Cançó de bressol

Els ocellets, fillet meu, es bressolen

amb el va-i-ve dels florits branquillons.

Els ocellets que a l’hivern es condolen

no tenen mare que els faci petons.

Riu, tendre infant, quan jo et faci manetes;

riu com els àngels que juguen al cel,

que la marona sap fer-ne festetes

dolces, més dolces que bresques de mel.

Sobre ma falda, on e vetllo encisada,

jo et bressaré fins que et vegi adormit,

com bressa l’aire les flors de la prada

quan es desperten del son de la nit.

Quan siguis gran i jo sigui velleta,

guia’m com ara jo et guio a tu:

les meves ales d’humil ocelleta

sense un costat no em podrien pas dur.

Les pobres mares llurs àngels bressolen

tot refilant les més dolces cançons.

Els ocellets que a l’hivern en condolen

no tenen mare que els faci petons.