Pinotxo

Carlo Collodi

n un petit poble italià hi vivia un vell fuster anomenat Geppeto. Un dia, va fabricar un ninotet de fusta.

El ninot li va sortir tant bé que va pensar:

—Tant de bo aquest ninot fos un nen de veritat! M’agradaria tant tenir un fill! —Va exclamar el fuster I de cop i volta, per sorpresa seva, el ninot va començar a moure’s sol! Estava viu!

El ninot va començar a mirar desconcertat tot el que el rodejava, i en veure a Geppeto, va dir:

—Hola pare!

Incrèdul, Geppeto en aquell moment va tornar-se boig d’alegria. Per fi tenia el fill que tant havia desitjat! I després de pensar-s’ho molt, el va anomenar «Pinotxo».

Van passar tota l’estiu feliços, però quan s’acabava, en Geppeto va pensar que, sent un nen tant espavilat com era, havia d’anar a l’escola. I li ho va dir:

—Com que ets un nen de veritat, hauràs d’anar a l’escola. Allà t’ensenyaran a llegir i escriure.

Però en Pinotxo, que només pensava en divertir-se, li va respondre:

—Però jo no vull anar a l’escola! —I se’n va anar corrents carrer amunt. Geppeto va anar darrera seu, però en Pinotxo es va amagar a la fleca, d’on, en veure apropar-se en Geppeto, va agafar uns pastissos i els hi va començar a llançar.

El flequer, en veure el desastre que estava succeint, va cridar a un guàrdia, i el pobre Geppeto va haver de respondre per la malifeta d’en Pinotxo. Va haver d’anar a la presó.

—Visca! Si en Geppeto no hi és, no hauré d’anar a l’escola.! I podré jugar tant de temps com vulgui! —Va pensar en Pinotxo. I tal dit, tal fet, se’n va anar al parc a jugar tot el dia.

Quan es va fer fosc, Pinotxo no va trobar cap nen amb qui jugar. Va començar a ploure i va haver de tornar cap a casa. Però allà no hi havia ningú, en Geppeto encara era a la presó. Afamat i mort de fred, va asseure’s a la vora de l’estufa per escalfar-se els peus i va quedar completament dormit. Però estava tant a la vora del foc que els peus li van començar a cremar!

Ja tard a la nit Geppeto va tornar a casa. I va trobar a Pinotxo dormint a la vora del foc sense peus!. El va despertar i Pinotxo es va espantar molt quan es va veure sense peus i que no podia caminar.

—Si em promets que demà aniràs a l’escola, Pinotxo, et faré uns peus nous —li va proposar. I Pinotxo, emocionat, li ho va prometre. Geppeto va estar treballant tota la nit, i a primera hora del matí va anar a vendre el seu millor vestit per comprar-li un llibre de lectura a Pinotxo.

En veure tots els sacrificis que feia en Geppeto, en Pinotxo a més li va prometre ser un noi molt aplicat i treure les millors notes.

I va encaminar-se a l’escola, animat i pensant en tot el que aprendria allà. Però de camí va escoltar l’alegre música d’un teatre de putxinel·lis. Tantes ganes tenia de veure-les que es va vendre el llibre per comprar l’entrada.

Pinotxo va entrar quan la funció ja havia començat i el primer que va veure a la pista foren dues titelles: Una jove i un soldat que la perseguia. Consternat al veure l’escena Pinotxo es va envalentir per rescatar la jove del soldat, i va saltar al mig de l’escenari per a salvar-la. El titellaire, furiós, va agafar en Pinotxo per llençar-lo al foc.

En Pinotxo va suplicar per la seva vida: «Perdoni’m senyor!», va suplicar. «Tregui’m d’aquí! Li ho demano per favor! Si no torno a casa el meu pare es morirà de pena!». Les paraules van fer el seu efecte, i commogut, pensant que al cap i a la fi el petit era un bon fill, el va salvar i li va donar unes monedes perquè es pogués comprar un altre cop el llibre.

Però una astuta guineu i un gat ho havien vist tot. I van pensar un astut pla per treure-li els diners. S’hi van acostar amb tota la confiança del món i li va dir:

—Saps Pinotxo com pots aconseguir més diners? —li van preguntar molt amablement.

—Tenir més diners? Que haig de fer? —Va preguntar en Pinotxo tot encuriosit.

—És molt simple! Només has d’enterrar les monedes que portes sota l’Arbre màgic i dormir una bona migdiada. Quan et despertis, seràs ric!

I Pinotxo, pensant en la sorpresa que se’n duria Geppeto, va acceptar. El van dur sota un roure molt alt i vell a la vora del camí i el van ajudar a cavar el forat. Pinotxo es va dormir dolçament, però es va despertar de cop, es va veure penjat en una branca del roure i que la guineu i el gat li havien robat els diners!

Una fada bona que passava per allà havia vist el que li passava al pobre Pinotxo, es va compadir d’ell i va cridar un falcó perquè l’alliberés. El falcó li va tallar la corda i el va deixar suaument a terra. I la fada li va preguntar:

—Per què no estàs a l’escola, Pinotxo?

—Em dirigia cap a l’escola quan em vaig trobar a un pobre orfe que tenia gana. Llavors he pensat que seria una bona idea vendre el meu llibre per a comprar-li una mica de pa —va mentir Pinotxo.

Però mentre deia aquestes paraules el nas va començar a créixer i créixer …

—Quantes més mentides diguis, més et creixerà el nas Pinotxo! —va dir la fada bona amb la seva dolça veu.

En veure el nas tan llarg que gairebé es perdia de vista, en Pinotxo va començar a plorar

—Perdona’m! N’estic molt penedit! —li deia mentre somicava.

I la fada bona va ordenar a un picot que li tallés el nas.

De tornada a casa, Pinotxo es va trobar amb un estrany carro tirat de per dotze ases. El van convidar a pujar per anar al País de les joguines, on es divertiria durant dies i dies. Pinotxo, sense pensar en tot el que havia passat ja, va acceptar-ho al moment.

Es va divertir durant dies i dies, però un dia va mirar-es en un toll d’aigua va veure que les seves orelles estaven creixent i convertint-se en forma d’ase. Poc a poc al llarg del matí va passar i a l’arribar al migdia ja era un ase per complet!

I l’amo del País de les joguines el va vendre a un circ, mentre anava a buscar més nens per convertir en ase. Però per desgràcia, durant una representació es va trencar una cama i l’amo del circ el va llençar al mar.

Enfonsant-se sota al mar, un banc de peixos va començar a menjar la pell de l’animal, deixant lliure a en Pinotxo, molt feliç de tornar a ser un ninot de fusta, en Pinotxo els va donar les gràcies a tots.

En realitat, però era la fada bona que havia acudit a la seva ajuda quan va comprendre que aquest lamentava de tot cor la seva mala conducta. De fet, Pinotxo després de tot el que havia passat, estava decidit a comportar-se com un bon fill, ajudant al seu pare i no causant-li més preocupacions.

Però tan absort estava en els seus pensaments que no va veure aproximar-se un tauró gegantí. Aquest el va agafar per sorpresa per darrera i se’l va menjar d’un sol mos.

—Socors! Socors! —cridava en Pinotxo amb totes les seves forces, però fou en va.

Dintre del tauró, desesperat, va veure una llumeneta cap al fons. S’hi va costar, i quina va ser la seva alegria al trobar-se amb en Geppeto! Geppeto l’havia anat a cercar quan va ser devorat també sencer per aquest temible tauró.

Després d’una llarga i forta abraçada, van començar a pensar com podien fer-ho per sortir d’allà. I a en Pinotxo se li va ocórrer una idea! Va començar a mentir i mentir, i el seu nas va començar a créixer i créixer, tant que va arribar a clavar-se amb força a l’estomac del tauró. Adolorit, el tauró els va escopir als dos i se’n va anar corrents!. En Pinotxo, al ser de fusta, va agafar en Geppeto i els dos van pujar a la superfície.

Durant molts dies en Pinotxo va cuidar d’en Geppeto, fins que es va recuperar del tot. I quan en Geppeto ja va estar bé, no només va tenir l’alegria de que per fi tot tornava a ser normal, si no que se li va tornar a aparèixer la fada bona.

—Pinotxo, has estat molt valent —li va dir— i t’has tornat responsable i treballador, t’has ben guanyat ser un nen de carn i os! —I d’un toc de vareta màgica va transformar el ninot de fusta en un nen de veritat.