El conte de Pomperipossa
i el seu gran nas

Lena Manson
(Suècia)

havia una vegada, fa molts i molts anys, una bruixa molt vella que es deia Pomperipossa. No és un nom molt maco però, malgrat tot, és més maco que ella mateixa.

Podeu imaginar-vos com era?

Tenia dos ulls vermells i petits i una boca grossa amb només tres dents. A les mans tenia un munt de berrugues i a l’esquena tenia una gran gepa. També mastegava tabac, a l’igual que un home; era molt fastigosa.

Ella vivia sola en una caseta al mig del bosc; la seva caseta estava feta de xoriços, pernils, i, en comptes de maons hi havia bombons.

Ningú no s’atrevia a acostar-s’hi, ni tan sols un troll, perquè era molt dolenta. Cada cop que algú s’hi acostava el convertia en una taula, en un pissarrí o en una altra cosa. Era una bruixa molt perillosa. La seva pena més gran era que cada cop que encantava a algú, el seu nas creixia una mica més. Això era un càstig!

En el mateix bosc on vivia Pomperipossa també hi vivia un rei i aquest tenia dos fills: un príncep que s’anomenava Pep i una princesa que es deia Pepa. Un dia van passejar amb el seu servent, que era tan formal, tan formal, que només sabia dir «Ah» o «Oh».

—Volem anar al bosc —digué el príncep Pep.

—Ah! —digué el servent, i els va acompanyar.

Després d’una estona van arribar a un pantà i el servent va mullar els seus peus perquè portava sabates de seda.

—Oh! —va dir, i va tornar corrents al castell per posar-se unes botes.

Però abans de marxar es va posar el dit al nas i digué:

—Ba!

Això significava: «espereu aquí, príncep Pep i princesa Pepa, fins que jo torni amb les meves grans botes ben posades».

Però, és clar, això no ho podien entendre els fills del rei, i així doncs van continuar el seu camí, allunyant-se cada cop més del castell.

Aquest bosc era el mateix on vivia Pomperipossa!

Tots els ocells van començar a piular:

—Piu, piu, no aneu allà, no hi aneu!

Però això el príncep Pep tampoc no ho podia entendre i li digué a la seva germana:

—Què et sembla si ens aventurem? És que, és tan avorrit estar-se a casa. Mira, jo tinc sis monedes, quantes en tens tu, princesa?

—Jo només en tinc una —va dir la princesa Pepa— però sé fregir pomes.

—Llavors quasi saps cuinar —digué el príncep Pep—, tu pots ser la meva serventa.

Així doncs van aventurar-se fins que van arribar a la caseta de Pomperipossa, que estava feta de xoriços, pernils i bombons.

—Anem a sopar —digué el príncep Pep, i va agafar un gran xoriço de la casa.

Llavors Pomperipossa va treure el seu nas enorme de la casa i els mirà.

—Entreu, entreu —va dir—. Jo sóc la vostra fada. Vaig a fer-vos uns creps amb melmelada.

El príncep Pep i la princesa Pepa la van creure i van entrar a la casa, encara que tenien molta por.

—Mmmmmm —digué Pomperipossa, i els mirà—. No he menjat ànecs fa molt de temps…

I en dir això va fer uns gestos màgics i, de sobte, el príncep Pep i la princesa Pepa van convertir-se en dos ànecs petits i blancs.

—Uiiii —digué Pomperipossa tot tocant-se el nas, perquè en el mateix instant que havia encantat el príncep Pep i la princesa Pepa en ànecs, el seu nas havia crescut una mica més.

—Això t’està bé per malvada! —digueren tots els ocells del bosc.

—Anem a buscar ajut —van dir tots els ocells. I van anar a buscar la cigonya perquè els aconsellés.

La cigonya és l’ocell més savi de tots els ocells perquè cada hivern va a Egipte per estudiar els jeroglífics de les piràmides.

—Ara anireu a nedar, ànecs meus —digué Pomperipossa. I els va conduir al llac amb el seu gran bastó—. Això és el que us mereixeu, i a més gaudiré molt quan us rosteixi en un gran foc aquesta nit.

—Hahaha! —van dir els nens—. No voleu dir creps, creps amb melmelada?!?!

Perquè, com sabeu, els ànecs nomé poden menjar gripaus negres i herba mullada i això no es pot comparar amb les dolces confitures que mengen els reis.

Pomperipossa era a la vora del llac, recolzada en el seu nas, que ara era tan i tan llarg com les seves cames.

De sobte, va sentir un cruixir darrera seu i es girà. Era el servent que havia tornat del castell i després havia estat buscant els fills del rei desesperadament.

—Ah! —digué el servent quan va veure Pomperipossa—. Bah! —digué tot traient la seva espasa per tallar el seu nas.

Però Pomperipossa el va convertir immediatament en un pardal.

—Piu, piu… —digué el pardal, tot saltant …

—Hahaha —van queixar-se el príncep Pep i la princesa Pepa.

—Sí, sí!!! Queixeu-vos, queixeu-vos —va riure Pomperipossa molt contenta de si mateixa.

—No hi ha res que pugui trencar l’encanteri. Si no sentiu el crit més espantós que existeix; si sentiu aquest crit, tot el que jo he encantat tornarà a ser normal i jo em convertiré en una pedra. Però això espero que no arribi a passar fins d’aquí a molts milers d’anys —va dir Pomperipossa mentre mastegava un quilo de tabac de cop.

—Tan de bo que passi això —digueren tots els ocells.

—M’esteu posant tan furiosa que el meu nas comença a suar —digué Pomperipossa tot remullant el seu nas a l’aigua per refrescar-lo. Però això mai no ho hagués fet si hagués sabut que en aquest llac hi vivia un cranc que no havia menjat res des de feia tres dies. Aquest cranc va pessigar el seu nassot i Pomperipossa va començar a cridar.

—Aaahh!!!

Però el cranc no va deixar de pessigar-la i Pomperipossa va cridar encara més fort.

—Aaaaahhh!!!

—Això és el crit més espantós que mai no es pugui sentir —va dir la cigonya. I ella digué la veritat perquè els ocells mai no diuen mentides.

Aleshores es va trencar l’encanteri, és a dir, els dos ànecs es van convertir en el príncep Pep i la princesa Pepa, i el petit pardal es va convertir en el servent.

—Ah, Ba, Bé!! —digué el servent tot agafant les mans del príncep Pep i la princesa Pepa i van començar a córrer fins arribar al castell.

Allí els esperava el rei, que estava molt enfadat perquè havien trigat molt.

—Na! —digué el servent per calmar-lo… i llavors, el rei va entendre que havien estat encantats per Pomperipossa i que no hi havien pogut fer res. Ell va quedar molt commogut i va donar al servent la distinció més bonica que existia, i als seus fills els va donar la poma del regne, la meitat a cada un.

Pomperipossa es va convertir en una pedra… Tu encara pots anar a veure-la si vas en aquest llac. Un cop cada any i el mateix dia que es va convertir en pedra tot tornarà a ser com abans. El cranc tornarà a aparèixer tot pessigant el nas de la Pomperipossa i ella cridarà tan fort que es produirà un eco a totes les muntanyes del voltant.

Però quin dia és?… Això només ho sé jo… i no us ho diré pas!!!