CHARLES PERRAULT (París 12 de gener del 1628 — París 16 maig 1703). Va començar a estudiar literatura en el col·legi «Beauvais» de París, però es va diplomar en dret i va començar a exercir com a advocat el 1651, tot i que a partir del 1683 es va dedicar plenament a la literatura. Tot i que va escriure algunes obres per a adults, com ara el poema «El segle de Lluís el Gran», que va provocar grans controvèrsies en la seva època, es va fer famós sobretot per a recollir contes de tradició oral i publicar-los en un llibre, anomenat «Històries o contes del passat» (1697), o també «Contes de la mare Oca», nom que li ve donat pel dibuix que apareix a la portada, amb el que va fundar un nou gènere literari, la fabula. Destaca que en els seus contes, hi acostuma a haver una lliçó, i el final de la història sempre es feliç, encara que en la versió oral no ho fos.

FREDERIC MISTRAL (Malhana 8 de Setembre 1830 — Malhana 25 de Març 1914) és un dels autors cabdals de la literatura occitana. Va ser un dels fundadors del Moviment «felibritge», moviment que promou la recuperació de la Llengua i Cultura occitana des de la seva creació. La seva obra cabdal és «Mireia» (Mirèlha en occità), obra que va trigar 8 anys en escriure, una història d’amor comparable a la coneguda «Romeu i Julieta». El 1904 va rebre el premi Nobel de literatura. Des d’aleshores en anglès la llengua occitana es coneix com a «Provençal», doncs aquest era el dialecte en el que escrivia Frederic.

JACOB GRIMM (Hanau 4 de Gener del 1785 — Berlín 20 de setembre del 1863). WIHLEM GRIMM (Hanau el 24 de febrer del 1786 — Berlín, 16 de desembre del 1859). Entre els dos van escriure «Contes per a nens i familiars» (1812) i «Llegendes populars alemanyes» (1816). Els seus treballs de recuperació filològica inicien el seu estudi sobre la lingüística i la cultura alemanyes. Van començar el 1819 una «Gramàtica alemanya», que no varen poder acabar, però tot i això té una importància transcendental en la filologia alemanya. Les seves històries recullen contes tradicionals orals de la cultura alemanya, i també altres de versionats, com és el cas d’en Patufet. (La versió aquí publicada correspon a la dels Germans Grimm).

HANS CHRISTIAN ANDERSEN (Odense — Dinamarca, 2 d’abril de 1805 - Rolighed, 4 d’agost de 1875). Va ser un nen molt emotiu que patia tota classe de pors. L’any 1816, a la mort del seu pare, va començar a treballar com a aprenent d’un sastre i després en una fàbrica de tabac, A l’edat de catorze anys va marxar cap a Copenhague i va treballar al teatre fins que Collin, un director de teatre i membre influent del govern, el va ajudar perquè comencés a estudiar. Vivia a casa del director de l’escola que sovint s’enfadava amb ell a causa del seu caràcter hipersensible i feble. Més tard, també gràcies a Collin, va entrar a la Universitat de Copenhague, on va acabar la seva formació. A partir del 1831 va viatjar molt per Europa (tota la seva vida va ser un viatger apassionat) i una visita a Alemanya va inspirar el primer dels seus relats de viatges. Més endavant en va fer sobre Suècia, Espanya, Itàlia, Portugal, l’Orient Mitjà… No obstant, la fama d’Andersen es basa en els seus contes de fades i en les històries escrites entre el 1835 i el 1872. En els primers contes que va publicar explicava històries que havia sentit de petit, però gradualment va començar a crear les seves pròpies. Durant tota la seva vida, Andersen va escriure més de cent seixanta contes, que han estat editats en més de cent idiomes. Va morir a casa seva a Rolighed, el 4 d’agost de 1875.

ISOP (Grècia, s. IV aC). Faulista i moralista grec, sobre ell només hi ha referències incertes. Aristòfanes el considera atenenc i Sodies afirma que va néixer a Samos, Sardes, Mesembria o Cotaedum. Se’l coneix com el creador de la faula, que es diferencia del conte transmès per tradició oral per la seva gran saviesa. Segons els biògrafs, és esclau de Samos, que li concedeix la llibertat pel talent que demostra, tot i que segueix vivint a casa seu com a amic i conseller. Viatja per Àsia, Grècia i Egipte. En la cort de Cressus es fa amic de Soló. S’estima que les seves faules, escrites en grec, sobrepassen les 200 . Moltes no tenen antecedents en altres literatures per la seva originalitat, tot i que en algunes s’hi poden distingir elements o arguments sànscrits, perses, egipcis i orientals. Els grecs usen les faules d’Isop per a formar als seus alumnes. Demetri de Falèron (325 a. C.) les col·lecciona i les ordena sota el títol de «Logon Aisopeion Sygnago». Es creu que Fedre les va traduir al llatí, en prosa. La recopilació més popular de les faules d’Isop és obra del monjo Planudes de Constantinoble, que les redacta el segle XIV, a partir dels escrits de Demetri o de la literatura egípcia, índica, aràbiga o persa.

JEAN DE LA FONTAINE (Chateaux-Thierry 8 de Juliol de 1621 — París el 1695). Lafontaine va ser un dels grans fabulistes de la història, tal com Isop ho va ser pels seus inicis. Va estudiar dret fins a tercer, on va aprendre sobretot llatí, però no es va interessar pel grec, fet del que se’n va penedir més endavant quan va necessitar llegir texts antics d’Isop, i només va poder accedir a la traducció llatina. El 1641 entra en un monestir, on es dedica sobretot a la lectura, però la vida allà no li agrada i l’abandona 18 mesos desprès. Llavors retorna als seus estudis d’advocat, i es llicencia el 1649. Mentrestant, el 1647 el seu pare l’obliga a casar-se amb Marie Héricart, de 14 anys. No arriba a ser mai del tot feliç, tot i tenir un fill, Charles, el 1653. El 1652 «hereda» la feina del seu pare, una feina feixuga a la que renuncia el 1672. Durant aquesta època, quan pot es desplaça contínuament a París, on s’ajunta amb els grups més rics i llibertins de l’època. Poc a poc se li desperta el seu interès per la poesia i acaba traduint l’Eunuc de Térence (1654), escrivint una comèdia (Clymène 1659) i un poema (Adonis 1659). En aquesta època entra al servei de Nicolas Fouquet, aleshores superintendent de finances del Rei. Durant aquesta època escriu una trentena de poemes. Amb el temps Fouquet va caure en desgràcia, i certs cortesans se li van posar en contra. Lafontaine va ser el seu defensor més fidel, el que li va valer l’enemistat del nou superintendent i del mateix Lluís XIV de França. En aquesta època entra en contacte amb Molière, Boileau i Recine, i escriu «Els amors de Psique i Cupido» (1669). Per poder defugir de les seves enemistats a la cort, va ser el protegit de diferents duquesses, la de Bouillon i la d’Orleans. El 1684 entra a l’Acadèmia Francesa, no sense dificultat, però allà sap guanyar-se amics, a més de ser un acadèmic excel·lent. Allà hi fa amistat amb Boileau, Perrault i Furetière. Fontaine va escriure 243 faules, i tot i que molts consideren que no va inventar res, i només es va basar en faules antigues existents, de fet les va escriure en un llenguatge pla, rimat.

JEANNE MARIE LEPRINCE (Rouen 1711 — Chavanod 1780). Serà recomanada com a institutriu en la cort de Lorena, a Lunéville, on realitzarà les funcions de dama de companyia i professora de música, impartint també classes als més petits. Casada amb M. de Beaumont, viu un matrimoni desgraciat que aviat serà declarat nul. En 1748 apareix la seva primera obra El Triomf de la veritat o Memòries de madame de La Villette. El 1750 crea el que ella mateixa anomena Magasins (Magatzems) inspirant-se en diaris anglesos. Aquests són tractats d’educació per a xiquets, adolescents i dames. Funda llavors El Nouveau magasin français, col·lecció literària i científica destinada a la joventut. Entre 1750 i 1780 apareixen quatre volums, d’entre els quals els més coneguts són Le Magasin des enfants (El Magatzem dels xiquets) publicat en 1757, que inclou La Bella i la Bèstia, Le Magasin des adolescents (Magatzem de les senyoretes adolescents) (1760), Le Magasin des pauvres (Magatzem dels pobres) (1768).

JOAN AMADES (Riudoms, 1890 — Barcelona, 1959). Fill d’una família molt humil, Blai i Teresa, va passar els dos primers anys de la seva vida al poble natal del seu pare: Bot. Estudià a l’escola «Victor Hugo» del seu barri fins els nou anys en que deixa l’escola per treballar en el negoci familiar de draps que tenien als Encants. Tres anys més tard al comprar una altre parada prop del Mercat de Sant Antoni, va deixar d’estar amb els seus pares i s’hi va instal·lar, on es va dedicar a la compra i venda de llibres. El 1931 va contraure matrimoni amb Enriqueta Mallofré. La seva dificultat de visió la va poder substituir amb l’ajuda de la seva cunyada Consol. Ella li llegia, li repassava els escrits i proves d’impremta. El 1930 va començar la preparació del Diccionari de la Dansa que restà incomplet a causa de la guerra civil espanyola. El 1933 començà a publicar la «Biblioteca de tradicions Populars» que amb 42 volums va assolir un gran èxit que, no per inesperat, era just i merescut. Quinze anys de recerca li van permetre reunir una gran quantitat de dades sobre la saviesa popular. Aquest mateix any començà una important col·laboració setmanal amb Ràdio Associació de Catalunya (actualment RAC 105) que va durar sis anys. Feia una xerrada sobre costums populars, tradicions i llegendes del carrers antics de Barcelona i que més tard va publicar sota el nom de «Històries i Llegendes de Barcelona. Passejada llegendària pels carrers de la ciutat vella».

OSCAR WILDE (Dublín, 1854 — París, 1900). Fill d’un cèlebre cirurgià irlandès i d’una mare escriptora, va estudiar al «Trinity College» de Dublín i a Oxford. Deixeble de Walter Pater i molt influenciat per Whistler, el 1891 va publicar una serie d’assajos que li van donar peu a considerar-se un dels màxims representats de l’esteticisme, els aspectes més fascinants i exquisits va posar de manifest tant en la seva obra com en la seva vida. El seu rebuig a les convencions i el seu comportament extravagant el van fer famós en els ambients mundans de París, Londres i Estats Units (on el 1882 va realitzar una brillant gira de conferències). Casat amb Constance Lloyd, amb la que va tenir dos fills, va dirigir «The Woman’s World», revista de marcada tendència feminista, i va donar a l’impremta un text en oberta defensa del socialisme («The Soul of Man under Socialism»). Després de publicar un volum de Poemes (1881), els cèlebres relats (El príncep feliç, el 1888, El crim de Lord Arthur Savile i altres narracions, 1891) i la seva única novel·la, «El retrat de Dorian Grey», considerada una de les seves obres mestres, va triomfar com a autor teatral: «El vànol de Lady Wndermere» (1892), «Una dona sense importància» (1893) i «La importància de dir-se Ernest» (1895) són mostres exemplars del seu enorme talent i de la sutilesa dels seus irònics diàlegs. Poc després de complir quaranta anys, quan es trobava al cim de l’èxit, la fortuna va abandonar-lo de forma tràgica i irreparable : El 1895 el marqués de Queensberry, Pare de Lord Alfred Douglas, amant de Wilde, va començar contra l’escriptor un procés per ultratge a la moral. Després de complir dos anys de condemna a la presó, primer a Wnadsworh i després a Reading (on va escriure «La balada de la presó de Reading» i «De profundis»), va marxar cap a París on va morir l’any 1900 completament pobre.

RAMON LLULL (Mallorca 1230 — Mallorca (o Tunis) 1314). Autor mallorquí mundialment conegut, provenia de família noble de l’Illa de Mallorca. Va tenir una vida força liberal i despreocupada fins que, amb 35 anys, escrivint un poema d’amor per a una dona (que no era la seva muller), comenta que se li va aparèixer 5 vegades Jesucrist, demanant-li que abandonés tot i es dediqués a predicar i convertir als no creients. Fou a partir d’aquest moment en que començà una obra literària sense igual, primer en llatí, després en català i traduint a l’àrab, per tal que els musulmans el poguessin entendre i llegir. Va ser el primer que va proposar crear escoles d’idiomes per a preparar futurs missioners en terres estranyes, aprenent les llengües i cultures foranies per a poder predicar millor. Tot i que la seva obra avarca molts camps, els relats pels que apareix aquí són deguts a la seva obra «El llibre de les bèsties», un recull de contes i rondalles on Ramon Llull exposa la seva idea del que és el «mal governar», expressada en un món d’animals que caricaturitza el dels humans, i es creu que va ser escrit per tal d’instruir a reis.

CARME KARR (Barcelona, 16 de març de 1865 - 29 de desembre de 1943) fou periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista. Va ser una de les promotores més avançades del feminisme català de principi del segle XX, com Dolors Monserdà, amb qui col·laborà. El seu feminisme, que advocava per dotar les dones d’eines que les capacitessin tant per a l’exercici d’una professió com per a la igualtat de drets, va quedar àmpliament exposat a Feminal —suplement de La Il·lustració Catalana—, revista que dirigí des de 1907 fins al 1917 i on també signava amb el pseudònim Joana Romeu. També va col·laborar al Diario de Barcelona, La Veu de Catalunya, Or y Grana (1906-1907, on defensà la causa de Solidaritat Catalana), Ofrena (1916-17), La Mainada (1922-23), La Actualidad, Día Gráfico i Las Provincias de Valencia, de vegades amb el pseudònim de Xènia, que feia al·lusió al Xènius d’Eugeni d’Ors, amb qui polemitzà a Joventut. El 1902 publicà a Joventut les primeres narracions signades amb el pseudònim L’Escardot i Una liceista, a les quals seguirien els reculls en prosa Volves (1906) i Clixés (1906), la seva millor obra, novel·la centrada en la problemàtica de la dona de la mitjana burgesia, i les obres teatrals Un raig de sol (1908), Els ídols (1911) i Caritat (1918). Altres obres seves són la novel·la La vida de Joan Franch (1912, premiada als Jocs Florals amb la Copa del Consistori i editada per Lectura Popular), i les de narrativa infantil: Contes de l’àvia (1934), Garba de contes (1935), El libro de Puli (1942), Nick (conte de mitjanit) (1931), Cuentos a mis nietos (1932) i un llarg etcètera.