Però, tornant a la Manxa, ja feia més de dos anys que hi era, molt entretingut amb el bon humor i la gentilesa dels cavallers, i complagut amb el tracte diari amb les monges del convent que hi havia davant d’on m’allotjava, quan un dia que caminava tot sol per la plaça major del poble, se’m va acostar un clergue. Només d’abordar-me, em va dir la seva nacionalitat, però va matisar que acabava d’arribar de Madrid amb un poder, va dir, de l’inquisidor degà Pedro de Dios per intentar convertir els presoners anglesos. Ell, que era irlandès, tenia un natural afecte pels anglesos i, per això, havia aprofitat de bona gana l’oportunitat que la Inquisició havia posat a les seves mans de fer tornar a la santa mare Església tots els heretges que pogués, i com que havia sentit molts elogis del meu caràcter, s’alegraria molt si pogués ser l’instrument de la meva salvació.
—És cert —va continuar— que darrerament he tingut la sort de fer molts conversos, i, a més de la puresa de les meves intencions, us he de dir que tinc una especial habilitat per convertir la gent, i molt pocs, per no dir ningú, s’hi resisteixen. Me’n vaig a continuar amb aquesta tasca a Múrcia, però la vostra bona disposició m’ha refermat en els meus plans de donar prioritat a la vostra salvació per damunt de la d’altres.
A aquest llarguíssim i no menys sorprenent discurs jo només vaig respondre-hi que, en tractar-se d’una qüestió d’importància, hi havia de reflexionar, i que quan ell tornés de Múrcia jo segurament ja tindria una resposta. Però la meva resposta no el va satisfer gens ni mica, i em va dir:
—Senyor meu, l’Omnipotent tot ho pot: el temps és massa preciós per perdre’l. Ell us pot tocar el cor en un batre d’ulls igual que al cap de vint anys. Escolteu-me, doncs, fixeu-vos en el que us dic, i de seguida us convenceré. Els heretges no creieu en la transsubstanciació, a pesar que el mateix Salvador va pronunciar aquestes paraules: «Hoc est corpus meum»? Si no el creieu a Ell, no el titlleu de mentider? A més, no diu un dels pares de l’Església que Déu, que és tot veritat, no pot dir mentides?
Va continuar amb les mateixes ridiculeses, que aviat em van convèncer que era un xarlatà absolut. Però, com que era clergue, i més encara en aquest país, era perillós desairar-lo, per això el vaig convidar a sopar a casa meva, on, quan el vaig fer passar, vaig comprovar que no havia fet cap bestiesa, perquè la mestressa i la seva filla, en veure que era un clergue, el van rebre amb un immens respecte i satisfacció.
Després de menjar, es va posar a explicar-me amb detall les moltes i meravelloses conversions que havia aconseguit entre heretges recalcitrants, que havia convençut els més obstinats i que tenia un do que li permetia convertir qualsevol. A partir d’aquí va repetir la xerrameca d’abans, entremesclant la seva arenga amb citacions i passatges d’un llatí arnat, de tal manera que me’n vaig acabar atipant, i així, amb el pretext que tenia alguna cosa important a fer, me’n vaig acomiadar i el vaig deixar a soles amb la propietària de la casa.
No vaig tornar fins entrada la nit, amb la intenció de donar-li temps perquè s’avorrís de fer visita, però, amb gran sorpresa, em vaig trobar que el missioner irlandès encara hi era, a punt per desafiar-me a un nou assalt, i decidit, com a fill vertader de l’Església militant, a ser l’últim d’abandonar el camp de batalla. Així que vaig tornar a seure, em va explicar la bona opinió que la propietària de la casa tenia de mi i que havia fet augmentar el seu ardent desig de salvar la meva ànima; que no es podia permetre ser negligent, igual que jo; i que, per tot plegat, havia decidit quedar-se fins que jo tornés, per tard que fos. Jo vaig contestar a tot això que li agraïa moltíssim la seva bona voluntat, però adduint que em trobava malament i necessitava descansar, després de suportar educadament un munt d’impertinències, me’n vaig tornar a desempallegar: si més no, me’n vaig anar al llit i el vaig deixar com a amo i senyor del camp, ja que l’endemà vaig saber que s’havia quedat una estona després de marxar-ne jo, en companyia de la propietària.
L’endemà al matí, les monges del convent del davant, que havien vist entrar el clergue, la seva llarga visita i tardana sortida, van enviar missatge per saber si era un compatriota meu i tantes altres preguntes de què jo no coneixia la resposta. Només vaig contestar que no era compatriota meu, sinó irlandès, un perfecte desconegut, de qui no sabia més que el que m’havia dit: que se n’anava a Múrcia. Mai no vaig poder esbrinar quin sentit tenia aquest interrogatori, però sens dubte es devia a la seva profunda preocupació pel seu vecino, com em deien, un senyal d’estima de què jo estava força orgullós.
Jo havia fet, tal com solia, la meva passejada matinal, i no feia gaire que havia tornat a casa per dinar, quan es va tornar a presentar el clergue irlandès. Em vaig sentir desconcertat i molest, i ell se’n va adonar, però es va asseure sense immutar-se i, quan li vaig dir, amb veu freda i desdenyosa, que creia que se n’havia anat ja a Múrcia, em va replicar, amb una rialleta hipòcrita que sí que se n’havia d’anar a Múrcia, però que el burxava la consciència i creia que no se’n podia anar satisfet ni tranquil sense haver-me convertir, que havia vist molt clar que jo hi estava ben disposat i que, per això mateix, havia enviat un home a llom de mula al bisbe de Conca demanant-li autorització escrita per convertir-me; i és que a Espanya tots els missioners seculars estan obligats a demanar permís al bisbe de la diòcesi pertinent abans d’aventurar-se en una empresa d’aquestes.
Aquestes paraules em van desconcertar més que mai i em van fer pensar quins problemes, si és que era el cas, em podria comportar aquella companyia que al principi m’havia semblat ridícula, però que no era cap disbarat trobar-la ja fins i tot perillosa. Sabia, per les ordenances de guerra, que la Inquisició no tenia cap autoritat sobre la meva persona, però no em semblava gens absurd creure que, si continuava amb el meu paper en aquella farsa, podria acabar prenent mal. Així, tot i que no tenia por, vaig decidir anar amb compte, i no vaig respondre al seu comentari sobre el bisbe. L’irlandès se’n va adonar i, per mirar de donar ales a una confiança que veia abatuda, em va dir que es deia Murtough Brennan, que havia nascut a Kilkenny, de família noble. Això últim, de fet, m’ho van corroborar de sobres quan vaig ser a Madrid. Però, veient que havia modificat el seu pla de marxa i que, en comptes d’anar-se’n, pretenia autoinvitar-se a dinar l’endemà, vaig mirar de treure-me’l de sobre i, de cop i volta, me’n vaig anar de la sala sense acomiadar-me, i els vaig deixar sols, a ell i a la propietària de la casa.
Al cap de tres o quatre dies, durant tots els quals es va presentar puntualment a casa meva, no tan sols l’hora de dinar, sinó al matí i al vespre, vaig acabar deduint de tot plegat que, en comptes de convertir-me a mi, el que pretenia era reconvertir la senyora de la casa. No era una dona jove, però, tot i que era morena, feia bastant de goig, i la seva filla era molt bonica. Vaig decidir observar-los amb discreció però dissimulant les meves sospites. No obstant això, he de reconèixer que em va alleujar considerablement que alguna cosa posés fi a la meva persecució. L’irlandès ja no era convidat meu, sinó de la mestressa, amb qui el veia tan absort que amb una mica d’habilitat podria aconseguir que es desbaratés la seva impertinent insistència en l’assumpte que l’havia dut allí en primer lloc.
Les meves sospites aviat van quedar confirmades de la manera següent: jo havia estat fora i, com que estava cansat, me’n vaig anar a l’habitació, per fer el que anomenen una «siesta» al meu llit. Vaig entrar sense veure ningú ni ser vist, però, quan m’acabava d’estirar, va entrar corrents a la cambra la jove mestressa, com jo solia anomenar en broma la filla de la propietària, i es va llançar a terra cridant amargament. Vaig saltar del llit i vaig córrer cap a la porta, i a qui em trobo, sinó al meu clergue irlandès, sense hàbit i en camisa? Sens dubte, pel deshabillé del religiós, la jove tenia raons de sobres per al seu arravatament, i això em va impedir controlar el meu, i, com que l’irlandès estava d’esquena a la porta, el vaig treure al carrer a empentes, amb la seva espiritual indumentària.
De ben segur que m’hauria hagut de penedir de la meva precipitada indiscreció si no hagués estat per la mala jeia de l’irlandès i per l’alta estima en què em tenia la gent del poble, perquè el clergue es va posar a insultar-me a crits, a dir-me heretge i a explicar a la gent que de seguida el va encerclar que, en entrar a la meva habitació amb la lloable intenció de convertir-me, jo l’havia agredit, li havia pres l’hàbit i l’havia foragitat de casa. Les monges, en sentir l’enrenou que feia, van anar corrents a la reixa del convent per preguntar què passava, i quan van sentir la seva versió, encara que van condemnar el meu mal geni, es van compadir de mi. Em va anar molt bé que la gent del poble tingués una opinió més que favorable de mi, entre els nobles, gràcies al meu tracte habitual, i entre la gent de condició inferior, per l’almoina que els feia. I és que no hi ha res de més perillós o que pugui provocar un desenllaç violent que insultar un clergue a Espanya, sobretot si qui ho fa és algú a qui consideren un heretge.
La mestressa gran (en relació amb la seva filla), encara que abans s’hagués mostrat amistosa amb mi, va venir enfurismada, em va apartar de la porta, la va obrir i va fer entrar el clergue d’una estrebada. I a continuació, li va fer costat, i em va esbroncar amb tanta ràbia que no em va quedar cap dubte sobre la seva perfecta conversió gràcies a les persuasives habilitats del missioner. Però la noia es va mantenir ferma, i el que va dir va fer que els seus molts interrogadors tinguessin raons més que de sobres per creure que no tot el que el clergue els havia dit era article de fe. De totes maneres, em va semblar aconsellable canviar d’allotjament, i després que un amic s’hi mostrés d’acord, em vaig traslladar aquella mateixa nit.
El clergue, després de posar-se els hàbits, se’n va anar corrents i enfurismat a veure el corregidor, decidit a ser el primer de parlar-hi perquè sabia que qui explica primer la història té el doble de probabilitats que el creguin. Quan hi va arribar, va explicar al magistrat mil falòrnies, i de la pitjor de les maneres, insistint que jo l’havia agredit, i no tan sols a ell, sinó també a la meva pobra mestressa, que s’havia posat de part d’ell. El corregidor es va alegrar molt de sentir tot allò, i va parar l’orella a moltes més coses, amb l’esperança d’extreure’n una gran suma de diners, com solia ser el cas. Tanmateix, va dir al clergue que, com que jo era presoner de guerra, no tenia autoritat directa sobre mi, però que si escrivia immediatament al president del Consell de Castella, don Francisco Ronquillo, a Madrid, aquest segur que li donaria noves ordres, i llavors podria actuar de seguida contra mi.
El clergue va decidir continuar amb la seva estratègia de ser el primer a denunciar, de manera que, seguint el consell del corregidor, va escriure directament a Madrid. Mentrestant, els habitants del poble, tant nobles com plebeus, alguns per curiositat, d’altres, per amistat, van investigar la realitat dels fets. La vella mestressa no els va dir res que em pogués servir d’ajuda, però la jove, en tots els interrogatoris a què la sotmetien, sempre els responia amb les paraules: «El diablo en forma de clérigo», que pintaven les coses força més negres pel que fa al religiós, a qui els seus amics van aconsellar i exhortar que marxés de seguida del poble, ja que les monges, el clergat i tothom se li havia girat en contra, tret de la seva recent conversa, la propietària.
L’endemà, mentre seia en companyia d’un amic al meu nou allotjament, la Maria (que així es deia la filla de la propietària) va venir corrents i dient: «El clérigo, el clérigo pasa la calle». I, en efecte, vam veure el clergue Murtough Brennan cavalcant amb un lamentable aspecte un ase tronat (perquè ningú del poble no li havia volgut deixar ni llogar una mula), gairebé arrossegant les cames pel terra, perquè ell era tan gros com menut el seu ase, amb un individu armat amb un garrot que l’acompanyava a peu i que anava guiant el ruc. Ni tan sols Sancho Panza, en la seva ambaixada a Dulcinea, no resultava tan grotesc i absurd com el nostre clergue en aquella ocasió. I encara ens va fer més gràcia quan em van dir que el nostre clergue, igual que l’escuder de don Quixot (tot i que per a assumptes propis del seu sacerdoci errant), anava de fet al Toboso, un poble situat a unes cinc llegües, famós per ser el bressol de Dulcinea, l’objecte de la passió del cèlebre heroi don Quixot. Així, doncs, deixaré el clergue en ruta cap a Múrcia per explicar les tristes conseqüències d’aquest ridícul afer.
Ja he dit abans que, aconsellat pel corregidor, el clergue havia escrit a don Francisco Ronquillo, del Consell de Castella, a Madrid. Un parell de setmanes després que l’irlandès marxés de San Clemente de La Mancha, jo estava assegut al meu nou habitatge quan van entrar dos agutzils, molt educadament, per dir-me que tenien ordre de portar-me a la presó, però que no tingués por perquè havien observat que tothom al poble estava molt amoïnat pel que havien dit el corregidor i el clergue, i van afegir que, en opinió seva, em faria costat tanta gent que no m’hauria d’inquietar cap perill. Creient en la sinceritat del que deien, tot i que després vaig tenir ocasió de comprovar-la, em vaig lliurar i els vaig acompanyar a un lloc on la meva reclusió seria molt més estricta.
No feia ni un parell de dies que hi era quan una colla de nobles de la vila em van enviar un missatge de consol, dient que els havia afectat de tot cor la meva reclusió i que pensaven escriure en favor meu a Madrid. Però, com que no és segur, ni s’acostuma a Espanya, visitar les persones en les circumstàncies en què jo em trobava, confiaven que no els en fes retret, ja que farien tot el possible per alliberar-me. I acabaven recomanant-me que no donés ni un ral de plata al corregidor, a qui detestaven, i que confiés, en canvi, en la seva intercessió; Don Pedro de Ortega, en concret, el noble que havia participat en la cursa de braus a cavall, em va enviar una nota dient que escriuria a un parent seu de la màxima influència a Madrid, presentant-li el cas de manera que els meus vells coneguts no es veiessin privats gaire més temps de la meva presència.
Potser resultarà sorprenent que els espanyols, una gent molt primmirada en tot, tinguin escrúpols a l’hora de visitar els presos, quan, segons la fe cristiana, la visita als presos no tan sols és un acte de caritat, sinó de misericòrdia. Encara que la gent vulgar i de mires estretes pugui al·legar excuses de mal pagador, les d’aquests cavallers jo sabia perfectament que tenien una arrel molt més comprensible. M’havien detingut sota l’acusació d’haver agredit un religiós, un membre del clergat, i encara que, com a presoner de guerra, estava fora de la jurisdicció dels inquisidors, la possibilitat que a un espanyol, en anar a visitar algú acusat d’aquest delicte, el consideressin còmplice, en aquell ambient, era una amenaça que calia tenir molt en compte. Per a mi, doncs, que coneixia bé els costums del país i el caràcter de la gent, les seves excuses no tan sols eren vàlides, sinó acceptables, i, sense posar en qüestió la seva caritat, estava convençut que podia confiar en el seu sentit de l’honor.
I, tal com esperava, al cap d’un mes exacte d’estar empresonat, vaig experimentar els efectes de les promeses i gestions d’aquests senyors, que es van concretar en l’arribada de l’ordre que m’alliberessin immediatament. Tot i així, la meva antiga mestressa i conversa recent va fer tot el que va poder per perjudicar-me amb el seu testimoni, manifestant així els seus extrems prejudicis i malícia, mentre que la seva filla, en canvi, que em sabia innocent i tenia la consciència molt més neta, es va esforçar al màxim per defensar-me de les amenaces i insinuacions del corregidor i dels seus escassos còmplices, encara que la seva mare en fos un.
Després de quedar en llibertat, don Félix i alguns altres amics em van pregar de tot cor que anés a Madrid a denunciar el corregidor i el clergue, perquè era absolutament indispensable per garantir la meva futura seguretat. Sense demanar permís al corregidor ni notificar-li-ho, me’n vaig anar de San Clemente de la Mancha, i tinc entès que, en assabentar-se de la meva partida, el magistrat corrupte va quedar afectadíssim perquè sabia perfectament que s’havia extralimitat, i li feia molta por que el denunciés perquè, com que a ell l’odiaven tant com a mi m’estimaven, estava convençut que no podria comptar amb el suport dels nobles que m’havien fet costat.
Així que vaig arribar a Madrid, em vaig dedicar a preguntar pel pare Fahy, superior del Col·legi dels Irlandesos, intentant concertar-hi una cita. Em va rebre molt amablement, però quan li vaig explicar com m’havia tractat Brennan i el vaig posar al corrent dels altres detalls de la seva escandalosa conducta, vaig comprovar que ja coneixia el personatge i el seu tarannà, perquè tot seguit em va confirmar l’honorabilitat de la família de Brennan, de què ell tant presumia, dient-me que a Irlanda no hi havia judici en què dos o tres del seu llinatge no acabessin rebent a la forca la justa recompensa a les seves malifetes. En resum, no tan sols el pare Fahy, sinó tots els sacerdots irlandesos de Madrid em van confirmar que aquell individu era una vergonya per al seu país.
Després d’això, l’únic que em calia era demanar al pare Fahy que m’acompanyés a veure Pedro de Dios, que era el superior dels dominics i inquisidor degà. Hi va accedir de bon grat, i, ja en presència seva, inesperadament, el pare Fahy va explicar a l’inquisidor que es temia que jo, que estava ben disposat envers la mare Església, me n’hagués allunyat per les males arts d’un tal Murtough Brennan, compatriota seu i una vergonya per al seu país, que, fent veure que em volia convertir, havia demostrat una naturalesa tan bestial que fins i tot un catòlic hauria acabat malpensant de la seva religió, i no diguem ja un heretge. A l’inquisidor no li interessaven els detalls, però així que el meu amic va haver acabat la seva narració, va donar ordre que es prohibís a Murtough seguir dient missa, a Madrid o a qualsevol altre indret d’Espanya. Això, de fet, equivalia a eliminar l’únic mitjà de subsistència d’aquell desgraciat i posar-lo a l’altura de les seves malifetes.
Vaig aprofitar la mateixa oportunitat per queixar-me del corregidor, però com que el seu mandat estava a punt d’expirar i un procés podia resultar costós, em van aconsellar que ho deixés córrer. Així, havent obtingut el que havia anat a buscar, vaig tornar a San Clemente de la Mancha.
En arribar-hi, em vaig trobar un nou corregidor, tal com m’havia anunciat l’inquisidor degà, que també em va aconsellar que l’anés a veure. Així ho vaig fer, al cap de poc, i vaig comprovar que el consell era ben intencionat, ja que l’inquisidor li havia escrit una carta en què li ordenava que em tractés amb la màxima cortesia. El nou corregidor me la va ensenyar, i estava redactada amb un to tan elogiós i amable que em vaig convèncer que l’inquisidor estava decidit a eradicar la mala impressió que el comportament de Murtough m’havia pogut fer, i em va servir per confirmar una cosa que feia molt que havia constatat: que el protestant que tingui el seny de guardar-se per a ell mateix les seves idees pot aconseguir el que vulgui a Espanya, on el fanatisme els indueix a cometre l’error de creure que, qui calla, atorga. A més, entre els espanyols es considera un motiu de la màxima satisfacció haver contribuït a convertir algun dels qui ells anomenen heretges. Perquè una d’aquestes persones torni als braços del que qualifiquen de santa mare Església, tot està permès, no hi ha res d’excessiu. I si ets prou insincer per donar-los esperances, viuràs no tan sols tranquil, sinó satisfet i en l’abundància.
Durant el trajecte de tornada havia meditat si reprenia el meu allotjament a casa de la vídua, però vaig comprovar que s’havia convertit a la causa del clergue de tal manera que no m’hi podia estar en pau. Per això, amb l’ajut de les meves belles vecinas i de don Félix, em vaig allotjar en un altre lloc, on no feia gaire que m’estava quan vaig tenir notícies de les malifetes de Murtough a Múrcia. Sembla que havia mantingut la seva resolució d’anar-hi, i allí s’havia trobat alguns compatriotes, als quals, tot i que eren catòlics convençuts, va enredar de tal manera que en va posar en greu perill les vides. Eren tres, tots ells soldats d’un regiment espanyol, i en un rapte de fanatisme i boja ambició, Murtough els va convèncer que l’acompanyessin a veure l’inquisidor degà, Pedro de Dios, per declarar i testificar davant seu que s’havien convertit i havien tornat als braços de la santa mare Església per obra i gràcia d’ell. Els pobres ignorants es van deixar convèncer i van desertar del seu regiment. El seu coronel, en adonar-se’n, els va fer buscar, i els van trobar camí de Madrid, acompanyats pel seu missioner. Però, a pesar de l’oratòria del clergue i fins i tot havent-se descobert que tot era una farsa, van penjar un dels soldats perquè servís d’exemple als altres dos.