Entre altres manifestacions d’alegria general per l’ocasió, es va celebrar una cursa de braus a San Clemente, i, com que va ser molt superior a la que vaig veure a València, la descriuré. Aquestes curses ja no són tan habituals com abans a Espanya perquè al rei Felip no li acaben d’agradar. Però així que es va fer públic que n’hi hauria una, no es va parlar d’altra cosa, i la gent semblava que hagués deixat de banda el motiu de la celebració, o se l’hagués tret del cap, i no pensés en res que no fossin els toros i els preparatius de la festa. Va caldre una setmana per construir els corrals per a les bèsties i les grades per als espectadors i fer la resta de preparatius necessaris per celebrar-ho amb l’adequada esplendor.
El dia fixat per a l’entrada dels toros al poble, els cavallers, amb llances a la mà, els van sortir a l’encontre a una llegua de distància o més de la localitat. Si un dels toros se separa del ramat i s’allunya (com sol passar), al genet que el pot fer tornar a lloc amb els seus companys, l’aplaudeixen com correspon a la destresa i l’habilitat amb què ho aconsegueix. Quan entren al poble, totes les finestres estan plenes d’espectadors, fins al punt que ni que passés el papa en processó solemne no n’hi cabrien més, perquè s’ho mira el poble sencer. I si algú desdenyés un espectacle tan singular, faria que posessin en qüestió la legitimitat del seu naixement.
Quan arriben a la plaça, on han construït els corrals i les grades, i on es toreja a cavall, costa molt de fer-hi entrar les bèsties, perquè hi ha dotze corrals, un per toro, i cada vegada que en tanquen un, els altres es tornen menys dòcils i manyacs. En aquests corrals els tenen a les fosques perquè el dia de la cursa siguin més braus.
El primer dels dies assenyalats (perquè les curses de braus en solen durar tres), tota la noblesa de l’indret i de la rodalia va a la plaça amb els seus millors vestits. Els qui seuen a les grades de baix porten llances o dards a les mans, que claven al toro sempre que el toro, en acostar-s’hi, els en dóna ocasió, de manera que es pot afirmar que el pobre animal no tan sols s’ha d’enfrontar al torero (que sempre es una persona contractada amb aquest propòsit), sinó a tota la multitud, o si més no, als qui ocupen la part baixa de les grades.
Un cop tothom s’ha assegut, s’obre el primer dels corrals. Així que el toro veu la llum, surt ensumant l’aire i observant tot al seu voltant, com admirat de veure tanta gent. Aixeca la cua i grata el terra amb les potes del davant com si volgués desafiar el seu antagonista encara invisible. Llavors, per una porta que li està reservada, surt el torero, tot de blanc, amb la capa en una mà i una espasa afilada de doble tall a l’altra. El toro, en veure’l, s’hi acosta a poc a poc, mirant-lo amb fúria, i va avançant a bon ritme fins a quedar a unes vint passes del torero. I, de sobte, com empès per una molla, se li abraona corrent amb totes les seves forces. El torero, que sap per experiència que ha d’estar alerta, s’aparta a un costat quan té el toro a sobre, i passant-li la capa per damunt de les banyes, li clava una o dues estocades, apuntant sempre al coll, on hi ha un lloc concret que sap que, si l’encerta, abatrà la bèstia. Ho vaig poder comprovar personalment en un dels toros, que va rebre una sola estocada al punt fatídic, i va quedar tan malferit que es va quedar clavat mentre li rajava la sang de la ferida, fins que amb una violenta sacsejada va caure mort a terra.
Però això passa molt poc, i la pobra bèstia sol rebre moltes ferides i un munt de dards abans de morir. Però cada vegada que nota que el fereixen, sia amb dards, llances o espases, la ràbia li creix i persegueix el torero encara amb més fúria i violència. I cada vegada que el toro l’envesteix, el torero procura esquivar-lo amb la màxima agilitat, i recompensa les seves afectuoses intencions amb una nova ferida.
Alguns toros es porten millor que altres. Però fins i tot els millors han de morir, de manera que, si després que el toro s’hagi exhibit amb tota la fúria possible, el torero està massa cansat per matar-lo, li deixen anar els gossos, el fan caure i li claven dards pertot arreu fins que, a causa de la gran pèrdua de sang, posa fi als seus turments.
Un cop mort el toro, fan entrar a la plaça dues mules guarnides amb cascavells i plomes, i, després de lligar-lo amb una corda per les banyes, se l’emporten arrossegant-lo entre crits i aclamacions dels espectadors, com si haguessin foragitat els infidels de davant Ceuta.
Gairebé em descuidava d’una altra barbaritat amb què es delecten en aquesta mena d’espectacles. De vegades el torero clava una llança a terra, lleugerament inclinada, però a l’altura del seu pit, i es planta davant del toro i davant mateix de la punta de la llança. Quan el toro envesteix el torero, cosa que, segons em van dir, sempre fa amb els ulls clucs, el torero s’aparta i la pobra bèstia xoca amb la llança amb tanta violència que sovint queda travessat, tot i que de vegades se li trenca la llança al pit, i la bèstia se’n va amb un tros clavat fins que li cau a terra.
Aquest torero tenia fama de ser un dels millors d’Espanya, i el vaig veure enfilar-se a l’esquena d’un dels toros i cavalcar-lo mentre li anava clavant estocades fins a atordir-lo, i a continuació va desmuntar i el va matar amb gran facilitat, enmig de les aclamacions satisfetes de tot el públic, perquè la varietat en la crueltat els complau tant com la destresa.
Els toreros estan molt ben pagats, i és just que ho estiguin, perquè sovint perden la vida en l’espectacle, com va passar al cap d’un any al que jo havia vist torejar. Però quan són hàbils, és una professió molt lucrativa, perquè cada vegada que fan alguna cosa notable, que crida l’atenció dels espectadors, aquests els recompensen amb generositat llançant-los monedes a grapats.
La festa va durar tres dies (com és habitual), i l’últim va ser, al meu parer, el millor de tots. Aquell dia, un jove cavaller que es deia don Pedro de Ortega, una persona de gran noblesa, va torejar a cavall. Les localitats, si no estaven més plenes que de costum, ho estaven amb gent de més categoria, vinguda de molt lluny per admirar el noble torero. Muntava un cavall magnífic i tenia una bella estampa.
Així com els toreros que van a peu entren després que el toro, en el cas dels toreros a cavall, el genet entra sempre el primer. El seu corser era un cavall ben domat, i va entrar cavalcant-lo en companyia de quatre patges amb magnífiques lliurees que, després que el seu amo hagués acabat de fer la volta a la plaça i presentat els seus respectes al públic, es van retirar dels perills a què el deixaven exposat. El cavaller, després de fer reverències i rebre visques repetits de la nombrosíssima concurrència, va avançar amb una gran elegància fins al bell mig de la plaça, i allí es va quedar esperant que sortís el seu enemic.
Van obrir la porta i va aparèixer el toro, que em va semblar més brau i amenaçador que tots els precedents. Va mirar al seu voltant una bona estona, va ensumar i va gratar el terra sense fixar-se gens ni mica en el seu antagonista. Però al final se’l va mirar de fit a fit i va carregar contra el genet, que el va esquivar amb gran destresa, i, mentre la bèstia li passava pel costat, li va llançar un dard que li va quedar clavat entre les espatlles. Es van repetir els crits i els visques, i vaig observar que algú agitava dos o tres cops un mocador, que, com em van explicar més endavant, era un senyal d’aprovació de la dama del seu cor. Vaig veure que el cavaller feia tot el que podia per mantenir-se ben arran del toro per ferir-lo més fàcilment, i, de sobte, llançant el seu cavall al galop, va clavar un altre dard al toro, que se li va clavar en un costat i el va enrabiar tant que les seves envestides em van semblar encara més furioses. El genet s’havia portat admirablement i havia esquivat moltíssims perills, enmig de reiterades aclamacions i visques, quan al final, la bèstia, rabiosa, va clavar les banyes entre les cames del darrere del cavall, i home i muntura van caure junts a terra.
Em pensava que l’únic desenllaç possible de tot plegat seria la mort, però, davant l’astorament general i també el meu, la gentil bèstia responsable d’aquella atrocitat es va retirar a l’altra punta de la plaça i s’hi va quedar quieta, mirant a banda i banda com si tot allò no fos cosa seva.
El cavaller se’n va sortir sense ferides de gravetat, però el seu delicat cavall va patir molt més. De totes maneres, més tard vaig pensar que aquell toro tan amable era el que pitjor tracte havia rebut. Si se’m perdona l’expressió, va demostrar amb el seu oponent més humanitat el toro que el torero. Tenint en compte que, després d’abatre el cavaller, el toro l’havia perdonat generosament, crec que el torero, o algú altre en el seu nom, hauria pogut demanar que tractessin el toro millor del que ho van fer.
El cas és que, amb el genet ferit i fora de la plaça, el torero de peu va entrar vestit de blanc, com abans, pensant-se que li seria més fàcil sortir victoriós del que va ser el cas. En les curses, quan el torero tem un perill imminent, té a punt un refugi segur, i sort que és així, perquè el toro el va obligar a utilitzar-lo. I tampoc ell no hauria estat capaç de matar-lo sense l’ajuda de tot el públic, perquè crec que no exagero si dic que el toro duia clavats més de cent dards, i estava tan brutalment malferit i mutilat que no vaig poder evitar pensar que el rei Felip tenia raó en dir que aquella era una tradició que no s’havia de fomentar.