El senglar de bronze

la ciutat de Florència, no molt lluny de la «Piazza del Granduca», hi ha un carrer transversal que si mal no recordo, s’anomena «Porta Rossa». Allà, davant una espècia de mercat de hortalisses, s’aixeca la curiosa figura d’un senglar de bronze, esculpit amb molta traça. Aigua clara i fresca flueix de la boca de l’animal, que amb el temps ha pres un color ver fosc. Només el morro brilla, com si l’haguessin polit —i així és en efecte— per l’acció de molts centenars de nens i pobres que, agafant-se a ell amb les mans, apropen la seva boca a la de l’animal per beure-hi.

A qualsevol foraster que arribi a Florència li és fàcil trobar el lloc; no ha de fer més que preguntar pel senglar de bronze al primer captaire que trobi, segur que el guiarà fins on és.

Era al vespre d’un hivern; les muntanyes estaven cobertes de neu, però al cel hi brillava la lluna plena; i la lluna plena en Itàlia és tan lluminosa com un dia gris d’hivern dels països nòrdics; i encara els guanya, doncs l’aire brilla i adquireix relleu, mentre que en el Nord el sostre de plom, fred i lúgubre, deprimeix a l’home, l’aixafa contra el terra, aquell terra humit i fred que un dia cobrirà el seu taüt.

Un nen esparracat s’havia passat tot el dia assegut en el jardí del Gran Duc, sota el sostre de pins, on inclús a l’hivern floreixen les roses per milers; un nen que podia passar per l’imatge d’Itàlia, doncs era bell, somrient i, no obstant, d’aspecte malaltís. Patia gana i set, ningú li donava un cèntim i al fer-se fosc —hora de tancar el jardí— el porter el va fer fora. Durant una llarga estona va estar entregat a les seves il·lusions en el pont que creua l’Arno, contemplant les estrelles que reflectien en l’aigua, entre ell i el magnífic pont de marbre «della Trinitá».

Es va dirigir després cap el senglar de bronze, va agenollar-se a l’arribar-hi i, passant els braços al voltant del coll de la figura, va apropar la boca al lluent morro i va beure a grans glops de la seva fresca aigua. Al costat hi havien unes fulles d’enciam i dues o tres castanyes; allò va ser el seu sopar. Al carrer no hi havia ni una ànima; el nen estava completament sol; va asseure’s sobre el dors del senglar, es va recolzar cap endavant, de tal forma que el seu arrissat caparró descansés sobre el del animal i, sense ni adonar-se’n, va quedar profundament adormit.

Al tocar mitjanit, el senglar de bronze es va estremir, i el nen va sentir que deia:

—Agafa’t fort noiet, que començaré a córrer! —I va emprendre la cursa, amb ell muntat al damunt. Estrany passeig! Primer van arribar a la «Piazza del Granduca», on el cavall de bronze de l’escultura del príncep els va acollir rellinant. El policrom escut d’armes de les antigues cases consistorials brillava com si fos transparent, mentre el David de Miquel Àngel brandava la seva fona. Per tot arreu bullia una vida sorprenent. Els grups de bronze que representen Perseu i el segrest de les Sabines s’agitaven frenèticament; de la boca de les dones va sortir un crit mortal d’angúnia, que va ressonar a la gran plaça solitària.

El senglar de bronze es va aturar davant el «Palazzo degli Uffizi», sota l’arcada on es reuneix la noblesa a les festes del carnaval.

—Agafa’t bé —va repetir l’animal—, anem a pujar per aquesta escala. —El nen romania callat, entre temorós i feliç.

Van entrar en una llarga galeria, que ell coneixia molt bé, ja que abans havia estat en ella. De les parets penjaven magnífics quadres, i hi havia escultures i busts, tot il·luminat per una vivíssima llum, com a ple dia. Però el més bonic va arribar quan es varen obrir les portes que donaven accés a una sala contigua. El non no havia oblidat quan magnífic era allò, però mai ho havia vist tant esplendorós com aquella nit.

Hi havia allà una dona meravellosa que movia els membres graciosament, mentre dofins saltaven als seus peus, i la immortalitat brillava en els seus ulls. El món l’anomena la «Venus de Medici». Tot al seu voltant lluïen les estàtues de marbre, en les que la pedra semblava animada per la vida de l’esperit: Figures d’homes magnífics, un esmolant l’espasa —degut a això se l’anomena l’esmolador— més enllà el grup dels Pugilistes; l’espasa era esmolada, i els combatents lluitaven per la Deessa de la Bellesa.

El nen estava com enlluernat per tot aquell resplendor; les parets cremaven de color, i tot era vida i moviment. Però cap d’aquells personatges s’atrevia a sortir per complet del seu marc. La mateixa Deessa de la Bellesa, els Pugilistes i l’Esmolador, romanien en els seus llocs, doncs la Glòria que irradiava de la Madona, de Jesús i Sant Joan les mantenien subjectes. Les imatges dels sants no eren ja imatges, si no els sants en persona.

Quin esplendor i quina bellesa de sala en sala! I el nen ho veia tot; el senglar de bronze avançava pas a pas entre tota aquella magnificència. Una visió eclipsava l’altre, però una sola imatge es va fixar en l’ànima del nen, segurament pels nens alegres i benaurats que hi sortien, i que el petit ja havia vist abans a la llum del dia.

Són molts els que passen per davant d’aquell quadre sense amb prou feines mirar-se’l, i, d’altra banda, hi ha un gran tresor de poesia. És Crist davallant als inferns; però al seu voltant no es veu als condemnats, si no als pagans. El florentí «Angiolo Branzino» va pintar aquell quadre, el més sublim del qual és la certesa reflexada en el rostre dels nens, de que aniran al cel : Dos d’ells ja s’abracen; un, molt petit, tendeix la mà a un altre que encara està a l’abisme i que se senyala a si mateix, com dient : «Me’n vaig al cel!». Tots els restants romanien indecisos, esperant o inclinant-se humilment davant Jesús.

El nen va estar contemplant aquell quadre molta més estona que la resta. El senglar de bronze seguia aturat davant seu. Es va percebre un lleu sospir. Sortia de la pintura o del pit de l’animal? El nen va estendre el braç cap als petits del quadre i llavors el senglar va prosseguir el seu camí, sortint pel vestíbul.

—Gràcies, i que Déu et beneeixi, bon animal! —va exclamar el noi, acariciant la seva muntura, que baixava saltant les escales.

—Gràcies i que Déu et beneeixi a tu! —va respondre el senglar— jo t’he ofert un servei i tu me n’has ofert un altre a mi, doncs Només amb una criatura innocent sobre el llom em son dades forces per a córrer Veus? Fins i tot puc entrar dins del cercle de llum que ve de la llàntia penjada davant del quadre de la Verge. A totes bandes puc dur-te, excepte a l’església; però si tu estàs amb mi, puc mirar al seu interior a través de la porta oberta. No baixis de la meva esquena; si ho fas, cauré mort, tal com em veus durant el dia al carrer de la Porta Rossa.

—Em quedaré amb tu, bon animal —va respondre el nen, i el senglar va reemprendre veloç la cursa pels carrers de Florència, no aturant-se fins a arribar a la plaça on s’aixecava l’església de Santa Croce.