Rapunzel

i havia una vegada un home i una dona que vivien sols i tristos ja que no tenien fills fins que per fi, la dona va quedar embarassada. La casa en la que vivien tenia a la paret del darrera una finestreta que donava a un magnífic jardí, en el que creixien magnífiques flors i plantes, però estava rodejat d’un mur alt i ningú gosava entrar-hi, ja que pertanyia a una bruixa poderosa i temuda per tot arreu.

Un dia la dona va abocar-se per aquella finestra a contemplar el jardí, i va veure un hortet plantat de magnífics enciams, tant frescos i verds, que van despertar en ella un enorme capritx de menjar-los.

El desig va anar augmentat cada dia que passava i, com que la dona el creia irrealitzable, anava perdent el color i la gana de forma visible. Veient-la tant desmillorada, el seu marit li preguntà tot espantat:

—Que tens?

—Ai! —va exclamar ella— moriré si no puc menjar els enciams del jardí que hi ha darrera casa nostra.

L’home, que estimava molt a la seva muller, va pensar: Li portaré un d’aquests enciams. Uns pocs no es notaran. I, a la nit, va saltar el mur del jardí de la bruixa, va arrancar ràpidament un munt d’enciams i els va portar a la seva dona. Ella es va preparar de seguida una amanida i se la va menjar molt a gust. Però tant li van agradar que l’endemà les ganes de menjar-ne més eres tres vegades més intenses.

Si volia gaudir de pau, el marit hauria de saltar novament al jardí. I així ho va fer al vespre. Però amb prou feines havia posat els peus al terra, va tenir un terrible sobresalt, doncs va veure aparèixer davant seu la bruixa.

—Com t’atreveixes —va dir-li ella amb la mirada plena d’ira— a entrar com un lladre en el meu jardí i robar-me els enciams? Ho pagaràs molt car!.

—Ai! —va respondre l’home—, tingueu compassió de mi. Si ho he fet, ha estat per una gran necessitat: la meva esposa va veure des de la finestra els vostres enciams i va sentir un desig tan gran de menjar-se’ls que si no en mengés es moriria.

La maga es va estovar i li va dir:

—Si es com dius, et deixaré agafar tants enciams com vulguis, amb una sola condició: tens que donar-me el fill que us neixi. Estarà bé i el cuidaré com una mare.

Tant desesperat estava l’home que va acceptar el tracte i quan el fill nasqué, que era un nena, es va presentar a la bruixa i, desprès de posar-li el nom de Rapunzel, se l’endugué.

Rapunzel era la nena més bonica que hagués vist mai el sol. Quan va complir els dotze anys, la maga la va tancar en una torre que s’alçava en mig d’un bosc i que no tenia ni portes ni escales, únicament en el punt més alt hi havia una diminuta finestra. Quan la bruixa volia entrar, es posava al peu de la torre i cridava:

—Rapunzel, Rapunzel, deixa’m anar la teva cabellera!

Rapunzel tenia un cabell magnífic i llarguíssim, fi com fils d’or. Quan escoltava la veu de la bruixa deixava anar les trenes, les enrotllava al voltant un ganxo de la finestra i les deixava penjant: i com que tenien vint vares de longitud, la bruixa hi pujava.

Al cap d’uns quants anys, succeí que el fill del Rei, trobant-se pel bosc, va passar pel costat de la torre i va sentir un cant tant melodiós, que va haver de parar a escoltar-lo. Era Rapunzel, que distreia la seva soledat llançant a l’aire la seva dolça veu. El príncep va voler pujar fins a ella i buscà la porta de la torre, però, no trobant-ne cap, se’n va tornar ca a palau. No obstant, aquell cant l’havia captivat de tal forma, que tots els dies anava al bosc a escoltar-lo. Estant una vegada ocult darrera d’un arbre, va veure que s’apropava la bruixa, i va sentir que cridava, dirigint-se al capdamunt de la torre:

—Rapunzel, Rapunzel, deixa’m anar la teva cabellera!

Rapunzel va deixar anar les seves trenes i la bruixa es va enfilar a dalt de la torre.

—Si aquesta és l’escala que necessito per pujar fins allà —es va dir el príncep—, jo també provaré fortuna. I a l’endemà, quan ja començava a enfosquir, es va dirigir al peu de la torre i va dir:

—Rapunzel, Rapunzel, deixa’m anar la teva cabellera!

Al moment va caure la trena i el príncep va pujar.

En un primer moment, Rapunzel es va espantar molt al veure un home, ja que mai els seus ulls n’havien vist cap. Però el príncep li dirigí la paraula amb gran afabilitat i li va explicar que el seu cant havia impressionat talment el seu cor que ja no havia gaudit d’un moment de pau fins que va trobar la forma de pujar a veure-la. En sentir-lo, Rapunzel va perdre la por, i quan ell li va preguntar si el volia per espòs, veient la noia que era jove i ben plantat, va pensar «amb ell no em puc equivocar», i li respongué, posant una mà en la seva:

—Sí; molt desitjo anar-me’n amb tu; però no sé com baixar d’aquí. Cada vegada que vinguis, porta una troca de seda; amb elles trenaré una escala i, quan estigui acabada, baixaré i tu em portaràs amb el teu cavall.

Convingueren que fins aleshores el príncep hi aniria totes les nits, ja que de dia hi anava la vella. La bruixa no sospitava res, fins que un dia Rapunzel li va preguntar:

—Dieu-me, tieta Gother, Com es que em costa molt més pujar-vos a vos que al príncep, que està aquí amunt en un moment?

—Ah malvada! —va exclamar la bruixa—. Què és el que sento? Vaig pensar que t’havia aïllat del món, però m’has enganyat!.

I furiosa, va agafar les boniques trenes de Rapunzel, els va donar unes voltes al voltant de la seva mà esquerra i, empunyant amb unes tisores amb la dreta, zis zas, en un obrir i tancar d’ulls les va tallar, i va tirar per terra l’esplèndida cabellera. I va ser tan despiadada, que va conduir a la pobre Rapunzel cap a un lloc desert, condemnant-la a una vida de desolació i misèria. El mateix dia que s’havia endut a la noia, la bruixa va lligar les trenes tallades al ganxo de la finestra i, quan es va presentar el príncep i va dir:

—Rapunzel, Rapunzel, deixa’m anar la teva cabellera!

La bruixa la va deixar anar, i per ella va pujar el fill del Rei. Però en comptes de trobar a la seva adorada Rapunzel, va trobar-se cara a cara amb la bruixa, que el mirava amb ulls malignes i perversos:

—El príncep! —va exclamar en to de burla—, volies endur-te a la nena bonica; però l’ocellet ja no està al niu ni tornarà a cantar. El gat l’ha caçat, i a tu també et traurà els ulls. Rapunzel està perduda per a tu, mai més la tornaràs a veure-la.

El príncep, fora de sí de dolor i desesperació, es va tirar des del capdamunt de la torre, va salvar la vida, però les espines sobre les que va anar a caure se li van clavar als ulls i l’infeliç va haver de vagar errant pel bosc, cec, alimentant-se d’arrels i baies i plorant sense parar la pèrdua de la seva estimada dona. I així caminà sense rumb per espai de bastants anys, miserable i trist, fins que, al final, va arribar al desert en que vivia Rapunzel amb els seus dos fills bessons, un nen i una nena, als que havia donat a llum. Sentí el príncep una veu que li semblà coneguda i, al apropar-se, Rapunzel el va reconèixer i se li va llançar al coll plorant. Dues de les seves llàgrimes li humitejaren els ulls, i en el mateix moment que se li aclariren, va tornar a veure com abans. La va portar al seu regne, on fou rebut amb gran alegria, i visqueren molts anys contents i feliços.