La bella dorment

Charles Perrault

i va haver una vegada un rei i una reina que desitjaven molt tenir fills. Després de molt de temps, la Reina va tenir una nena. Era tanta la seva alegria que el Rei va anunciar una gran festa per al bateig. Com a madrines de la petita Princesa, van convidar a totes les fades que van trobar al regne, un total de set.

El Rei va preparar per a cada fada un regal: Un cofre fet d’or, robins i diamants. Les fades, en agraïment, li van atorgar a la petita princesa un do cadascuna.

—Seràs la més bella de totes les donzelles!

—Tindràs la bondat d’un àngel!

—La gràcia d’una gasela!

—Ballaràs amb tota perfecció!

—Cantaràs com un rossinyol!

—Tocaràs tots els instruments musicals de meravella!

De sobte, una dona va entrar a la sala. Oh! Era la fada malvada, perduda des de feia temps!

Us heu oblidat de mi! —va dir molt furiosa, i com a venjança va llançar un encanteri contra la Princesa: «El dia del teu aniversari número setze et punxaràs amb una agulla i moriràs!».

L’última de les fades bones, que encara no havia donat el seu regal, va dir amb veu dolça: Majestats, la vostra filla es punxarà el dit amb una agulla, però no morirà. Dormirà profundament i passats cent anys un príncep la despertarà.

El Rei, espantat, va ordenar que destruïssin totes les agulles del regne. Van passar així setze anys sense que els passés res… fins que un dia la Princesa, passejant pel gran castell, va descobrir una petita habitació. Allà la fada malvada disfressada de vella, cosia amb agulla i fil.

—Mai havia vist res similar! —va exclamar la Princesa, prenent una de les agulles.

I llavors… Es va punxar el dit tal i com havia previst la fada malvada! A l’instant la princesa va caure a terra, quedant profundament adormida.

El Rei, desconsolat, va traslladar a la bella Princesa i la va ficar en el seu magnífic llit d’or i plata. Ràpidament, va fer cridar la fada bona que, al veure la gran tristesa de tots els habitants del castell, va dir al rei :

—Majestat, per a que la nostra Princesa no es trobi sola en el somni, tots dormiran i no es despertaran fins que ella es desperti.

Just després d’haver pronunciat aquestes paraules, tots al castell van caure adormits. A partir d’aquell moment, un bosc màgic va cobrir el castell.

I així van passar cent anys fins que, un príncep ben plantat, muntat en el seu cavall va passar a la vora del lloc, llavors màgicament el seu cavall es va aturar. I tot just desmuntar, el bosc impenetrable que hi havia davant seu es va obrir davant dels seus ulls i va veure el castell. El Príncep, intrigat, va entrar en aquell lloc, on tothom semblava dormir.

Quan va arribar al magnífic llit d’or i plata, la bonica Princesa dormia. Bocabadat per la seva bellesa, es va inclinar i va posar suaument els seus llavis sobre les rosades galtes de la bonica jove.

I la bella Princesa va despertar! I amb ella també van despertar tots els habitants del castell!

Tots van començar a ballar d’alegria! L’endemà, els festejos van acabar amb una gran boda que va unir per sempre més a la bella Princesa i al gallard Príncep enamorats.