Al començament de la primavera del 1677, l’exèrcit francès, comandat pel duc d’Orleans, va assetjar simultàniament Cambrai i Saint-Omer. El príncep d’Orange estava decidit a socórrer aquesta última ciutat, i, com que la trista experiència li havia ensenyat que era inútil esperar que els altius espanyols es posessin en marxa, va aplegar totes les tropes que va poder a sou dels holandesos i, avançant a tota marxa, va decidir trencar el setge de Saint-Omer encara que fos al preu d’una batalla. En veure’l aparèixer, el duc d’Orleans, que estava al càrrec del setge, es va retirar de la plaça, però deixant els soldats justos per defensar-ne les trinxeres. El príncep es va veure obligat a fer passar les seves tropes per uns aiguamolls, i el duc, que ho sabia prou bé, el va atacar prop del Mont Cassel, abans que la meitat del seu reduït exèrcit hagués travessat els aiguamolls. La lluita va ser aferrissada, però el príncep, en veure que l’enemic era molt superior en nombre i que les seves tropes, a causa de l’estretor del terreny, no podien desplegar-se, no va tenir més remei que retirar-se, cosa que va fer de manera molt ordenada. Recordo que no tots els holandesos van complir el seu deure amb la mateixa correcció, i el príncep, en veure que un dels seus oficials fugia a tota velocitat, li va cridar repetidament que s’aturés. I quan l’oficial fugitiu es va aturar, el príncep li va fer un tall a la cara i li va dir: «Amb aquesta marca, et reconeixeré la pròxima vegada». Al cap de poc de la retirada del príncep, Saint-Omer va capitular.

El príncep va tornar enrere i es va quedar un temps entre els boers o camperols, que, gràcies a la disciplina que observaven les tropes, no es van mostrar tan feréstecs amb nosaltres com solia ser el cas. No obstant això, malgrat la nostra aparent seguretat, em va passar un incident que em va refermar en l’opinió general, i en la meva particular, que aquella gent es portaven com uns bàrbars quan en tenien ocasió. Passejava tot sol a una certa distància del meu allotjament quan vaig anar a parar molt a prop d’una de les seves cases, i, com que tenia la porta oberta, hi vaig entrar. No hi vaig veure ningú, tot i que la casa em va semblar prou ben moblada i endreçada per ser d’uns rústics. Vaig cridar, però no em va respondre ningú. Empès per la tafaneria, m’hi vaig endinsar una mica més quan vaig entrellucar, a la boca del forn, el cadàver d’un home tan inflat i ressec que no em va quedar cap mena de dubte que el forn havia estat l’escenari del seu desenllaç. Confesso que l’espectacle em va aterrir i, per molt valor i confiança que hagués tingut en entrar, vaig marxar a corre-cuita, amb uns sentiments que eren tot el contrari, i no em vaig considerar fora de perill fins que vaig haver arribat al nostre campament. No és raonable basar una acusació en conjectures, però, després de fer indagacions, aviat em vaig assabentar que aquestes bàrbares pràctiques són força habituals entre aquesta gent, sobretot quan es troben amb algú esgarriat, de la nacionalitat que sigui.

Per això no em va saber gens de greu quan vam aixecar el campament i, seguint les nostres ordres, ens vam dirigir a assetjar Charleroi, on ens vam estar una mica més d’una setmana, i després vam marxar. Recordo molt bé que no vaig ser l’únic que no va aconseguir esbrinar el perquè ni del setge ni de la nostra partida posterior; però com que en aquella època els responsables de l’exèrcit no me’n van donar cap motiu raonable, prefereixo no exposar la meva opinió sobre el tema ara que han passat tants anys.

Després d’això vam anar cap a Mons, passant pel mateix paratge on tres anys abans havia tingut lloc la batalla de Seneffe. Vaig tornar a visitar amb considerable satisfacció l’indret on havia estat exposat a tant de perill, i on la memòria i la imaginació em van repetir les mateixes observacions que havia fet en aquell entorn de confusió. I és que al seu dia, jove com era jo en anys i en experiència, vaig creure que podia reproduir, a partir de les meves reflexions i de les impressions dels altres, l’ordre de batalla del príncep de Condé i les dificultats inexpressables a què es va haver d’enfrontar el príncep d’Orange, i tot sense oblidar el meu deute amb el meu primer protector, Sir Walter Vane, que, en perdre la vida en aquest combat, em va deixar sol i vagabund en aquest món a mercè de la fortuna.

Però aquestes reflexions aviat van cedir el seu lloc a d’altres que em venien al cap a cada hora mentre continuàvem avançant cap a Enghien, una ciutat famosa per tenir els millors jardins de Flandes, i prop de la qual vam acampar, al mateix indret que ocuparien uns anys després els francesos a la batalla de Steenkirk, de la qual parlaré quan sigui l’hora. A Enghien, el príncep d’Orange va abandonar el nostre exèrcit, com vam esbrinar més tard, per anar a Anglaterra, on es va casar amb la princesa Maria, filla del duc de York. I després de la seva marxa, la campanya es va acabar sense res més digne d’esment.