La lletera
Popular universal, recollit per Jean de la fontaine
oaneta, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava arribar sense obstacle a la ciutat.
Caminava a pas llarg, lleugera i curta de faldeta, perquè només s’havia posat, per a estar més àgil, el faldellinet i les sandàlies. Així equipada, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. «És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?».
En dir això, Joaneta saltà també, plena de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! La dama de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra.
Qui no es fa il·lusions?
Qui no construeix castells en l’aire?
Tots, des del superb Pire fins a la Lletera;
tots, el mateix els savis que els bojos.
Somiem desperts, i no hi ha res més agradable;
afalagadores fantasies s’apoderen de la nostra ànima;
tots els béns del món són nostres llavors: riqueses, honors.
Quan estic a soles,
sóc tan valent que desafiaria al més brau,
i destronaria al Sultà de Pèrsia.
Trieu-me rei; el meu poble m’adora;
plouen corones sobre els meus polses.
Però, potser, qualsevol accident em torna a la realitat,
i sóc un pobre Joan el mateix que abans.