El gat amb botes

Charles Perrault

n moliner va deixar com única herència als seus tres fills el seu molí, un ase i el seu gat. El repartiment va ser ben senzill: no es va necessitar cridar ni a l’advocat ni al notari, ja que haurien consumit tot el pobre patrimoni.

El més gran va rebre el molí, el segon es va quedar amb l’ase i el menor li va tocar només el gat. Aquest es lamentava de la seva mísera herència:

—Germans —deia—, podreu guanyar-vos la bé vida treballant junts, però respecte a mi, després de menjar-me el meu gat i de fer-me un maniguet amb la seva pell, moriré de gana.

El gat, que escoltava aquestes paraules, però es feia el desentès, li va dir en to seriós i pausat:

—No heu d’entristir-vos, senyor meu, no heu més de proporcionar-me una bossa i un parell de botes per caminar entre els matolls, i veureu que la vostra herència no és tant pobre com penseu.

Tot i que l’amo del gat no tenia gaire il·lusions sobre això, l’havia vist donant tantes mostres d’agilitat per a caçar rates i ratolins, com ara penjar-se dels peus o amagar-se a la farina per fer-se el mort, que no va desesperar al veure’s auxiliat per ell en la seva misèria.

Quan el gat va tenir el que va demanar, es va calçar les botes i ficant-se la bossa al coll, va subjectar els cordills d’aquesta amb les dues potes davanteres, i es va dirigir a un camp on hi havia molts conills. Va posar segó i herbes en el seu sac i tombant-se a terra com si fos mort, va esperar a que algun conillet, poc coneixedor encara de les astúcies d’aquest món, vingués a ficar el seu morro a la bossa per menjar el que hi havia dins. Encara no s’havia tombat del tot, quan es va veure satisfet. Un conillet babau es va ficar al sac i el mestre gat, tirant dels cordills, el va tancar i el va matar sense misericòrdia.

Molt content amb la seva presa, va anar a veure el Rei i va demanar parlar amb ell. El van fer pujar a l’habitació de Sa Majestat on, a l’entrar, va fer-li una gran reverència i li va dir:

—Vet aquí, majestat, un conill de camp que el senyor marquès de Carabàs (era el nom que havia inventat pel seu amo) m’ha encarregat obsequiar-vos de part seva.

—Digue-li al teu amo, va respondre el Rei, que li donc les gràcies i que m’agrada molt.

En una altra ocasió, es va amagar en un camp de blat, deixant sempre el seu sac obert, i quan hi entraren dues perdius, va estirar dels cordills i va caçar les dues. Va anar al moment a oferir-les al Rei, tal com havia fet amb el conill de camp. El Rei va rebre també complagut les dues perdius, i va ordenar que li donguessin de beure.

El gat va continuar així durant dos o tres mesos, portant-li de tant en quant al Rei productes de caça del seu amo. Un dia va saber que el rei aniria a passejar per les vores del riu amb la seva filla, la més bonica princesa del món, i li va dir al seu amo:

—Si voleu el meu consell, la vostra fortuna està feta: No teniu més que banyar-vos al riu, en el lloc que us mostraré, i seguidament jo faré la resta.

El marquès de Carabàs va fer el que el seu gat li va aconsellar, sense saber ben bé de què serviria.

Mentre s’estava banyant, el Rei va passar per allà, i el gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:

—Socors! Socors! El senyor marquès de Carabàs s’està ofegant!

Al sentir el crit, el Rei va treure el cap per la porta del carruatge i reconeixent el gat que tantes vegades li havia portat caça, va ordenar als seus guàrdies que ràpidament acudissin a socórrer al marquès de Carabàs. En tant que treien del riu al pobre marquès, el seu gat s’apropà al seu carruatge i li va dir al Rei que mentre el seu amo s’estava banyant, uns lladres s’havien endut les seves robes tot i haver cridat «al lladre!» amb totes les seves forces. En veritat, el gat les havia amagat sota una enorme pedra.

El Rei va ordenar d’immediat als encarregats del seu guardarroba que anessin en busca de les seves més belles vestidures per al senyor marquès de Carabàs. El Rei li va prestar mils d’atencions, i com que el bonic vestit que li acabaven de donar realçava la seva figura, ja que era fornit i ben format, la filla del Rei el va trobar molt al seu gust; va ser suficient que el marquès de Carabàs li dirigís dues o tres mirades summament respectuoses i una mica tendres, i ella en va quedar bojament enamorada.

El Rei va demanar que pugés al seu carruatge i l’acomanyès durant el passeig. El gat, encantat al veure que el seu projecte començava a resultar, es va avançar i trobant uns grangers que segaven un prat, els va dir:

—Bons segadors, si no dieu al Rei que el prat que esteu segant és del marqués de Carabàs, us faré xixina.

Per descomptat que el Rei va preguntar als segadors de qui era aquell prat que estaven segant.

—És del senyor marquès de Carabàs, van dir a una sola veu, ja que les amenaces del gat els havia espantat.

—Teniu aquí una magnifica possessió, va dir el Rei al marquès de Carabàs.

—Mireu, Majestat, és una terra que no deixa de produir amb abundància cada any.

El mestre gat, que anava sempre davant, va trobar uns camperols que recol·lectaven i els va dir:

—Bona gent que esteu recol·lectant, si no dieu que tots aquests camps pertanyen al marquès de Carabàs, us faré xixina.

El Rei, que va passar moments després, va saber a qui pertanyien els camps que veia.

—Són del senyor marquès de Carabàs, van contestar els camperols, i el Rei novament es va alegrar amb el marquès.

El gat, que anava davant del carruatge, deia sempre el mateix a tots quants trobava, i el Rei estava molt admirat amb les riqueses del senyor marquès de Carabàs.

El mestre gat va arribar finalment a un bonic castell, l’amo del qual era un ogre, el més Ric que mai s’hagués vist, doncs totes les terres per on havien passat depenien d’aquest castell.

El gat va tenir la precaució d’informar-se sobre de qui era aquest ogre i del que sabia fer, va demanar parlar amb ell, dient que no havia volgut passar tant a la vora del seu castell sense tenir l’honor de fer-li la reverència. L’ogre el va rebre de la forma més cortès que pot fer un ogre i el va invitar a descansar.

—M’han assegurat, va dir el gat, que vos teniu el do de convertir-vos en qualsevol classe d’animal, que podríeu, per exemple, transformar-vos en lleó o en elefant.

—És cert, va respondre l’ogre bruscament, i per demostrar-vos-ho, veureu com em converteixo en lleó.

El gat es va espantar tant al veure un lleó davant seu que en un sospir va pujar a les canaletes, no sense risc a causa de les botes que de res servien per caminar per les teules.

Una estona després, veient que l’ogre havia recuperat la seva forma primitiva, el gat va baixar i va confessar que havia tingut molt por.

—A més m’han assegurat, va dir el gat, però no puc creure-ho, que vos també teniu el poder d’adquirir la forma del més petit animalet, per exemple, que podeu convertir-vos en un ratolí, en una rata; us confesso que això em sembla impossible.

—Impossible? —va respondre l’ogre— i al mateix moment que va dir això es va transformar en una rata que es va posar a córrer pel pis.

Amb prou feines la va veure, el gat es va llançar sobre ella i se la va menjar.

Mentrestant, el Rei que al passar va veure el bonic castell de l’ogre, va voler entrar. El gat, al sentir el soroll del carruatge que travessava el pont llevadís va córrer davant i li va dir al rei:

—Vostra Majestat sigui benvinguda al castell del senyor marquès de Carabàs.

—Com, senyor marquès, va exclamar el Rei, aquest castell també us pertany! No hi ha res més bonic que aquest pati, i tots aquests edificis que el rodegen, vegem l’interior, per favor.

El marquès va oferir la mà a la jove princesa i, seguint el Rei que anava primer, van entrar en una gran sala on van trobar un magnífic dinar que l’ogre havia fet reparar pels seus amics que vindrien a veure’l aquell mateix dia, els quals no havien gosat entrar, sabent que el Rei estava allà.

El Rei, encantat amb les bones qualitats del senyor marquès de Carabàs, al igual que la seva filla, que ja estava bojament enamorada, veient els valuosos bens que posseïa, li va dir, després d’haver begut cinc o sis copes:

—Només dependrà de vos, senyor marquès, que sigueu el meu gendre.

El marquès, fent grans reverències, va acceptar l’honor que li feu el Rei; i aquell mateix dia es va casar amb la princesa. El gat es va convertir en gran senyor i ja no va córrer més darrera les rates si no per divertir-se.