M’ha estranyat sovint que ningú, que jo sàpiga, tingués la curiositat d’esbrinar quins motius podia tenir el rei d’Espanya per abandonar els seus dominis un cop aixecat el setge. El cert és que tenia un exèrcit magnífic, comandat per un mariscal de França, que no havia patit pèrdues importants ni en combat ni per desercions, i tot això hauria d’haver provocat estranyesa en comptes d’indiferència. La meva opinió és que tothom s’ho preguntava, però que evitaven expressament dir-ho perquè tenien por que amb una resposta sincera haurien donat més importància al comte de Peterborough de la que estaven disposats a atorgar-li. A primera vista, pot semblar una paradoxa, però si el lector té en compte que la virtut sempre ha tingut qui ha volgut enfosquir-la o calumniar-la, li serà fàcil resoldre-la, reconeixent alhora per força que els qui no havien pogut impedir que el general en cap prestés un gran servei estaven disposats a fer tot el possible, de manera més subtil, per esborrar-lo amb el silenci i l’ocultació.

Que això no és una mera hipòtesi ho podem comprovar comparant les forces dels dos bàndols en aquell moment. Els francesos, en començar el setge, disposaven de cinc mil soldats i dragons de cavalleria i vint-i-cinc mil d’infanteria. Suposant que entre els morts, ferits i malalts als hospitals en sumessin cinc mil, però amb la seva cavalleria intacta i en les millors condicions, la resta de l’exèrcit eren almenys vint-i-cinc mil homes. En el bàndol contrari, totes les tropes que hi havia a Barcelona, incloent-hi els reforços, no arribaven a més de set mil soldats d’infanteria i quatre-cents de cavalleria. Per què, doncs, quan l’exèrcit francès va aixecar el setge, no va tornar a l’interior d’Espanya, amb un exèrcit que era tan superior? O, si més no, a la capital? Només hi pot haver una resposta: perquè el comte de Peterborough havia adoptat tantes precaucions per assegurar-se el control del territori que no podien tornar. El general s’adonava que la capital de Catalunya acabaria caient en mans de l’enemic tret que una flota superior provoqués la retirada de la del comte de Tolosa i auxiliés la ciutat a temps. I com que això no depenia d’ell, sinó d’altres, va posar la màxima atenció i cura a prevenir les desgràcies a les quals sabia per experiència habitual que podia tornar a estar exposat; i per això recorria a la vigilància i la cautela que tan sovint l’havien tret d’algun mal pas en circumstàncies que per a algú altre haurien estat del tot desesperades.

Els homes en general, i els francesos en particular, opinaven que la presa de Barcelona seria un cop decisiu que posaria punt final a la guerra a Espanya. En aquells moments, jo mateix m’inclinava a creure que el general s’equivocava en pensar que podíem fer prou mal a l’enemic, encara que la ciutat caigués en mans del rei Felip. Però les sàvies mesures que va adoptar em van obligar a reconèixer que tenia raó, com van confirmar els esdeveniments posteriors. I és que el comte havia pres tantes precaucions que l’enemic, un cop derrotat, es va veure obligat a sortir d’Espanya. I encara que haguessin capturat Barcelona, haurien patit les mateixes dificultats: els francesos no podien continuar amb el setge sense la flota, que els proveïa d’artilleria, municions i queviures, ja que s’havien vist obligats a deixar al seu darrere les places fortes de Tortosa, Lleida i Tarragona. El comte, que semblava envigorit i animat per les constants dificultats, va inspeccionar personalment tot el territori que s’estenia entre l’Ebre i Barcelona, i va concloure, raonablement satisfet, que es podia impedir que l’enemic tornés a l’interior d’Espanya, tingués èxit o no el setge en què tant s’escarrassaven.

Només podien retirar-se per tres rutes. La primera era per la costa, de Tarragona a Tortosa, el país més estèril i, per tant, impracticable de l’univers a l’hora de mantenir un exèrcit, uns obstacles naturals a què se sumaven els obstacles artificials ideats pel comte, de tal manera que era impossible que cap exèrcit pogués sobreviure a una marxa per aquesta ruta.

El camí del mig passava per un territori millor, però només gràcies als esforços que s’havien dedicat a fer-ne practicables els camins. I fins i tot aquí era necessari passar per un camí de dues milles tallat a pic al flanc d’una muntanya amb immenses penes i treballs, i que, amb una mica de treball també per la seva part, el comte va tornar impracticable. A tal fi, va recórrer a milers de pagesos de la zona, dirigits per alguns del seus oficials i soldats, que van tallar el camí en vint llocs diferents i hi van obrir precipicis tan verticals com parets, de manera que no hi hauria passat ningú amb dos dits de front —i encara menys, un exèrcit. A més, un grapat d’homes situats dalt dels cingles haurien pogut destruir l’exèrcit amb les úniques armes que els proporcionava la natura, és a dir, fent caure rocs i pedres sobre l’enemic al seu pas.

L’última ruta anava per dalt, a través de les muntanyes de l’interior de Catalunya, en direcció a l’Ebre, passant per Lleida, la més forta de totes les places que teníem a Espanya, i dotada d’una guarnició excel·lent. Al llarg d’aquest camí hi havia moltíssims castells antics i pobles de muntanya, protegits pel seu emplaçament, que no tan sols haurien oposat resistència, sinó que haurien entretingut l’enemic amb tota mena d’obstacles, i encara més tenint en compte que el comte havia donat ordre que portessin a un lloc segur, a les muntanyes o prop d’allí, tot el bestiar i tot el que pogués servir de proveïment a un exèrcit. Un cop controlats els tres camins amb les precaucions esmentades, de què s’havia de preocupar el comte, sinó de la seguretat de l’arxiduc, que, si va córrer algun perill, no va ser per culpa del comte, sinó del setge?

Recordo molt bé que, una vegada que va arribar un missatge del duc de Savoia (un dels molts que solia enviar preguntant pels assumptes d’Espanya), em van ensenyar una carta que havia escrit més o menys en aquella època el comte de Peterborough al duc, que em va aixecar els ànims, força decaiguts en aquells moments. Era massa extraordinària per oblidar-la i, en resum, deia que sa altesa ducal podia tenir la seguretat que ell (el comte) es trobava en una situació molt millor del que es pensaven, i que els oficials francesos, que no coneixien gens el país, se sentirien profundament frustrats i que, si aixecaven el setge, haurien d’abandonar Espanya per força o, si Barcelona queia, es veurien acorralats en aquesta part de Catalunya, sense cap possibilitat de tornar al centre ni per Aragó ni per València; que d’aquesta manera tot Espanya, fins a l’Ebre, quedaria expedita per a Lord Galway, que així podria marxar sobre Madrid, o qualsevol altre lloc, sense trobar cap resistència. Que l’únic que l’incomodava o l’amoïnava era la persona de l’arxiduc, a qui havia demanat de totes passades que no es quedés a Barcelona a la mínima possibilitat de setge.

Alliberada Barcelona, i expulsat d’Espanya el rei, gràcies a les cautes mesures adoptades pel comte de Peterborough, abans que ens n’anem amb ell a València, cal dir que va convocar un consell de guerra, tal i com era el seu costum sempre que les necessitats del servei l’obligaven a separar-se de l’arxiduc, per decidir quines mesures s’havien d’adoptar, amb l’assistència de tots els generals i els més alts càrrecs de la cort. S’hi van debatre i resoldre tots els assumptes amb la màxima solemnitat. Es van establir les guarnicions de cada plaça forta i se’n van nomenar els governadors. Però la resolució més important va ser que el rei Carles s’havia de traslladar immediatament a Madrid via València. El motiu que es va al·legar va ser que, com que tenia el regne en el seu poder, no podien sorgir obstacles que li barressin el pas si sa majestat seguia la ruta esmentada. També es va acordar en el mateix consell que el comte de Peterborough embarqués tota la infanteria que no estigués destinada a cap guarnició per traslladar-la de la manera més ràpida i fàcil possible a València. El mateix consell de guerra va acordar que es reagrupés tota la cavalleria del regne per garantir el compliment de les mesures adoptades per obrir i facilitar el pas de sa majestat cap a Madrid.

Per tant, en compliment d’aquestes resolucions, el comte de Peterborough va fer embarcar les seves tropes i va anar per mar fins a València, on va ser doblement ben rebut per tothom, primer per haver arribat sa i estalvi, i segon per les notícies que portava. Per l’alegria que manifestaven, hauríeu cregut que els importava tant que el general s’hagués salvat com si hagués estat el rei; i, de fet, si hagués arribat a València amb el rei en persona, els més lleials i devots no haurien sabut com expressar la seva satisfacció de manera més ostensible.