Era ja el 1695 quan la fortalesa de Namur, que havien capturat els francesos el 1692 i que des d’aleshores havien fortificat encara més, va ser atacada pel comte d’Athlone, que, després de moltes i vigoroses escomeses, amb la pèrdua de nombrosos homes, es va apoderar de la vila, mentre que la guarnició es retirava a la ciutadella. I allí, malgrat la fermesa dels assetjants, el mariscal Boufflers i alguns dragons se’ls van afegir.
Mentre el rei Guillem estava ocupat amb aquest gloriós i important setge, el príncep de Vaudémont estava destinat a Watergaem amb una cinquantena de batallons i el mateix nombre d’esquadrons, i el mariscal de Villeroy va decidir atacar-lo amb tot l’exèrcit francès. El príncep de Vaudémont, que ja s’ho imaginava, va fer els preparatius oportuns, i ens va donar ordres de fortificar el nostre campament en la mesura que ens ho permetés el poc temps disponible. Vam complir les ordres, però confesso que el meu pobre cervell no aconseguia entendre que ens quedéssim tant de temps quiets a la vista d’un exèrcit tan superior al nostre: el príncep no tenia més de trenta mil homes, mentre que era públic que Villeroy calculava els seus efectius en cent mil. No obstant això, el príncep de Vaudémont va enviar provisionalment a Gant tota la nostra impedimenta aquell mateix matí, i tot i així va continuar mostrant-se decidit a resistir fins al final en les nostres pobres trinxeres. Per la seva banda, l’enemic va començar a encerclar-nos, i a mesura que tancaven el cercle, feien esclatar bossetes de pólvora perquè ens assabentéssim dels seus progressos. Un altre capità i jo estàvem situats a la dreta, amb un centenar d’homes (on vaig veure que Monsieur Montal intentava situar-se al darrere nostre), i des d’allí podia observar fàcilment que havien aconseguit formar al nostre voltant una mena de ferradura. Això va fer que em concentrés tant en l’avanç de l’enemic que no em fixés en el que els nostres aliats feien al darrere. Però després vaig comprovar que havien anat marxant amb tant de sigil i habilitat per l’estret pas que els deixava la ferradura que, quan l’enemic ja es pensava que no teníem escapatòria, el nostre migrat exèrcit ja gairebé havia desaparegut. A la dreta del nostre exèrcit hi havia un gran bosc per on passava el camí que anava a Gant, d’una amplada que no permetia passar-hi de més de quatre en fons. El príncep de Vaudémont va fer que s’hi esmunyissin les seves tropes, menys el grupet que comandàvem l’altre capità i jo, que havien deixat allí perquè protegís la rereguarda. I no ens en vam moure fins que el capità Collier, llavors ajudant de camp del seu germà, l’actual comte de Portmore, ens va comunicar l’ordre de marxa.
Quan Villeroy es va assabentar de la nostra retirada, se’n va sorprendre moltíssim, ja que la considerava del tot impossible. Però al final, en veure que era veritat, va ordenar que ens ataquessin per la rereguarda. Però nosaltres vam resistir disparant de rasa en rasa i de parapet en parapet fins que es va fer de nit, i així va ser com el nostre petit exèrcit es va escapar del seu colossal enemic amb unes pèrdues negligibles. De totes maneres, els francesos no van deixar de manifestar de la manera habitual la seva ràbia per aquesta decepció passant a foc i espasa tota la comarca. I així el príncep de Vaudémont va guanyar més fama amb aquesta retirada que no pas si hagués obtingut una victòria; i he de confessar que una de les coses que més satisfacció m’ha produït en aquesta vida és haver participat a les seves ordres en el comandament de la rereguarda de la gloriosa retirada d’Arfeel.
Ara bé, per venjar-se de l’astut estratagema del príncep de Vaudémont i per intentar obligar el rei Guillem a aixecar el setge de Namur, Villeroy va decidir bombardejar Brussel·les. Amb aquesta intenció, va acampar a Anderlecht i es va acostar a la ciutat fins on li va anar bé. I aquí va fer muntar trenta morters i una bateria de deu canons perquè disparessin contra la població.
Però abans que comencessin el bombardeig des de cap de les dues posicions, Villeroy, en atenció al duc de Baviera, va enviar un missatger a esbrinar en quina part de la ciutat vivia la seva esposa, la duquessa, per evitar incomodar-la en la mesura que fos possible, apuntant cap a altres barris. La resposta va ser que la duquessa s’estava a la seva residència habitual, al palau, i així, doncs, els morters i la bateria de canons dels francesos no van atacar aquella part de la ciutat.
El bombardeig va durar cinc dies, amb tanta fúria que el centre de la noble ciutat va quedar en ruïnes. Durant la major part del bombardeig jo em vaig estar a la contraescarpa, on ho podia veure tot millor i amb més claredat, i vaig comptar que sovint queien més d’una vintena de bombes tot d’un plegat, perquè disparaven des de tots els morters alhora. Aquest terrible bombardeig causava una confusió terrible entre la població. Circulaven carros plens de monges, que durant anys no havien abandonat la clausura i que ara anaven d’un lloc a un altre buscant un refugi mínimament segur. Els horts i els ravals més apartats estaven plens de gom a gom, mentre que als carrers més amples amb prou feines hi quedava ningú per contemplar-ne les ruïnes. La destresa de la nostra gent a l’hora d’apagar els focs brillava per la seva absència, perquè allí on queien les bales roents i provocaven incendis, no tan sols els burgesos, sinó el populatxo s’ho quedaven mirant amb les mans a les butxaques, contemplant com s’anaven consumint les seves cases sense brindar-se per caritat o prudència a extingir les flames.
Però després d’haver destruït pràcticament l’esplèndida ciutat, Villeroy va comprovar que amb l’atac a Brussel·les no havia aconseguit que aixequessin el setge de Namur i finalment va posar en marxa el seu exèrcit per veure si en treia res de profit, de fer desfilar els seus cent mil soldats. El príncep de Vaudémont es va assabentar al punt de la decisió i els moviments del duc, i es va fer el propòsit d’arribar a Namur abans que aquest. Els seus esforços no van ser en va: ho va aconseguir amb grans treballs i no poques dificultats, després d’enganyar els espies de l’enemic, fent-los creure que acampàvem i, tan bon punt els espies se n’havien tornat, ordenant-nos emprendre la marxa.
La ciutadella de Namur havia estat durant tot aquest temps sota el foc dels canons dels assetjants, i poc després de l’arribada del nostre petit exèrcit comandat pel príncep, es va obrir una bretxa aparentment practicable a la Tena Nova (que, com el seu nom indica, era una obra nova dels francesos, afegida a les fortificacions després que se n’apoderessin el 1692 i que havia reforçat moltíssim el conjunt), i es va decidir en consell de guerra llançar un assalt. La missió es va encomanar a quatre regiments, junt amb contingents d’altres procedències; jo comandava les tropes procedents del regiment del coronel Tiffin. Ens havíem de reagrupar a l’abadia de Salzinnes, sota el comandament de Lord Cutts. El senyal d’atac seria l’explosió d’un sac de pólvora sobre el pont de pontons que travessava el riu Sambre.
Així que van fer el senyal, vam córrer cap a la bretxa amb un coratge considerable, mentre ens queia al damunt el foc procedent dels morters de la ciutadella. Però, quan ens hi vam començar a enfilar, vam comprovar que feia un pendent molt fort i accidentat. Malgrat tot, alguns dels nostres van arribar a dalt i van entrar per la bretxa, però, en no rebre el suport esperat, els van fer presoners a tots. I per això i la ferida que va rebre Lord Cutts després d’haver fet tot el que podíem, ens vam veure obligats a retirar-nos, amb nombroses baixes.
Mentrestant, Villeroy i el seu exèrcit de cent mil soldats no feien res per destorbar els assetjants, més enllà de presentar-se al davant nostre com si vinguessin a ajudar els assetjats i reconèixer el nostre campament. I al final, en veure o imaginar Villeroy que qualsevol temptativa d’auxili seria inútil, amb tota l’amabilitat del món i durant la nit, va retirar l’espantosa amenaça i va permetre que els nostres cavalls poguessin menjar alguna altra cosa que fulles, que era l’únic contratemps que ens havia ocasionat.
La seva retirada va fer que la guarnició de la ciutadella abandonés qualsevol esperança de rebre auxili, i de seguida van capitular. Però després que, tal com s’havia acordat, obrissin una de les portes i en sortissin el comte Guiscard, en qualitat de comandant de la guarnició, i Boufflers al capdavant dels dragons, aquest va ser arrestat per ordre del rei Guillem, en represàlia pels soldats de la guarnició de Diksmuide (als quals, contravenint al que s’havia capitulat, havien fet presoners) i va continuar arrestat fins a l’alliberament dels soldats de Diksmuide.