista, hauria semblat absurd proposar un atac per sorpresa a una ciutat gaire més forta que Barcelona. Però també és veritat que la seva única esperança de tenir èxit era que tothom pensés que un pla com aquest era inconcebible, i no hi ha dubte que el general havia dipositat les seves esperances en una possibilitat que es va convertir en fet: que el governador i la guarnició de Montjuïc es creguessin tan segurs que haguessin negligit les seves obligacions i no estiguessin alerta.

De totes maneres, per comprovar si això era així, va esperar una ocasió propícia i, sense que ho sabés ningú, tret d’un ajudant de camp que tenia al seu servei, va sortir a fer un reconeixement de les fortificacions. Com que al castell de Montjuïc no hi havia cavalleria i els miquelets controlaven totes les cases i els horts de la plana, el comte va poder inspeccionar-ho tot a pler, mentre recorria a peu la falda del turó. El resultat del seu reconeixement, la negligència i droperia de la guarnició i les incòmodes circumstàncies en què es trobaven els aliats van fer que el comte decidís posar en pràctica les seves idees, havent constatat que, gràcies al control del territori que s’estenia entre Montjuïc i les muralles de Barcelona, si ens apoderàvem del castell, es podria posar setge a la ciutat amb alguna perspectiva d’èxit.

Del que acabo de dir, algú en podria deduir que, de la mateixa manera que el setge va ser un triomf després d’atacar pel costat de Montjuïc, també hauríem pogut aconseguir la victòria si haguéssim atacat per l’extrem oriental de la ciutat, on havien acampat en un primer moment les nostres forces, i l’únic costat per on hauríem pogut emprendre l’atac sense tenir Montjuïc a les nostres mans. Però amb una breu explicació n’hi ha prou per convèncer qualsevol persona amb un mínim d’experiència que hauria estat del tot impossible aconseguir la victòria amb un atac a Barcelona per l’est, per molt que una colla d’esdeveniments gairebé miraculosos ens donessin el triomf quan vam apuntar les nostres bateries contra la part de ponent de la ciutat. El terreny situat a llevant és totalment pla, milles i milles, i això ens hauria obligat a avançar en camp obert, exposant els nostres homes al foc de la seva artilleria. A més, pel cantó est les fortificacions són molt més sòlides: hi ha un revellí protegint les muralles de la ciutat, flanquejat per panys de muralla i amb un bastió a banda i banda, i conquerir-lo ens hauria costat la meitat dels nostres homes, i això abans de poder muntar una bateria que apuntés a la muralla. O fins i tot suposant que haguéssim pogut obrir-hi una bretxa, quin sentit hauria tingut assaltar la ciutat tenint en contra nostre unes tropes regulars que ens doblaven en nombre?

En canvi, quan vam llançar l’atac per la banda de Montjuïc, la situació ens va ser tan favorable que vam obrir una bretxa a la muralla i vam capturar Barcelona sense necessitat de cavar trinxeres i sense que ens importunessin les sortides de l’enemic, perquè no en van fer ni una durant tot el setge. La nostra gran bateria, que constava de més de cinquanta canons pesants, procedents dels vaixells i manejats pels mariners, estava situada sobre una elevació prou gran per encabir-la, amb dues rases a banda i banda, en cada extrem de les quals vam construir una petita fortificació perquè els nostres homes estiguessin a cobert dels trets que els disparaven des de la ciutat. Aquestes fortificacions, on teníem algunes peces d’artilleria lleugera, flanquejaven la bateria i la protegien de qualsevol atac per sorpresa de l’enemic. Hi havia altres bateries semblants, però de menor calibre, als turons veïns, impedint el pas per aquests indrets, de tal manera que neutralitzaven l’artilleria de l’enemic, ja que els seus homes no la podien utilitzar sense exposar-se a un gravíssim perill, mentre que els nostres homes estaven segurs, i molt pocs en van resultar morts, i encara per culpa de bales perdudes.