La Inquisició té espies i confidents a gairebé totes les poblacions d’Espanya (sobretot si són de certa importància) per al seu pèrfid espionatge. Aquests es dediquen a ensarronar els ingenus i els desprevinguts, i els forasters els han de témer més que a una serp de cascavell perquè la naturalesa no els ha dotat de res que deixi entreveure el perill que representen. Tinc raons per creure que un d’aquests escurçons em va atacar durant la meva estada a San Clemente, però com que la seva identitat gairebé sempre resulta desconeguda fins i tot als natius, jo, que era un estranger, em prendré la llibertat de fer les meves conjectures sobre el tema.

Caminava jo tot sol quan una persona a qui no coneixia de res em va saludar i va mirar de donar-me conversa. Després d’haver intercanviat algunes frases sobre assumptes trivials, l’individu em va preguntar amb mala idea com era que m’havia mostrat tan poc respectuós amb la imatge del Crist crucificat en passar-hi pel davant al carrer de Tal. Li vaig respondre que jo portava o creia que havia de portar sempre al cor el Crist crucificat. No va fer cap comentari, sinó que va continuar el seu interrogatori preguntant-me si creia en el Purgatori. Vaig defugir la pregunta, que em va semblar capciosa, i em vaig limitar a dir-li que estava disposat a sentir tot el que volgués dir-me per convèncer-me de la veritat o possible veritat de la seva existència.

—La veritat? —va respondre abrandadament—. No hi ha hagut mai ningú prou sant per entrar al Cel sense haver passat abans pel Purgatori!

—Jo crec —vaig replicar— que no deu ser gens difícil convèncer algú raonable de tot el contrari.

—Què vol dir!? —va exclamar l’espia.

—Vull dir —vaig aclarir-li— que puc anomenar una persona, que, a més, era un gran pecador, que va anar al Paradís sense haver visitat el Purgatori.

—Digui’m qui, si en sap el nom —va demanar el meu interrogador.

—Què li sembla el bon lladre que van crucificar amb Jesús? —vaig respondre—. El nostre Salvador, abans de morir, va dir-li: «Avui seràs amb mi al Paradís».

Amb això el vaig fer callar, però no el vaig convèncer, sinó que es va apartar de mi enfurismat i em va deixar tot sol.

El que em va fer sospitar encara més d’ell va ser que, molt poc després, el meu amic, el provincial, em va avisar que volia parlar amb mi, i després de repetir-me la conversa amb el sant espia, em va confiar que havia hagut de sortir en defensa meva i dir al delator que tot el que jo havia dit era correcte, perquè tots hauríem de portar el Crist crucificat al cor.

—De totes maneres —va prosseguir—, és bo i digne d’elogi que figuri en efígie en la via pública, perquè imagini’s —va dir— que un individu amb llicencioses o malvades intencions passa per davant seu: la imatge del Salvador crucificat podria fer que canviés d’idea i impedir-li cometre un robatori, un assassinat o qualsevol pecat mortal. —I així es va acabar l’entrevista.

Recordo que en una conversa posterior, el provincial em va dir que una de les monges del convent femení que hi havia al costat del seu era filla de don Joan d’Àustria, i ell n’estava al càrrec. Si era veritat, devia ser tan venerable per la seva edat com per la seva noblesa.

Em vaig adonar un dia que tota la gent del poble agafava l’aigua d’un pou dels afores, tot i que al poble mateix n’hi havia molts que semblaven igual de bons, i vaig preguntar pel tema a don Félix, el qual, després de fer-me prometre que li guardaria el secret, me’n va explicar el motiu:

—Quan el front de guerra va arribar a la comarca —va dir—, el quarter de l’artilleria solia ser aquí. Els seus oficials i la tropa van intentar abusar de les nostres dones d’una manera tan brutal i descarada que no hi ha cap pou al poble que no tingui al fons els ossos d’alguns francesos. I per això la gent d’aquí, que ho sap, prefereix anar a buscar l’aigua a fora.

Prop del pou neix un rierol que dóna origen al famós riu Guadiana, que corre algunes llegües sota terra, un fenomen que permet als natius presumir que tenen un pont prou gran per fer-hi pasturar milers d’ovelles. Quan surt de sota terra, és un riu força cabalós, que desemboca, al cap de moltes llegües, a l’oceà Atlàntic.