Reina de les Neus

Segona història

n una gran ciutat —un d’aquells llocs tan plens de cases i de gent, on no hi ha prou lloc per a que tots puguin tenir un petit jardí i on, en conseqüència, els que viuen allà han de conformar-se amb uns quants tests— hi havia dos pobres nens que, no obstant això, tenien un jardí una mica més gran que un simple test de flors.

No eren germans, però s’estimaven tant com si ho fossin. Les seves famílies vivien en les respectives golfes, una just en front de l’altre; Allà on el sostre d’una casa tocava gairebé amb al de l’altre, s’obrien un parell de petites finestres, una en cada golfa; Només s’havia de fer un petit salt sobre les canaleres que passaven al costat de les barbacanes per passar d’una finestra a l’altra.

Cada família tenia davant de la seva finestra un caixó gran de fusta en el que cultivaven hortalisses, que més tard passarien a taula, i en el que creixia també un petit rosal; els dos rosers, un en cada caixó, creixien forts i bonics. Un dia, els pares van tenir l’idea de col·locar-los perpendicularment a les canaleres, de tal forma que gairebé arribaven de finestra a finestra. Les tiges dels pèsols penjaven a ambdós costats i els rosals allargaven les seves branques emmarcant les finestres i inclinant-se cadascun cap a l’altre; semblaven dos arcs de triomf de fulles i flors. Com els caixons estaven situats molt amunt, els nens sabien que no havien de grimpar fins allà, tot i que a vegades els donaven permís per a pujar i reunir-se, asseient-se sota les roses en els seus petits tamborets. Jugar allà era una petita delícia.

Però aquest divertiment els estava prohibit durant l’hivern. Amb freqüència les finestres es cobrien de gebre i llavors els nens escalfaven amb l’estufa una moneda de coure, posant-la a continuació sobre el vidre gelat de la finestra; aconseguien així una magnífica espiera perfectament rodona; darrera, espiava un ull afectuós, un a cada espiera. El nen s’anomenava Kay i la nena, Gerda. Durant l’estiu podien reunir-se només donant un salt, a l’hivern havien de baixar molts pisos i pujar-ne uns altres tants, mentre a fora, els flocs de neu es movien en l’aire.

—Són abelles blanques que juguen a l’aire —deia l’àvia.

—També elles tenen una reina? —preguntava el nen, sabent que les veritables abelles en tenen.

—És clar que sí! —deia l’àvia—. Vola al mig del grup més dens, és la més gran de totes i mai es queda a terra. Així que toca el terra, torna a anar-se’n de seguida cap als núvols. Moltes vegades, durant les nits d’hivern, recorre els carrers de la ciutat, mira per les finestres i llavors els vidres es gelen de forma estranya, com si es cobrissin de flors.

—Si, si, jo ho he vist! —van dir els nens alhora, demostrant així que l’àvia no mentia.

—Pot venir aquí la Reina de les Neus? —va preguntar la nena.

—Que vingui! —va dir el nen—. La posaré sobre l’estufa i es fondrà!

L’àvia va acariciar-li els cabells i li va explicar altres històries. Per la nit, quan el petit Kay estava a mig despullar-se, va pujar a la cadira que hi havia al costat de la finestra i tancant un ull va mirar per la seva petita espiera rodona; al carrer queien alguns flocs de neu; un d’ells, el més gran, va quedar a la vora del caixó de flors; el floc va créixer i créixer i va acabar per convertir-se en una dóna, vestida amb un meravellós mantell blanc que semblava estar fet per milions de flocs estrellats. Era d’una bellesa captivadora, tot i que d’un gel brillant i encegador i, no obstant, tenia vida; els seus ulls guspirejaven com estrelles, però no hi havia en ells ni calma ni tranquil·litat. Va fer un senyal amb el cap i, mirant cap a la finestra, va aixecar la seva mà. El nen es va espantar de tal manera que va caure de la cadira; li va semblar aleshores que un gran ocell passava volant davant de la seva finestra.

L’endemà va ser fred i sec… després va venir el desglaç… i a la fi, va arribar la primavera. Lluïa un sol càlid, començaven les gemmes a sortir als arbres, les orenetes construïen els seus nius, s’obrien les finestres de les cases i els dos nens s’asseien un altre cop al seu petit jardí, allà a dalt, al costat de la canalera que corria al llarg del teulat.

Les roses floreixien aquell any amb tot el seu esplendor; la nena havia après un salm que feia referència a les roses i que li feia pensar en les seves cada vegada que el cantava; se’l va ensenyar al seu amic i cantaren junts:

Els nens s’agafaven de la mà, besaven els capolls acaronats per la llum pura del sol de Déu i els hi parlàvem com si el Nen Jesús hagués estat allà. Què meravellosos aquells dies d’estiu! Quina delícia estar al costat d’aquells bonics rosers que semblaven no cansar-se mai de donar flors!

Kay i Greda estaven asseguts, mirant un àlbum d’animals i ocells… van sonar les cinc al rellotge del campanar… de sobte Kay va exclamar:

—Ai, he notat una punxada al cor! I alguna cosa m’ha entrat a l’ull!

La petita Greda va agafar entre les seves mans el cap de Kay; ell va parpellejar; no, no es veia res.

—Em sembla que ja ha sortit —va dir Kay.

Però no, no havia sortit. Era precisament una volva de pols de cristall procedent del mirall; el recordeu, veritat? El mirall que feia petit i lleig tot el que era bo i bonic, mentre que el que era baix i malvat, qualsevol defecte per petit que fos, l’engrandia d’immediat. Al pobre Kay se li havia clavat un resquill de cristall al cor, que ben aviat es convertiria en un bloc de gel. No sentia ja cap mena de dolor, però el cristall seguia allà.

—Per què plores? —va preguntar Kay a la seva amigueta—. Estàs molt lletja quan plores. Bah! Mira: Aquesta rosa està tant menjada per un cuc! I aquella altra creix torta! Són lletges, tant lletges com el caixó en el que creixen!

I d’una patada va arrencar les dues roses.

—Kay! Què fas? —va cridar la nena mirant-lo espantada.

Kay encara va arrencar una altra rosa i ràpidament es va ficar per la finestra deixant allà sola la petita Gerda.

Quan poc després la nena va tornar al seu costat amb l’àlbum, Kay li va dir que allò estava bé pels nadons, però no per a ell. Si l’àvia els explicava contes, ell sempre trobava algun motiu per burla-se’n i a la mínima que podia l’imitava a les seves esquenes ridiculitzant les seves paraules i els seus gestos; la veritat és que ho feia a la perfecció i tothom se’n reia a carcallades. Aviat va acostumar-se a imitar i a burlar-se de qualsevol que passés pel carrer. Tot el que en els altres hi havia de singular o de poc agradable era ridiculitzat pel noi; la gent deia d’ell:

—Com n’és d’intel·ligent aquest noi!

Es dedicava fins i tot a mortificar a la petita Gerda, que l’estimava de tot cor. El cristall que li havia entrat a l’ull i el que se li havia allotjat al cor eren la causa de tot.

Els seus jocs tampoc eren com els d’abans: S’havia tornat molt més seriós. Un dia d’hivern que queia una forma nevada, Kay va treure una lupa i va estendre una punta de la seva jaqueta blava per a que caiguessin sobre ella alguns flocs.

—Mira a través de la lupa, Gerda —li va dir.

Els flocs semblaven molt més grans i tenien l’aspecte de flors magnífiques o d’estrella de deu puntes; era realment meravellós.

—Fixa’t que curiós —va continuar Kay—. És més interessant que les flors de veritat. No hi ha en elles el més petit defecte; mentre no es fonen, els flocs són absolutament perfectes.

Uns dies més tard, es va apropar a Gerda amb les mans enfundades en uns guants gruixuts i amb el seu trineu a l’esquena; cridant-li a l’oïda, li va dir:

—M’han donat permís per anar a jugar a la Plaça Major!

I cap allà se’n va anar.

A la plaça, els nens més agosarats acostumaven a lligar els seus trineus als carros dels camperols per a ser remolcats per ells. Allò era increïblement divertit. Quan estaven en ple joc, va arribar un gran trineu, completament blanc, conduït per una persona embolcallada en un abric de pell blanca i amb un barret de pell sobre el cap; va donar dues voltes a la plaça i Kay es va enganxar ràpidament el seu petit trineu al que acabava d’arribar; junts, van començar a lliscar per la neu. Van agafar més velocitat i sortiren de la plaça per un carrer lateral; la persona que conduïa el trineu gran va girar el cap cap en Kay i li va fer un senyal amistós, com si ja es coneguessin d’abans, i cada vegada que Kay intentava desenganxar el seu trineu, el desconegut girava el cap i Kay es quedava immòbil al seu seient; franquejaren així les portes de la ciutat i es van allunyar. La neu va començar a caure tant fortament que el nen amb prou feines podia veure a un pam per davant del seu nas; va intentar afluixar la corda que el mantenia unit al trineu gran, però no ho va aconseguir: estaven tant ben enganxats i anaven tant ràpid com el vent. Va cridar amb totes les seves forces, però ningú el va sentir; la neu seguia caient i el trineu avançava tant ràpid que semblava volar, tot i que a vegades feia saltirons, com si saltés per sobre d’unes rases i pedres. Kay estava terriblement espantat, va voler resar el Parenostre però només va aconseguir recordar la taula de multiplicar.

Els flocs queien cada cop més gruixuts i semblaven ja gallines blanques; de sobte, es van fer a un costat, el gran trineu es va aturar i la persona que el conduïa es va aixecar; el seu abric i la seva gorra eren només de neu. Es tractava d’una dona alta i esvelta, de blancor enlluernadora: La Reina de les Neus.

—Hem fet un llarg camí —va dir ella—. Tens fred? Vine, fica’t aquí sota el meu abric de pell d’ós.

El va muntar al seu trineu, va estendre el seu abric sobre ell i Kay va creure desaparèixer entre un munt de neu.

—Encara tens fred? Li va preguntar, besant-li al front.

Ai! Aquell petó era més fred que el gel i li va penetrar fins al cor que, d’altra banda, ja era pràcticament un bloc de gel. Li va semblar que es dormiria… però aquesta sensació no va durar més que un instant, després va deixar de tenir el fred intens que el rodejava.

—El meu trineu! No oblidis el meu trineu!

Això va ser el primer que va pensar. La Reina de les Neus el va lligar a l’esquena d’una de les gallines blanques que voltaven darrera seu i tot seguit va besar en Kay una vegada més, i aquest va oblidar a la petita Gerda, a l’àvia i a tots els que havien quedat a casa seu.

—No et tronaré a besar —li va dir ella—. Un petó més et mataria.

Kay la va mirar; era bonica, no podia imaginar un rostre que irradiés una intel·ligència i un encant similars; no tenia aquell aspecte de gel, com quan li va fer un senyal a través de la finestra; als seus ulls, era perfecta i no l’inspirava ja cap temor; li va explicar que sabia calcular de memòria, inclús amb fraccions, que coneixia perfectament la geografia del país i el nombre d’habitants; mentre li explicava tot això, ella no deixava de somriure. No obstant, Kay tenia la impressió de que tot el que sabia no era suficient. Va mirar cap amunt, l’espai infinit; la Reina de les Neus el va agafar entre els seus braços i junts van ascendir pels aires; travessant núvols foscos, on el rugir de l’huracà evocava a la seva ment el record d’antigues cançons; volaren per sobre de boscos i de llacs, de mars i muntanyes; a sota, xiulava el vent, clacaven les gralles i udolaven els llops sobre un fons de neu resplendent. A dalt de tot, una lluna gran i fulgurant il·luminava el cel i Kay la va contemplar durant tota aquella llarga nit d’hivern. A l’arribar el dia, dormia als peus de la Reina de les Neus.