Peter Pan

James Matthew Barrie

n un tranquil barri de Londres hi vivia una família amb tres fills: Wendy, Joan i Miquel. Una nit que els seus pares havien sortit, Wendy explicava el conte de la Ventafocs als seus germans petits. Nana, la gossa dels nens, tampoc es perdia ni una sola paraula.

Quan Wendy els estava explicant com tractava de malament la madrastra a la Ventafocs, els nens van sentir una veu que exclamava:

—Quina dona més cruel!

Sorpresa, Wendy es va donar la volta i es va trobar un estrany nen a la finestra.

—Qui ets? —va preguntar la Wendy.

—Em dic Peter Pan. Vinc del País de Mai més.

Quan va entrar a l’habitació, Nana es va llançar sobre ell i el va mossegar ben mossegat, però quina seria la seva sorpresa al comprovar que només havia agafat una ombra!.

—Quieta Nana! —Wendy va arrencar l’ombra de la boca de Nana i en Peter va demanar-li si se la podia tornar, ja que la seva ombra sempre s’escapava. I Wendy se la va cosir als peus.

—Gràcies Wendy! Té, t’he portat un collar amb una gla de penjoll, espero que t’agradi! —va dir en Peter, i a la Wendy li va agradar tant que se’l va posar a l’instant.

—Ara, Wendy, Vols volar amb mi al país de Mai Més i explicar els teus contes als Nens perduts que viuen amb mi? —Li va oferir en Peter Pan.

—I es clar que si! —va respondre Wendy—. Però en Joan i en Miquel hauran de vindré també amb mi!.

—D’acord! —va accedir-hi en Peter Pan. Al moment va aparèixer una petita fada, Campaneta, que va escampar una pols màgica sobre els nens i els va dir—. Ara, per volar, només cal que penseu en coses alegres! —I pensant en les coses més alegres que van poder, van observar amb sorpresa i alegria que començaven a elevar-se i flotar.

Van ascendir volant cap a les estrelles, fins que va sortir el sol.

—Estem sobrevolant el país de Mai Més —va anunciar en Peter Pan, senyalant cap a una illa verda que s’estenia als seus peus. Estaven els nens tan absorts contemplant l’illa que es van espantar molt quan van veure passar fregant-los una bala de canó que va explotar a uns metres d’ells.

Qui havia disparat tant temible bala era ni més ni menys el capità Garfi, un vell pirata que odiava a Peter Pan per haver-li tallat la mà en una baralla.

—Anem-nos-en a amagar! Ràpid! —va cridar en Peter Pan. I es va enfadar, i de valent, amb Campaneta. Li donava la culpa que els pirates els haguessin vist.

—Campaneta! Els pirates ens han vist per que han vist com brillaves! Ves-te’n!

La fada llavors es va allunyar molt enfadada i gelosa de Wendy. Va anar a veure els nens perduts i els va mentir:

—La bruixa Wendy ha matat en Peter Pan! I ara ve cap aquí!

Wendy, que havia sortit rere Campaneta per consolar-la, va arribar al cap de no res a la caseta subterrània dels Nens Perduts.

Al veure-la, Campaneta va assenyalar-la i Simplón, el millor arquer, li va llançar una fletxa que va anar a parar al pit de Wendy. Wendy va caure immediatament desmaiada a terra.

Quan Peter va arribar i va veure el que havia passat, se’n va adonar de seguida el que havia tramat Campaneta, i li va dir molt enfadat:

—Campaneta, ets una mentidera. Ves-te’n i no tornis mai més!.

Campaneta se’n va anar plorant. Peter va extreure la fletxa del pit de Wendy i va despertar-se. La fletxa havia impactat en realitat a la gla del penjoll. Els Nens Perduts es van disculpar per haver-la atacat, i al moment Wendy ja els estava deixant a tots bocabadats explicant-los les seves impressionants històries.

El capità Garfi, mentrestant, els havia seguit i ràpidament va descobrir la caseta subterrània dels Nens Perduts.

—En quan surti aquest maleït Peter Pan, morirà —va dir.

I en aquell moment, es va començar a escoltar un tic-tac. Quan el capità Garfi va perdre la mà, aquesta va caure al mar i se la va menjar un cocodril juntament amb el seu rellotge de polsera. Tan bon gust tenia aquella mà amb el rellotge, que des d’aleshores aquell cocodril persegueix el capità esperant menjar-se la resta del capità. I al sentir el tic-tac, tic-tac, el capità va cridar espaordit:

—Ah! Socors! Auxili!!!!!!!!!!!!

I els nens perduts, que no se n’havien adonat que el capità Garfi havia descobert la seva caseta de tant distrets que estaven amb els contes de la Wendy, van anar a demanar ajuda a les sirenes.

Van córrer cap on eren les sirenes, però el capità Garfi allà els havia preparat un parany. Havia segrestat una princesa índia, Tigrida, amiga d’en Peter Pan, i l’havia deixada lligada a una roca d’un penya-segat per a que el cocodril se la mengés. Quan els nens van arribar al penya segat, el cocodril s’estava acostant cap a la princesa… Però en Peter Pan es va llançar contra el cocodril, va deslligar Tigrida i els dos es van elevar pels aires fugint d’aquell parany, deixant el cocodril encara amb més gana de la que tenia.

El cap de la tribu índia estava tant agraït que va invitar als nens al poblat Indi. Els vàrem preparar una gran festa i es van passar tota la nit ballant i cantant. Wendy no s’ho va passar tant bé com volia ja que en Peter Pan va estar ballant tota la nit amb Tigrida, així que va decidir endur-se’n els nens a casa a dormir.

Després de que tots s’adormissin, va fer un pastís per a en Peter Pan, i va escriure una nota:

«Estimat Peter: Tornem cap a Londres. He fet aquest pastís per a tu. Adéu. Wendy».

En aquells moments Wendy no podia imaginar-se que el capità Garfi l’estava espiant per la finestra, i just en aquell moment, va entrar amb tots els seus pirates a segrestar els nens!.

—Agafeu tots els nens! Que no en quedi cap en aquesta casa!… oh! I per en Peter Pan un regal molt especial. Una mica de verí farà aquest pastís un regal més dolç… per a mi!

—És una acció covarda i repugnant! —va replicar Wendy.

—He he he he he! De debò creus que m’importa! Em deslliuraré per fi d’en Peter Pan! Ves-te’n acomiadant que no durarà pas gaire! Però vosaltres nens tampoc! Serviríeu de sopar pel cocodril! He he he he he! —I dit això, els pirates se’n van endur els nens al vaixell.

Campaneta, que estava amagada darrera la llàntia, ho havia vist tot, i es va quedar allà amagada fins que va arribar en Peter Pan. Només veure el pastís, afamat com estava, va acostar-s’hi i va tallar-ne un tros, mentre llegia la nota que li havia deixat Wendy. I quan se l’anava a posar a la boca, Campaneta va sortir disparada i el va empènyer, amb tanta força que el tros va caure a terra.

Enfadat, Peter Pan va apartar a Campaneta i va tallar un altre tros. I just quan se l’estava apunt de menjar, Campaneta es va posar al bell mig i se’n va menjar un tros. D’immediat va caure a terra.

En Peter Pan ho va comprendre tot de seguida. Va recollir a campaneta del terra i es va posar a plorar: «Oh! Campaneta! Perdona’m!». I dels plors d’en Peter Pan, una llàgrima va caure sobre els llavis de Campaneta, netejant-li el verí. I Campaneta va reviure.

—Escolta Peter, el Capità Garfi ha segrestat els nens i a Wendy, i se’ls ha endut al vaixell, els has de rescatar!

—Campaneta, anem al vaixell! Acompanya’m!

I van anar volant fins al vaixell on van poder veure com el malvat capità Garfi feia avançar a Wendy per un tauló per llançar-la al mar, on el cocodril l’estava esperant. Wendy va caure, i en Peter Pan es va precipitar per rescatar-la! I quan Wendy ja es veia dintre de les mandíbules del cocodril, en Peter Pan va arribar i la va salvar en plena caiguda!.

Bocabadats, els pirates no sabien reaccionar. El Capità Garfi va començar a cridar i a donar ordres, mentre la Campaneta i en Peter Pan van alliberar la resta de nens! I va començar una lluita ferotge on els nens van aconseguir un per un, llançar tots els pirates per la borda… on els esperava el cocodril!

I finalment en Peter Pan va aconseguir fer caure per la borda el malvat Capità Garfi! Els nens van començar a saltar d’alegria. Ho havien aconseguit! Eren lliures! I ara en Peter Pan era el capità de la nau.

Campaneta va escampar tot de pols màgica sobre el vaixell i van sortir volant per portar la Wendy i els seus germans cap a casa. Quan per fi els van deixar, Wendy li va oferir quedar-se a viure amb ells, però en Peter va respondre:

—Si em quedés aquí creixeria i mai més podria tornar al país de Mai Més, Wendy. —I dit això, se’n van tornar ell i vaixell cap al país de Mai Més.

Tot contes
coberta.xhtml
sinopsi.xhtml
titol.xhtml
info.xhtml
GransClassics1.xhtml
Section0002.xhtml
Section0003.xhtml
Section0004.xhtml
Section0006.xhtml
Section0007.xhtml
Section0011.xhtml
Section0012.xhtml
Section0014.xhtml
Section0016.xhtml
Section0017.xhtml
Section0018.xhtml
Section0020.xhtml
Section0022.xhtml
Section0025.xhtml
Section0026.xhtml
Section0029.xhtml
Section0030.xhtml
Section0037.xhtml
Section0039.xhtml
ArreuMon1.xhtml
Section0041.xhtml
Section0042.xhtml
Section0043.xhtml
Section0044.xhtml
Section0045.xhtml
Section0046.xhtml
Section0047.xhtml
Section0048.xhtml
Section0049.xhtml
Section0050.xhtml
Section0051.xhtml
Section0052.xhtml
Section0053.xhtml
Section0054.xhtml
Section0055.xhtml
Section0056.xhtml
Section0057.xhtml
Section0058.xhtml
Section0059.xhtml
Section0060.xhtml
Section0061.xhtml
Section0062.xhtml
Section0063.xhtml
Section0064.xhtml
Section0065.xhtml
Section0066.xhtml
Section0067.xhtml
Section0068.xhtml
Section0069.xhtml
Section0070.xhtml
Section0071.xhtml
Section0072.xhtml
Section0073.xhtml
Section0074.xhtml
Section0075.xhtml
Section0076.xhtml
Section0077.xhtml
Section0078.xhtml
Section0079.xhtml
Section0080.xhtml
Section0081.xhtml
Section0082.xhtml
Section0083.xhtml
Section0084.xhtml
Section0085.xhtml
Section0086.xhtml
Section0087.xhtml
Section0088.xhtml
Section0089.xhtml
Section0091.xhtml
FaulesIsop.xhtml
Section0092.xhtml
Section0093.xhtml
Section0094.xhtml
Section0095.xhtml
Section0096.xhtml
Section0097.xhtml
Section0098.xhtml
Section0008.xhtml
Section0010.xhtml
Section0099.xhtml
Section0100.xhtml
Section0101.xhtml
Section0102.xhtml
Section0103.xhtml
Section0104.xhtml
Section0105.xhtml
Section0106.xhtml
Section0015.xhtml
Section0107.xhtml
Section0108.xhtml
MesNous.xhtml
Section0109.xhtml
Section0110.xhtml
ContesVers.xhtml
Section0111.xhtml
Section0112.xhtml
Section0113.xhtml
Section0114.xhtml
Section0115.xhtml
Section0116.xhtml
Section0117.xhtml
Section0118.xhtml
Section0119.xhtml
Section0120.xhtml
Section0121.xhtml
Section0122.xhtml
Section0123.xhtml
Section0124.xhtml
Section0125.xhtml
Section0126.xhtml
Section0127.xhtml
Section0128.xhtml
Section0129.xhtml
Section0130.xhtml
Section0131.xhtml
Section0132.xhtml
Section0133.xhtml
Section0134.xhtml
Section0135.xhtml
Section0136.xhtml
RamonLlull.xhtml
Section0090.xhtml
Section0137.xhtml
Section0138.xhtml
Section0139.xhtml
Section0140.xhtml
Andersen1.xhtml
Section0150.xhtml
Section0157.xhtml
Section0151.xhtml
Section0141.xhtml
Section0142.xhtml
Section0143.xhtml
Section0144.xhtml
Section0145.xhtml
Section0146.xhtml
Section0147.xhtml
Section0152.xhtml
Section0148.xhtml
Section0153.xhtml
Section0154.xhtml
Section0149.xhtml
Section0155.xhtml
Section0156.xhtml
GermansGrimm.xhtml
Section0158.xhtml
Section0159.xhtml
Section0160.xhtml
Section0161.xhtml
Section0162.xhtml
Section0163.xhtml
Section0164.xhtml
Section0165.xhtml
Section0166.xhtml
Section0167.xhtml
Section0168.xhtml
Section0169.xhtml
Section0170.xhtml
JoanAmades.xhtml
Section0171.xhtml
Section0172.xhtml
Section0173.xhtml
Section0174.xhtml
Section0175.xhtml
Section0176.xhtml
CarmenKarr.xhtml
Section0177.xhtml
Section0178.xhtml
Section0179.xhtml
Section0180.xhtml
Section0181.xhtml
Section0182.xhtml
Section0183.xhtml
autors.xhtml