El soldadet de plom

i havia una vegada un joguinaire que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l’espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Al joguinaire no tenia prou plom per a fer l’últim soldadet i el va haver de deixar sense una cama.

Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d’una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill com a regal d’aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l’atenció.

El soldadet es va trobar de sobte davant d’un castell de cartró amb cignes flotant al seu voltant, en un llac fet de miralls.

Davant de l’entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que brillava un lluentó. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de tal forma que no se l’arribava a veure. Era molt bonica!

«És la noia ideal per a mi», va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell. Aquella nit, quan ja tots a casa se n’havien anat a dormir, els joguets van començar a divertir-se. El trencanous feia cabrioles mentre la resta de joguets ballaven i corrien per tot arreu.

Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l’un a l’altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i d’ella en va sortir un follet d’expressió malvada.

—Tu què mires, soldat? —va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.

—D’acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà —va anunciar el follet.

A l’endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, el cert és que el soldadet de plom va caure al carrer.

El nen va córrer cap a la finestra, però des del tercer pis no s’arribava a veure res.

—Puc baixar a buscar el meu soldadet? —va preguntar el nen a la criada. Però ella s’hi va negar, ja que estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-se a perdre la seva joguina.

A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llombades.

—Fem-li un vaixell de paper! —va cridar un dels nens. Plovia tant fort que s’havia format un petit riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i el van fer navegar.

El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.

«On aniré a parar?» va pensar el soldadet. «El culpable de tot això es el follet dolent. Es clar que no m’importaria si estigués amb mi la bonica ballarina».

En aquest moment, va aparèixer una rata enorme.

—Atura’t! —va cridar amb veu estrident—. Paga’m el peatge.

Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir surant i va començar a naufragar. Al final, el paper es va desfer completament i el rígid soldadet de plom es va enfonsar a l’aigua. Just abans d’arribar al fons, un peix gran se’l va empassar.

—Que fosc que està aquí a dins! —va dir el soldadet de plom—. Molt més fosc que a la caixa de joguines.

El peix, amb el soldadet a L’estómac, va nadar per tot el canal fins arribar al mar. El soldadet de plom trobava a faltar l’habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot a la seva bonica ballarina.

«Crec que no els tornaré a veure mai més», va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no tenia ni la menor idea d’on era. D’altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.

El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament. Al cap de poc, el peix fresc ja era al mercat; just on feia les compres la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: el que tenia el soldadet de plom a dins.

La criada va tornar a casa i li va entregar el peix a la cuinera.

—Quin peix més bo! —va exclamar la cuinera quan el va veure.

Al moment, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.

—Aquí hi ha alguna cosa dura —va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.

La criada el va reconèixer immediatament.

—És el soldadet que se li va caure al nen per la finestra! —va exclamar.

El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant de temps a la foscor!. Finalment, va adonar-se’n que estava de nou a casa. A la taula va veure els mateixos joguets de sempre, i també el castell amb el llac de miralls. Enfront estava la ballarina, recolzada en una cama. Hagués plorat d’emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.

De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:

—Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.

Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia. El soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia. De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l’entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.

L’endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, estava el lluentó de la ballarina.