L’indi que no complia la seva paraula

Eric Phillips
(indis oglales, EEUU)

l començament del món, quan encara no hi havia gaire gent, el Gran Esperit podia acostar-se a cada indi i donar-li allò que necessitava. Però quan sobre la terra ja hi havia molta gent i no podia escoltar-los a tots, va col·locar a la terra dels oglales una roca en forma d’home i els va dir:

—Hi ha indis per tota la terra, així és que jo he de viatjar per tot el món. Si algú de vosaltres necessita ajuda que vingui aquí i li demani a la roca. Aquesta roca té el poder de comunicar-se amb mi. Llavors, els oglales es van acostumar a parlar amb aquella roca i quan escassejaven els bisons o hi havia molta sequera, li demanaven ajuda i la roca resolia els seus problemes. Hi havia un indi anomenat Ratlla Trencada a qui no li agradava caçar i vivia molt pobrament. Un dia que no tenia res per a menjar es va acostar a la roca i li va demanar:

—Sé que ets tan poderosa com el Gran Esperit, ja veus que sóc pobre i desgraciat. Em podries ajudar? La roca va contestar:

—Des què et conec no t’he vist caçar mai.

—És que tinc un arc molt dolent, la meva llança no té punxa i he perdut la meva destral —va contestar Ratlla Trencada—. I a més, les meves cames són dèbils i no puc córrer darrere els cérvols.

—I per què no vas a pescar? —va demanar la roca.

—La darrera vegada que vaig atrapar un peix se’m va escapar i s’endugué l’arpó. Un gos s’ha menjat els meus hams d’os i les formigues s’han instal·lat a les meves xarxes.

—Què vols, doncs? —va dir la roca.

—Voldria un cérvol, petitet, petitet. A canvi jo et taparia amb la meva manta de pell de bisó. A l’hivern les nits refresquen i deus tenir fred.

La roca li va dir que es guardés la manta, que ell miraria de concedir-li el seu desig.

—No, no, jo vull regalar-te-la —va dir Ratlla Trencada—. És segur que tu la necessites més que jo. L’indi va tapar la roca amb la seva manta plena de forats i va marxar. Quan l’indi tornava cap a la seva tenda va ensopegar amb un cervató mort. El va agafar, li va treure la pell i el va posar al foc a coure.

Mentre el cérvol es torrava al foc, va començar a fer molt fred i Ratlla Trencada va pensar: «Per què li hauré donat la meva manta a una roca? Em sembla que he fet una estupidesa. Una roca tapada i jo passant fred!». Deixant el cérvol torrant-se al foc, l’indi va anar fins a la roca i li va agafar la manta i se la va posar sobre les espatlles. Va marxar cap al seu tipi, va menjar part del cervató i se n’anà a dormir.

Al cap d’uns quants dies va tornar a tenir gana i va pensar: «Tornaré a la roca i li demanaré que em doni menjar».

—Tinc gana, molta gana. Podries donar-me una mica de carn? —va dir l’indi. La roca li va respondre:

—Què has fet amb el cervató que et vaig donar?

—Era un animalet molt petit i m’ha durat molt poc temps?

—Encara no has arreglat els teus atuells de cacera? —va dir la roca.

—La corda del meu arc s’ha espatllat. Necessito pell de bisó per fer-me’n una. Si em proporciones un bisó tindràs el meu agraïment. La roca semblava dubtar i l’indi li va dir:

—Agafa la meva manta. Aviat plourà i amb ella estaràs coberta.

L’indi tornà cap a la seva tenda i en arribar es va ensopegar amb un bisó. Ratlla Trencada va arrencar la pell al bisó, la va posar a assecar i a continuació va posar la carn a coure. Però l’indi havia agafat molt poca llenya i el foc no era suficient per coure un animal tan gros. Al cap de poca estona va començar a ploure i a fer un temps molt fred. Calat fins al moll de l’os l’indi va dir:

—Que estúpid que he estat en donar la meva manta a la roca. La roca pot aguantar el mal temps sense cap perill, mentre jo puc morir de fred!

Amb aquest pensament, l’indi va anar cap a la roca i li prendre la manta. Després va emprendre el camí de tornada amb la manta a les espatlles. En arribar al seu tipi va veure que el bisó havia desaparegut, al foc només hi quedava una mica de llenya i a l’ambient una agradable oloreta de bisó cuit. Ratlla Trencada va comprendre que la roca l’havia castigat per no haver complert la seva paraula. L’indi va tornar davant de la roca i va demanar i demanar que l’ajudés. La roca no va fer-li cas i no va fer aparèixer més menjar. Llavors Ratlla Trencada va aprimar-se molt. Des d’aquell dia, Ratlla Trencada i els indis oglales han après que per merèixer els favors del Gran Esperit, cal guanyar-se’ls amb l’esforç personal i sinó és millor no demanar res i, que, si per casualitat els regala alguna cosa, li ho agraeixen.