Reina de les Neus

Quinta història

reuaven un bosc fosc, on el carruatge brillava com una torxa, el que va cridar l’atenció dels bandits. No podien deixar escapar aquella presa.

—És d’or! És d’or! —Varen cridar, precipitant-se sobre ella; van aturar els cavalls, van donar mort als cotxers i van treure del cotxe a la petita Gerda.

—Està rodanxona i bonica! L’han alimentat amb pa d’espècies —va dir la dona al bandit que tenia una barba despentinada i unes celles que li queien fins els ulls—. És tendra com un anyell, què bona que estarà! —I dient això, va treure el seu ganivet esmolat que va brillar amb una lluïssor sinistra.

—Ah! —va cridar la dona: la seva pròpia filla, que duia a l’esquena, li acabava de clavar les dents a l’orella. La noia era salvatge i mal educada com no es pugui un imaginar.

—Maleïda nena! —va exclamar la mare, que no va poder així matar a Gerda.

—Vull aquesta nena per a que jugui amb mi! —va dir la nena del bandit—. Vull que em doni el seu maneguí i el seu vestit i que dormi amb mi al llit.

I la va mossegar de nou amb tanta força que la dona va donar un salt a l’aire recargolant-se, mentre els bandits començaven a riure dient:

—Mireu com balla amb la seva filla!

—Vull muntar en el carruatge! —va cridar la filla del bandit.

I quan la nena volia alguna cosa, li havien de donar, doncs a més de consentida, era tossuda com una mula. Va asseure’s al costat de Gerda en el carruatge i es van endinsar al bosc sotragant entre soques i bardissa. La filla del bandit era tan alta com Gerda, tot i que més forta, més ampla d’espatlles i de pell més fosca; els seus ulls, de negre intens, revelaven una expressió de tristor. Va agafar la petita Gerda per la cintura i li va dir:

—No et mataran mentre no m’enfadi amb tu. Ets una princesa?

—No —va dir la petita Gerda, explicant el que li havia succeït i com estimava el petit Kay.

La filla del bandit mirava amb aire greu; va fer un moviment de cap i va dir:

—No et mataran, ni encara que m’enfadi amb tu; en aquest cas seré jo mateixa la que ho faci.

Va assecar els ulls a Gerda i va ficar les mans en el manguí tan bonic, suau i calent.

El carruatge es va aturar, es trobaven al pati del castell dels bandits, els murs del qual estaven esquerdats de dalt a baix; corbs i gralles sortiren volant de forats i esquerdes i dos grans gossos, amb aspecte de poder devorar un home feien grans salts, tot i que no bordaven, doncs ho tenien prohibit.

A la sala centra, gran, vella i amb les parets recobertes de sutge, hi cremava una gran foguera enmig de les lloses; el fum s’acumulava al sostre i havia de buscar per ell mateix una sortida; en el foc hi bullia una marmita plena de sopa i, enforquillats en un punxó, es rostíen uns quants conills i llebres.

—Aquesta nit dormiràs amb mi i amb els meus animals —va dir a Gerda la filla del bandit.

Quan van haver menjat i begut es van dirigir cap un racó on s’hi amuntegava la palla i les mantes. Per sobre dels seus caps, sobre vigues i travesses, hi havia prop de cent coloms; semblaven endormiscades, tot i que van girar lleugerament el cap quan van arribar les nenes.

—Són totes meves —va dir la filla del bandit i, agafant-ne una de les que tenia més properes, la va agafar per les potes i la va sacsejar mentre el colom agitava les ales.

—Fes-li un petó! —va cridar, tirant-li l’animal a la cara—. Aquests son la purrialla del bosc —va continuar, ensenyant-li els barrots que tancaven un forat a la part alta del mur—. Si no se’ls té ben tancats, comencen a volar immediatament i desapareixen. I aquest és el meu vell amic Be!

I va estirar de les banyes d’un ren lligat a la paret amb una corda agafada a una anella de coure polit que li rodejava el coll.

—També a aquest cal agafar-lo bé; del contrari, es deslligaria i se n’aniria. Totes les nits l’acaricio el coll amb el meu ganivet i es mor de por.

La nena va treure un ganivet d’una escletxa que hi havia a la paret i el va passar pel coll de ren. El pobre animal va coixejar, mentre la filla del bandit reia estrepitosament. Després, d’una empenta, va tirar a Gerda sobre el llit.

—No deixaràs el ganivet mentre dorms? —va preguntar Gerda que mirava al fulla temorosament.

—Dormo sempre amb el meu ganivet —va respondre la filla del bandit. Mai se sap el que pot passar. Però explica’m més sobre el que fa un moment em deies del petit Kay i sobre per què t’has aventurar a recórrer el món.

Gerda va continuar el seu relat, mentre els coloms del bosc s’apretaven més amunt, a la seva gàbia, i els altres dormien. La filla del bandit va passar el seu braç al voltant del coll de Gerda i, sense deixar d’agafar el ganivet amb l’altra mà, es va adormir i ben aviat se la va sentir roncar; però Gerda no podia tancar els ulls, no sabia si viuria o moriria. Els bandits eren sentats al voltant del foc, cantaven, bevien i la vella ballava de forma estragallaria. Oh, Quin espectacle més horrible!

Llavors els coloms del bosc van dir:

—Grrru, Grrru! Hem vist al teu amic Kay. Una gallina blanca el duia el seu trineu i ell anava assegut en el de la Reina de les Neus, que va volar sobre el bosc quan nosaltres estàvem al niu; va bufar sobre els nostres petits i van morir tots, excepte nosaltres dos… Grrru, Grrru!

—Què m’esteu dient? —va preguntar Gerda sobresaltada—. I on anava la Reina de les Neus? Podeu dir-m’ho?

—Segurament es dirigia a Laponia, on sempre hi ha gel i neu. Només has preguntar al ren que està lligat a la corda.

—Allà hi ha una gran quantitat de neu i gel —va dir el ren—. És molt agradable i molt bonic! Es pot córrer i saltar lliurement per immenses valls nevades. És allà on la Reina de les Neus té el seu palau d’estiu, però el seu castell és més amunt, prop del Pol Nord, en unes illes anomenades Spitzberg.

—Oh Kay, estimat Kay! —va sospirar Gerda.

—T’estaràs quita d’una vegada? —va escridassar-li la filla del bandit—. O calles o sentiràs el meu esmolat ganivet a la teva panxa.

Pel matí, Gerda li va explicar tot el que li havien dit els coloms del bosc; la filla del bandit va adoptar una expressió greu, va moure el cap i va dir:

—Això m’és igual… m’és igual… Saps tu on és Laponia? —li va preguntar al ren.

—Qui ho podria saber millor que jo? —va respondre l’animal, amb els ulls humits—. Allà hi vaig néixer i allà m’hi vaig criar, saltant pels camps coberts de neu!

—Escolta —va dir a Gerda la filla del bandit—. Ja veus que tots els homes han sortit, però ma mare encara continua aquí; més endavant, cap al migdia, sol beure un glop d’aquella botella i després fa una becaina… llavors podré fer alguna cosa per a tu.

Va saltar del llit, va abalançar-se sobre el coll de la seva mare i estirant-li els bigotis li va dir:

—Bon dia cabreta meva!

La mare li va donar un cop tan fort al nas que va deixar-la-hi entre vermella i blava, però això, entre ells, no era més que una mostra d’estima.

Quan la mare va haver begut de la botella i va quedar adormida, la filla es va apropar al ren i li va dir:

—M’agradaria seguir fent-te pessigolles amb el meu ganivet, doncs és aleshores quan més em diverteixes, però això no importa ja ara; vaig a deslligar-te i t’ajudaré a sortir per que et dirigeixis a Laponia, però has d’anar depresa i conduir a aquesta nena fins el palau de la Reina de les Neus, on està el seu company. Segur que hauràs sentit tot el que m’ha explicat: Parlava bastant alt i tu te n’assabentes de tot.

El ren va començar a botar d’alegria. La filla del bandit va aixecar a la petita Gerda i la va posar sobre seu, prenent la precaució d’agafar-la bé i fins i tot li va posar un coixí per a que estigués més còmode.

—D’acord —li va dir— et tornaré les teves sabates de pell, doncs farà fred per allà dalt, però el maneguí me’l quedo jo, és massa bonic. De totes formes no passaràs fred, aquí tens les manoples grans de la meva mare que t’arribaran fins el colze; Vinga, posa-te-les!… Amb aquestes manoples t’assembles a la meva horrible mare!.

I a Gerda li va caure una llàgrima d’alegria.

—No m’agrada veure’t ploriquejar —va dir la filla del bandit—. Hauries d’estar contenta! Aquí tens dos pans i un pernil; no passaràs gana.

Després de posar tot allò sobre el ren, la filla del bandit va obrir la porta, va tancar els gossos a l’habitació, va tallar amb el seu ganivet la corda amb que estava lligat el ren i li va dir:

—Vinga, corre! I cuida bé de la nena!

Gerda va estendre les mans enfundades en les grans manoples cap a la filla del bandit dient-li adéu i el ren va sortir veloç per sobre dels matolls i les soques. Amb tota la rapidesa que li va ser possible va travessar el gran bosc, va franquejar pantans i planes, mentre, al seu voltant, udolaven llops i grallaven els corbs. I el cel, tornant-se vermell, també els va parlar: «Pfit, Pfit!». Semblava un esternut.

—Són les meves velles amigues, les aurores boreals —va dir el ren—. Mira quin resplendor!

I va seguir corrent, dia i nit, sense descans. Van menjar els pans i el pernil, i van arribar a Laponia.