Mawu i els seus fills

Agnès Agboton
(Dahomey — Benin)

iuen els vells del meu poble que quan el sol s’amaga ja a l’altra banda de la plana, darrere els arbres gegantins, i en el poblat es comencen a encendre els focs del sopar, que fa molt temps, quan els homes i les divinitats vivien plegats encara i la terra era dolça, Mawu —el més gran de tots els déus, el creador de tot el que existeix— veia, content, orgullós, com creixien els seus fills: Alo (que vol dir braç), Adogo (que vol dir panxa) i Afo (que vol dir peu). Era una família unida que s’estimava.

Però un dia, quan va estar segur que no era ja un estrany a la terra i que l’harmonia regnava a la seva petita família, Mawu va decidir que era hora ja de tornar al seu reialme. Va reunir, doncs, els seus tres fills i els va dir:

—Fills meus, m’estic fent vell i tinc ganes de tornar al lloc d’on vaig venir, ja sou prou grans per quedar-vos sols. Estimeu-vos, sigueu solidaris. Ajudeu, sempre que pugueu, els qui ho necessitin. No menyspreeu ningú perquè ningú no és menyspreable, doneu almoina a qui ho necessiti i, per sobre de tot, no oblideu els meus consells i així tindreu una vida feliç.

Mawu va afegir que els consells que els acabava de donar eren el més preciós de la seva saviesa, allò que més s’estimava.

Els tres nois van prometre que seguirien aquelles recomanacions. Així, doncs, al cap d’uns quants dies Mawu es va vestir amb el seu gran mantell daurat, va agafar el ceptre i les insígnies del seu rang, els meravellosos objectes de la divinitat i màgicament va anar enlairant-se fins a desaparèixer de la vista dels qui l’acomiadaven, els quals obrien de bat a bat els seus ulls admirant el poder del pare dels déus.

Els tres fills es van fer homes, cuidaven les seves collites, menjaven tot el que necessitaven i, quan arribava la nit, s’asseien amb els seus, parlaven i reien tot bevent el deliciós vi de palma.

Tots tres havien arribat a gaudir d’una brillant situació. Alo, el braç, vivia en una casa molt gran, envoltada per la densa vegetació del bosc; la llar d’Adogo, la panxa, era més petita i s’aixecava enmig dels seus camps que li donaven molta fruita, gra i verdura.

També Afo, el peu, vivia bé, el seu bestiar es multiplicava molt, tenia porcs, pintades i petites cabres que trescaven ací i allà, donant-li llet i carn quan la necessitava.

Però Alo i Afo semblaven haver oblidat els consells del seu pare, el gran Mawu, i la seva vida anava depravant-se. Menyspreaven els pobres, maltractaven la gent menuda, la seva riquesa els omplia d’orgull i humiliaven la gent de condició més baixa amb la seva actitud i el seu tracte.

Adogo, en canvi, era modest i pels seus actes es veia que no havia oblidat les recomanacions del pare. Al contrari dels seus germans, donava almoina a qui la demanava, a casa seva hi havia sempre menjar per a qui tenia gana, visitava els seus germans i, quan estaven malalts, els cuidava i se’n preocupava.

I passaven els dies, i passaven els mesos, arribaven les pluges i la terra podia beure l’aigua dels núvols, el preciós aliment de la vida, i arribava l’estació seca i creixia el gra de mill i s’anaven inflant els nyams, omplint de riquesa aquell indret on, un dia, Mawu va creure que havia arribat l’hora que els seus fills emprenguessin el camí dur de l’home adult, de l’home recte i solidari.

Però el pare dels déus portava massa temps allà dalt, començava a enyorar els seus fills i va decidir tornar a visitar-los. Es va posar les seves més majestuoses vestidures i, quan estava ja a punt d’anar-se’n, el mirall d’una llacuna li va permetre contemplar la seva imatge. I llavors va tenir una idea. Va voler verificar si els seus fills havien fet cas dels seus consells i va decidir visitar-los sense que sabessin qui era. Dit i fet, es va transformar en un lleó vell i sense forces i es va plantar davant de la porta del seu fill Alo, el braç. Amb una pota feble i fatigada va haver de trucar moltes vegades abans que l’obrissin. Quan, per fi, Alo va aparèixer, després de comprovar qui era el que trucava, li va dir:

—Què vols vell lleó?

—Vinc de molt lluny —va contestar Mawu.

—Què em podríeu donar aigua, menjar i llit per reposar?

—Fora d’aquí, ves-te’n, no tenim res per a un lleó vell i ronyós com tu.

Decebut i cansat, Mawu va prosseguir el seu camí fins a la casa del segon fill, Afo, el peu. Aquesta vegada, però, s’havia transformat en una vella; l’actitud d’Afo va ésser com la del seu germà. Sense apiadar-se de la pobra dona, li va negar l’aigua, el menjar i el repòs que demanava. Mawu es va sentir molt decebut, estava realment cansat i quasi s’arrossegava; va pensar, però, que encara li quedava una oportunitat i es dirigí, aleshores, a casa del seu tercer fill, Adogo, la panxa.

Quan hi va arribar les cames començaven a fer-li figa, estava molt cansat, tenia molta set i temia que també el més petit hagués oblidat els seus consells i recomanacions. Però Adogo el va rebre amb els braços oberts, va fer que li preparessin aigua per rentar-se, li va servir un àpat amb el bo i millor dels seus queviures i li va preparar un jaç on la vella es va adormir de seguida.

Quan Mawu va haver reposat, i encara disfressat de pobra vella, va cridar Adogo i li va demanar que anés a buscar els seus germans.

Encara que un mica sorprès, Adogo va voler complaure la dona i, quan els tres fills van arribar, Mawu recuperà el seu aspecte de divinitat formidable i els va recordar els seus consells i recomanacions, tot el que els havia dit abans de deixar-los sols a la terra. Els va recordar els seus actes, la seva vida i, per a castigar uns i premiar l’altre, va afegir que, en endavant, ballarien una bella dansa sense música:

—Adogo —va manar—, posa’t aquí al mig. Adogo va obeir.

—Alo, posa’t ara a sobre d’Adogo. I Alo així ho va fer.

—Afo, tu et posaràs sota el teu germà Adogo i l’aguantaràs.

Quan els tres germans van haver executat les ordres del pare, Mawu va afegir:

—Serà així per sempre més. Tu, Adogo, en mig dels teus dos germans, ets el rei. I ells seran els teus esclaus. A partir d’ara ja no et caldrà treballar mai més i sempre tindràs menjar suficient, menjaràs quan tinguis gana. No t’hauràs d’esforçar i podràs anar allà on vulguis.

Des de llavors, doncs, Adogo, la panxa, és veritablement un rei. Afo, el peu, camina per a ell. Alo, el braç, treballa i carrega per a ell. I serà sempre així mentre els homes tinguin panxa, tinguin peus, i tinguin braços.

Mawu ho va decidir.