El gos i el cocodril

No és intel·ligent seguir el consell de l’enemic

ssedegat, després d’haver estat diverses hores recorrent la selva, un gos buscava algun lloc on poder beure.

Després d’una estona d’anar d’un lloc a l’altre, va trobar un ample riu en el que circulava un bon cabal d’aigua fresca i cristal·lina. Immediatament es va dirigir a la vora per saciar la seva set. Però havia fet tot just un parell de glops quan se’n va adonar que un imponent cocodril se li apropava.

—Aquí no em podré aturar —va pensar— aniré uns metres riu avall.

I es va situar en un entrant situat a poca distància. Però, al començar a beure, va veure que el cocodril es dirigia novament cap a ell.

Va començar a còrrec per la vora, parant-se i prenent petits glops d’aigua quan es veia traient-li avantatge al seu enemic.

Però un altre cop se li acostava el cocodril i havia de tornar a escapar.

—Escolta… amic… —li va dir el terrible animal.

El gos va fer com si res i va continuar fugint.

—Escolta, atura’t un moment —va insistir.

D’estar corrent i bevent al pobre gos ja li feia mal la panxa. Llavors va sentir el cocodril que, molt astut, li deia:

—Beu quiet. No t’apuris, que et sentarà malament l’aigua.

Però el prudent animal li va contestar:

—No és bo beure i caminar, però… potser és millor esperar a que em clavis queixalada?