Peter Pan

James Matthew Barrie

n un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans petits. Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.

Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:

—Quina dona més cruel!

Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.

—Qui ets? —va preguntar la Wendy.

—Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.

Quan va entrar a l’habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.

—Quieta Nana! —Wendy va arrencar l’ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la podia tornar, ja que la seva ombra sempre s’escapava. I Wendy se la va cosir als peus.

—Gràcies Wendy! Té, t’he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t’agradi! —va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se’l va posar a l’instant.

—Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? —Li va oferir en Peter Pan.

—I es clar que si! —va respondre Wendy—. Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb mi!.

—D’acord! —va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir—. Ara, per volar, només cal que penseu en coses alegres! —I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.

Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.

—Estem sobrevolant el país de Mai Més —va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda que s’estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l’illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d’ells.

Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.

—Anem-nos-en a amagar! Ràpid! —va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.

—Campaneta! Els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te’n!

La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir:

—La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! I ara ve cap aquí!

Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta subterrània dels Nens Perduts.

Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.

Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se’n va adonar de seguida el que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:

—Campaneta, ets una mentidera. Ves-te’n i no tornis mai més!.

Campaneta se’n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se. La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat, i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries.

El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.

—En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà —va dir.

I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera. Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d’aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit:

—Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!

I els nens perduts, que no se n’havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes.

Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un parany. Havia segrestat una princesa índia, Tigrida, amiga d’en Peter Pan, i l’havia deixada lligada a una roca d’un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat, el cocodril s’estava acostant cap a la princesa… Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d’aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia.

El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s’ho va passar tant bé com volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se’n els nens a casa a dormir.

Després de que tots s’adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:

«Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy».

En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l’estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.

—Agafeu tots els nens! Que no en quedi cap en aquesta casa!… oh! I per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç… per a mi!

—És una acció covarda i repugnant! —va replicar Wendy.

—He he he he he! De debò creus que m’importa! Em deslliuraré per fi d’en Peter Pan! Ves-te’n acomiadant que no durarà pas gaire! Però vosaltres nens tampoc! Serviríeu de sopar pel cocodril! He he he he he! —I dit això, els pirates se’n van endur els nens al vaixell.

Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s’hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l’anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empènyer, amb tanta força que el tros va caure a terra.

Enfadat, Peter Pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l’estava apunt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se’n va menjar un tros. D’immediat va caure a terra.

En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a plorar: «Oh! Campaneta! Perdona’m!». I dels plors d’en Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.

—Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se’ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!

—Campaneta, anem al vaixell! Acompanya’m!

I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l’estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.

Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda… on els esperava el cocodril!

I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d’alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau.

Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:

—Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy. —I dit això, se’n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.