Reina de les Neus

Sisena història

s van aturar en front d’una petita cabana. Tenia un aspecte molt pobre, amb una teulada que arribava fins a terra i una porta tan baixa que per a entrar o sortir s’havien d’arrossegar per terra. Vivia allà una vella lapona que estava coent peix en una llàntia d’oli de bacallà; el ren li va explicar tota la història de la nena, tot i que abans li havia explicat la seva, que considerava molt més important; Gerda estava tan entumida pel fred que amb prou feines podia parlar.

—Ah, pobres de vosaltres! —va dir la lapona—. Us queda encara un llarg camí! Heu de fer més de cent llegües fins a arribar a Finlàndia; allà, on les aurores boreals apareixen cada nit, hi té la Reina de les Neus la seva morada. Com que no tinc paper, us escriuré una nota en un tros de bacallà sec; haureu d’entregar-lo a una dona finlandesa, amiga meva, que viu per allà; ella podrà informar-vos millor que no pas jo.

Quan Gerda va entrar en calor, després d’haver menjat i begut una mica, la lapona va escriure unes paraules sobre el bacallà, recomanant a Gerda que anés amb molta cura de no perdre’l; La va col·locar sobre el ren que, d’un salt, va reprendre la marxa. Van tenir ocasió de contemplar delicioses aurores boreals de preciosos tons blavosos… i van arribar a Finlàndia.

Van trucar a la xemeneia de la dona finlandesa, doncs casa seva era una xemeneia que ni tan sols tenia porta. Dins, la calor era tal que la dona anava gairebé nua; era petita i molt bruta; va desvestir ràpidament a la petita Gerda, li va treure les manyoples i les sabates, doncs del contrari no hauria pogut aguantar la calor, i va posar un tros de gel sobre el cap del ren; després va llegir el que la seva amiga lapona havia escrit sobre el bacallà sec; tres vegades ho va llegir, fins a aprendre-se’l de memòria, i després va llençar el bacallà a l’olla: era menjar i ella mai deixava que el menjar es fes malbé.

—Ets molt hàbil —va dir el ren; sé que pots lligar tots els vents del món amb un fil; si el capità d’un vaixell desfà un nus, té bon vent, si desfà el segon, el vent augmenta, i si desfà el tercer i el quart, s’aixeca un huracà capaç de destrossar boscos. No vols donar a la nena una poció que li doni la força de vint homes i li permeti arribar fins a la Reina de les Neus?

—La força de vint homes…? —va repetir la finlandesa—. Sí, amb això n’hi hauria prou.

Es va apropar a un estant i va agafar un gran rotlle de pell que va desenrotllar amb cura; hi havia escrits uns estranys signes; la dona el va llegir i unes gotes de suor van aparèixer al seu front.

El ren va intercedir de nou per la nena i aquesta va mirar a la finlandesa amb uns ulls tan suplicants que la dona va parpellejar i es va endur al ren a un racó on, posant-li un altre tros de gel al cap, li va dir en veu baixa:

—El petit Kay està efectivament a casa de la Reina de les Neus; allà es troba a gust i no troba res a faltar; creu que està en el millor lloc del món, tot i que això és degut només per un trosset de mirall que se li va clavar al cor i un altre se li va ficar dintre l’ull; si no se li extirpen aquests miralls, mai tornarà a ser un home i la Reina de les Neus conservarà per sempre el seu domini sobre ell.

No pots donar a la nena alguna poció que li doni algun poder que l’ajudi a aconseguir el seu propòsit?

—No puc procurar-li un poder superior del que ja té. No veus la magnitud del seu poder? No veus com homes i animals l’ajuden i com, descalça, ha recorregut un camí tan llarg? La seva força resideix al cor i nosaltres no podem fer-la més gran. El seu poder ve donat pel fet de ser una nena dolça i innocent. Si per ella mateixa no aconsegueix arribar fins a en Kay, res hi podrem fer nosaltres. A dos llegues d’aquí comença el jardí de la Reina de les Neus; porta-la fins allà i deixa-la al costat d’un arbust de baies vermelles; no perdis el temps xerrant i afanya’t a tornar.

La finlandesa va agafar en els seus braços a la petita Gerda i la va pujar de nou sobre el ren que va arrencar a córrer amb totes les seves forces.

—Oh!, no duc les meves sabates! Ni tampoc les manyoples! —va cridar Gerda.

Acabava d’adonar-se’n quan va sentir l’horrible fred que feia fora, però el ren no es va atrevir a aturar-se; va seguir corrent, fins a arribar a l’arbust de les baies vermelles; allà va deixar a Gerda a terra, li va fer un petó i unes llàgrimes grosses van caure per la galta de l’animal; es va girar i va tornar tan ràpidament com va poder: Allà es va quedar la pobra Gerda, sense sabates ni guants, al bell mig de Finlàndia, terrible i glacial.

Va començar a córrer i un veritable regiment d’enormes volves de neu li van sortir al pas; no queien del cel, que estava clar i il·luminat per una aurora boreal; les volves corrien a ras de terra i quan més se li apropaven, més grans eren; Gerda va recordar com l’hi havien semblat de gran i perfectes quan els havia observat amb la lupa; però aquests eren l’avantguarda de la Reina de les Neus i tenien un aspecte terrible, com éssers vius que prenien les formes més estranyes: uns semblaven horribles porcs espins, uns altres eren com troques de serps enredades que s’apropaven amenaçadores, i les altres, al final, recordaven a petits óssos rodanxons de pèl encrespat; totes les volves de neu semblaven dotades de vida i tenien una blancor resplendent.

La pobra Gerda va començar a resar un Parenostre; el fred era tan intens que podia veure el seu propi alè sortint-li de la boca com una espessa fumarada; i aquest alè s’anava fent cada vegada més dens i es convertia en petits àngels lluminosos que creixien a mesura que tocaven a terra; portaven un elm al cap, un escut en una mà i una espasa a l’altre; el seu nombre augmentava i quan Gerda va acabar el seu Parenostre formaven un gran batalló al seu voltant; van descarregar les seves llances contra les horribles volves que van esclatar en mil trossets i la petita Gerda va avançar amb pas segur i intrèpid. Els àngels li van fregar les mans i els peus, va sentir menys fred i es va dirigir sense perdre temps cap el palau.

Però veiem ara on es troba en Kay. Amb prou feines se’n recordava de la seva amiga Gerda ni podia imaginar que en aquell moment, ella es trobava davant del palau.