El vailet trapella

i havia una vegada un ancià poeta, molt bo i molt vell. Un capvespre, quan estava a casa, el temps es va posar molt dolent; fora plovia a bots i barrals, però l’ancià es trobava molt a gust a la seva habitació, assegut al costat de l’estufa, en la que cremava un bon foc i es torraven unes quantes pomes.

—Ni una peça de la roba els quedarà seca als infeliços que aquest temporal hagi agafat fora de casa —va dir, perquè era un poeta de molt bons sentiments.

—Obri’m! Tinc fred i estic tot xop! —va cridar un xiquet des de fora. I cridava a la porta plorant, mentre la pluja queia furiosa, i el vent feia tremolar totes les finestres.

—Pobrissó! —va dir el vell, obrint la porta. Estava davant d’ella un jovenet completament nu; l’aigua li regalimava pels llargs rínxols rossos. Tremolava de fred; de no trobar refugi, segurament hauria mort, víctima de la inclemència del temps.

—Pobre noiet! —va exclamar el compassiu poeta, agafant-lo de la mà—. Vine amb mi, que t’escalfaré! Vaig a donar-te vi i una poma, perquè ets tan preciós.

I ho era, en efecte. Els seus ulls semblaven dues lluents estrelles, i els seus llargs i arrissats bucles eren com d’or pur, fins i tot estant xops. Era un verdader angelet, però estava pàl·lid de fred i tremolava tot el seu cos. Sostenia a la mà un arc magnific, però espatllat per la pluja; amb la humitat, els colors de les seves fletxes s’havien esborrat i mesclat els uns amb els altres.

El poeta va asseure’s al costat de l’estufa, va posar al noiet en la seva falda, va escórrer-li l’aigua del cabell, li va calfar les manetes en les seves i li va preparar vi dolç. El noiet no va trigar en refer-se: el color va tornar a les seves galtes, i, saltant a terra, es va posar a ballar al voltant de l’ancià poeta.

—Ets un rapaç alegre! —va dir el vell—. Com et dius?

—Em dic Amor —va respondre el vailet—. No em coneixes? Aquí està el meu arc, amb el que tiro, pots creure’m. Mira, ja ha tornat el bon temps, i la lluna brilla.

—Però tens l’arc espatlat —va observar l’ancià.

—Mala cosa seria! —va exclamar el vailet, i, arreplegant-lo de terra, el va examinar amb atenció—. Bah!, ja s’ha assecat; no li ha passat res; la corda està ben tensa.

Vaig a provar-lo! —Va tensar l’arc, va posar-li una fletxa i, apuntant, va disparar precís, travessant el cor del bon poeta—. Ja veus que el meu arc no està espatllat! —va dir, i, amb una riallada, se’n va anar. S’hagués vist un vailet més roí! Disparar així contra el vell poeta, que l’havia acollit en la calenta habitació, s’havia mostrat tan bo amb ell i li havia donat tan exquisit vi i les seves millors pomes!

El bon senyor jeia a terra, plorant; realment li havien ferit en el cor.

—Oh, quin vailet tan pèrfid és aquest Amor! Ho explicaré a tots els nois bons, perquè estiguin previnguts i no juguin amb ell, perquè intentarà causar-los algun dany.

Tots els nois i noies bons als que va explicar allò que ha succeït es van posar en guàrdia contra les estratagemes d’Amor, però aquest va continuar fent de les seves, perquè realment és de la pell del diable. Quan els estudiants sortien de les seves classes, ell marxa al seu costat, amb un llibre sota del braç i vestit amb levita negra. No el reconeixen i l’agafen del braç, creient que és també un estudiant, i llavors ell els clava una fletxa al pit.

Quan les noies vénen d’escoltar al senyor capellà i han rebut ja la confirmació ell les segueix també. Sí, sempre va darrere de la gent. En el teatre s’asseu a la gran aranya, i tira flames perquè les persones creguin que és una llum, però potser!; massa tard descobreixen elles el seu error. Corre pels jardins i als voltants de les muralles. Sí, un dia va ferir en el cor a ton pare i a ta mare. Pregunta’ls-ho, veuràs el que et diuen. Creu-me, és un vailet molt roí aquest Amor; mai vulguis tractes amb ell; vigila a tothom. Pensa que un dia va disparar, una fletxa fins a la teva anciana àvia; però d’això fa molt de temps. Ja va passar, però ella no l’oblida. Caram amb aquest diablet d’Amor! Però ara ja el coneixes i saps com n’és de dolent.