La rateta que
escombrava l’escaleta

Popular castellana, recollida per Fernan Caballero

i havia una vegada una Rateta que cada dia escombrava l’escaleta i un dia es va trobar un dineret.

—Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro ametlletes em cauran les dentetes. I si em compro un llacet per la cueta. Sí, sí, em compraré un llacet ben bonic per posar-me’l a la cueta!!

I així ho va fer.

Va anar a casa la senyora conilla i es estar mirant molts llacets. Al final es va decidir per un llaç de satí de color rosa.

—Sí aquest si que m’agrada! Seré l’enveja del barri, segur que tothom em mirarà —pensava la rateta—. Ui, no me l’emboliqui que me l’emporto posat!

Es va posar a davant de casa seva per lluir el llacet. I així estava quan va passar el Senyor Ànec, que veient-la tan bonica li va dir:

—Ai rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—Ai, no ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Quac, quac, quac!!

—Ui, que m’eixordes. No et vull per marit.

També va passar un gall amb les amb les plomes estarrufades que li va dir:

—Rateta, Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

—Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Kikirikí, kikirikí !!!

—Ui, no, quin xivarri no et vull per marit.

I el gall se’n va anar amb el cap cot. Després va passar un gosset i li va passar el mateix.

Al cap d’una estona va passar un burret que al veure la rateta tan bonica no es va poder estar de dir-li:

—Rateta, rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí.

I la rateta, fent-se pregar li va dir:

—Ai no ho sé pas, a veure quina veu fas?

—Iiiiaaaa, iiiiiaaaaaa!!!

—Fuig, fuig, que m’eixordes!!

Quan la Rateta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va passar un gatet que li va dir:

—Miau Rateta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

I la Rateta, fent-se l’estreta:

—Ai no ho sé pas. A veure quina veu fas?

—Miauu, miauuu!

—Sí, amb tu sí que em vull casar!

—Miauu, miauuu !!!

I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.

Aquell dia tothom li deia a la rateta:

—Ves amb compte amb aquest gat!

—Vigila que quan estiguis despistada no et clavi queixalada!!

I la Rateta reia per sota el nas perquè només ella i el seu maridet sabien el secret: que aquest gat era vegetarià i no menjava rates !!!

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.