En patufet

i havia una vegada un pobre camperol que estava una nit al costat de la xemeneia atiant el foc, mentre la seva dona filava, asseguda al seu costat. L’home va dir:

—Que trist és no tenir fills! Quin silenci hi ha en aquesta casa, mentre que a les altres tot és soroll i alegria!

—Sí —va respondre la dona, sospirant— encara que en fos un de sol, i encara que fos petit com un polze, em donaria per satisfeta. L’estimarem més que la nostra vida.

I va succeir que la dona va sentir-se indisposada, i al cap de set mesos va portar al món un nen que, si bé estava perfectament format en tots els seus membres, no era més llarg que el polze. I els pares van dir:

—És tal com l’havíem desitjat, i l’estimarem amb tota l’ànima.

Considerant la seva mida, li varen posar el nom de Patufet. L’alimentaven tan bé com podien, però el nen no creixia, si no que seguia tan petit com al principi. De totes maneres, la seva mirada era viva i espavilada, i ben aviat va demostrar ser tan llest com el que més, i molt capaç de sortir-se’n amb la seva en qualsevol cosa que fes.

Un dia en que el seu pare llenyataire es disposava a anar al bosc a buscar llenya, va dir per a ell mateix, parlant a mitja veu:

—Pare! —va exclamar en Patufet— jo et portaré el carro, pots estar tranquil, a l’hora convinguda serà al bosc.

I L’home es va posar a riure, dient:

—Com t’ho faràs? No veus que ets massa petit per a fer anar les regnes?

—No importa, pare, Només cal que la mare enganxi el cavall, jo em posaré a l’orella i el conduiré fins on tu vulguis.

Quan va arribar l’hora pactada, la mare va enganxar el cavall i va posar en Patufet a la seva orella; i així anava el petit donant ordres a l’animal: Tot va anar molt bé, com si el petit hagués estat un carreter consumat, i el carro va agafar el camí del bosc. Però vet aquí que, quan girava per un revolt, i el noiet va cridar :, justament passaven dos forasters.

—Òndia! —va exclamar un—. Què és això? Allà va un carro, el carreter crida al cavall, i tot i això, no se’l veu per enlloc!.

—Aquí hi ha algun misteri! —va confirmar l’altre—. Seguim el carro i mirem on va.

Però el carro va entrar al bosc, dirigint-se en línia recta al lloc en el que el pare estava tallant llenya. Al veure’l en Patufet va cridar:

—Pare, sóc aquí, amb el carro, baixa’m a terra!

L’home va agafar el cavall amb la mà esquerra, mentre amb la dreta treia de l’orella del cavall el seu fillet, que es va asseure sobre un bri d’herba. En veure els dos forasters en Patufet es van quedar muts de sorpresa, fins que, al final, portant un apart a l’altre, li va dir:

—Escolta, aquesta menudesa podria ser la nostra fortuna si l’exhibíssim de ciutat en ciutat. Comprem-lo. —I dirigint-se al llenyataire, li van dir—: Ven-nos aquest homenet, ho passarà bé amb nosaltres.

—No! —va respondre el pare—, és la nineta dels meus ulls, i no el donaria per tot l’or del món.

Però en Patufet, que havia sentit la proposició, va agafar-se a un plec dels pantalons del seu pare, va pujar fins la seva espatlla i li va murmurar a l’oïda:

—Pare, deixa’m que me’n vagi, ja tornaré.

Llavors el llenyataire el va cedir als dos homes per una bonica peça d’or.

—On vols seure? —li van preguntar els dos homes a en Patufet.

—Poseu-me a l’ala del vostre barret; podré passejar-me per ella i contemplar el paisatge: ja aniré amb compte de no caure.

Van fer el que els demanava i, una vegada en Patufet es va acomiadar del seu pare, els forasters van partir amb ell i cavalcaren fins al capvespre.

Al cap d’una estona va dir:

—Deixeu-me baixar, ho necessito.

—Bah! No et moguis —li va replicar L’home en el barret del qual viatjava el petit—. No m’enfadaré; també els ocells deixen anar alguna cosa de tant en tant.

—No, no —va protestar en Patufet—, jo sóc un noi ben educat; baixeu-me, de pressa!

L’home es va treure el barret i el va deixar al petitó en un camp que s’estenia a la vora del camí. En Patufet va fer uns quants bots i es va amagar en una llodriguera que havia estat buscant.

—Bona nit senyors, podeu seguir sense mi! —els va cridar des del seu refugi, en to de burla. Van accedir ells al forat i hi van estar furgant amb pals, però en va; En Patufet es ficava cada vegada més endins; i com que la nit no va trigar a arribar, van haver d’emprendre de nou el seu camí enfadats i amb les bosses buides.

Quan en Patufet va estar segur que havien marxat, va sortir del seu amagatall . Per fortuna va topar amb una closca de cargol buida: i es va ficar en ella.

Poca estona després, quan estava ja apunt de dormir-se, va sentir que passaven dos homes i que un d’ells deia :

—Com ens ho farem per fer-nos amb els diners i la plata del capellà?

—Jo puc dir-t’ho —va cridar en Patufet.

—Què és això? —va preguntar, espantat, un dels lladres—. He sentit parlar a algú.

Van aturar-se els dos a escoltar, i en Patufet continuà:

—Porteu-me amb vosaltres i jo us ajudaré.

—On estàs?

—Busqueu pel terra, fixeu-vos d’on ve la veu —va respondre.

Al final el van descobrir els lladres i el van aixecar enlaire:

—Infeliç microbi! I tu pretens ajudar-nos?

—Mireu —respongué ell—. Em ficaré entre els barrots de la reixa, en l’habitació del capellà, i us passaré tot el que vulgueu endur-vos.

—Està bé —varen respondre els lladres— veurem com et portes.

Al arribar a la casa del mossèn, en Patufet va lliscar fins l’interior de l’habitació i, ja dins, va cridar amb totes les seves forces:

—Voleu endur-vos tot el que hi ha aquí?

Els lladres, espantats, van dir:

—Parla baix, no sigui que despertis a algú!

Però en Patufet, fent com si no els hagués sentit, va repetir tot cridant:

—Què voleu? Us endureu tot el que hi ha?

El va sentir la cuinera, que dormia a l’habitació del costat i, incorporant-se al llit, va posar-se a escoltar. Els lladres, espantats, havien començat a córrer. Però al cap d’un tros, van recobrar els ànims i pensant que aquell diable només volia fer-los una mala passada, van retrocedir i li van dir:

—Vinga, no juguis amb nosaltres i passa’ns alguna cosa.

Llavors en Patufet es va posar a cridar per tercera vegada amb tota la força dels seus pulmons:

—Us ho donaré tot de seguida; només heu d’estirar els braços!

La criada, que seguia escoltant, va sentir amb tota claredat les seves paraules i, saltant del llit, va precipitar-se a la porta, i els lladres, en sentir-ho, van tocar el dos més ràpid que volant.

La criada, al no veure res sospitós, va sortir a encendre una vela, i en Patufet va aprofitar la seva absència momentània per anar-se’n al paller sense ser vist per ningú. La cuinera, després d’explorar tots els racons, va tornar-se’n al llit convençuda de que havia estat somiant desperta.

En Patufet va trepar pels talls de farratge i va acabar per trobar un bon lloc per a dormir. Desitjava dormir fins que es fes de dia i dirigir-se a trenc d’alba a casa dels seus pares. Però encara li quedaven per passar moltes aventures.

A l’alba, la criada va saltar del llit per anar a donar el pinso al bestiar. Va entrar primer al paller i allà va agafar un feix d’herba, precisament aquella en la que el pobre Patufet estava dormint, i el seu son era tant profund, que no se’n va adonar de res ni es va despertar fins que es va trobar ja a la boca de la vaca, que l’havia agafat juntament amb l’herba.

—Valga’m Déu! —va exclamar—. Com hauré anat a parar a aquest molí?

Però aviat va comprendre on havia anat a parar. Va haver de vigilar per no caure entre les dents i quedar fet xixina. I després va lliscar amb l’herba fins a l’estómac.

—En aquesta habitació s’han oblidat de les finestres, va dir. Aquí el sol no entra, ni encenen una trista llum.

El lloc no li agradava gens i el pitjor era que, com que cada vegada entrava més farratge per la porta, l’espai es reduïa contínuament. Al final, tot espantat, va començar a cridar amb totes les seves forces:

—Prou farratge! Prou farratge!

La criada, que estava munyint la vaca, a l’escoltar parlar sense veure a ningú i observant que era la mateixa veu que la nit anterior, va espantar-se tant que va caure del seu tamboret i se li va caure tota la llet. Va córrer cap al capellà i li va dir tota esvalotada:

—Senyor mossèn, la vaca ha parlat!

—Estàs boja? —va respondre el mossèn, però, amb tot, va baixar a l’estable a veure què passava. Amb prou feines havia arribat, en Patufet va tornar a cridar:

—Prou farratge! Prou farratge!

El capellà va es va quedar atònit, pensant que algun mal esperit s’havia introduït a la vaca, i va donar l’ordre que la matessin. Així ho van fer: però de l’estómac, en el que es trobava tancat en Patufet, va ser llançat al femer. Allà va tractar d’obrir-se pas fins a l’exterior, i tot i que li va costar molt, per fi va poder arribar a l’entrada. Anava a treure el cap quan li va passar una nova desgracia, en forma de llop afamat que va empassar-se l’estómac d’una mossegada.

Però en Patufet no es va desanimar. Va pensar, i des de la seva panxa, li va dir:

—Amic llop, sé d’un lloc on podràs menjar a gust.

—On està? . va preguntar el llop.

—En aquesta casa. Hauràs d’entrar per la claveguera i hi travaràs tota classe de pastissets i embotits per poder-te afartar. —I li va donar les referències de la casa dels seus pares.

El llop no s’ho va fer repetir; va deixar-se anar per la claveguera i, entrant al rebost, es va inflar fins que no va poder més. Ja fart, va voler anar-se’n, però s’havia inflat a menjar de tal manera, que no podia sortir pel mateix camí. Amb això ja hi havia comptat en Patufet, el quan, dintre del ventre del llop, va començar a cridar i a esvalotar amb tot el vigor dels seus pulmons.

—Calla! —li deia el llop— o despertaràs la gent de la casa!.

—I què! —va respondre en Patufet—. Tu bé que t’has afartat, ara em toca a mi divertir-me —i va tornar a cridar.

A la fi, el seu pare i la seva mare es van despertar i van córrer al rebost, mirant a l’interior per una reixeta. Al veure que dins hi havia un llop, van anar a buscar, l’home una destral i la dona, una falç.

—Quedat tu al darrera —va dir l’home a l’entrar a l’habitació—. Jo li clavaré una destralada i si no el mato, llavors tu li obres la panxa amb la falç.

En Patufet va sentir la veu del seu pare i va cridar:

—Pare! Pare! Estic aquí! A la panxa del llop!

I va exclamar l’home tot content:

—Alabat sia Déu, ha aparegut el nostre fill! —i va manar la dona que deixés la falç per a no fer mal a en Patufet. Aixecant el braç, va clavar un cop tal al cap de la fera que aquesta va caure, morta a l’acte.

Van anar llavors a buscar un ganivet i estisores i, obrint la panxa de l’animal, van treure d’ella al seu fill.

—Ai! —va exclamar el seu pare—. Quin patiment ens has fet passar!

—Si pare, he recorregut molt de món! Per fi torno a respirar aire pur!

—I per on va estar?

—Ai pare! Vaig estar en una llodriguera, a l’estómac d’una vaca i a la panxa d’un llop, però des d’avui em quedaré amb vosaltres.

—I no tornarem a vendre’t per tots els tresors del món —van dir els pares, acariciant i petonejant al seu estimat Patufet. Li varen donar de menjar i beure i li varen encarregar vestits nous, doncs els que ell portava s’havien fet malbé al llarg de les seves aventures.