El vestit de l’emperador

i havia una vegada un emperador la major afició del qual eren els vestits. Tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se’ls i mirant-se en el mirall.

Tot i ser tan vanitós, no era mal governant, i els seus súbdits l’estimaven. Un dia es van presentar davant de l’emperador un parell de murris que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertiria en l’admiració del món sencer.

—I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves propietats màgiques us seran molt útils —va dir un dels dos murris.

—Sens dubte —va afegir l’altre—, doncs el vestit que us oferim només podrà ser vist per les persones intel·ligents.

—Realment, un vestit així em seria molt útil —va dir l’emperador—, perquè em permetria distingir als necis dels savis, la qual cosa és molt important per a un monarca… Digueu-me el que que necessiteu per a fer-me aquest vestit i poseu-vos ràpidament a treballar en els telers del palau.

Els murris van demanar gran quantitat d’or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.

A mesura que anaven passant els dies, l’emperador estava més nerviós, perquè anhelava tenir el meravellós vestit.

Un matí, va demanar al seu primer ministre que s’acostés als telers per a veure com anava la fabricació del teixit màgic.

L’ancià es va dirigir a les habitacions on estaven instal·lats els telers de palau i va veure als dos homes movent-se afanyadament, encara que sense res a les mans.

Molt sorprès, el ministre es va acostar a ells disposat a preguntar-los què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels murris li va dir:

—Quin honor que el primer ministre vingui a contemplar el nostre treball! Us agrada el teixit?

El ministre anava a dir que no veia res, però per por a passar per panoli va dir que era preciós.

Com els murris havien dit que només les persones intel·ligents podrien veure el vestit màgic, el ministre no es va atrevir a dir-li a l’emperador que no havia vist res de res; li va explicar les majors meravelles sobre el teixit que els dos home estaven preparant, i l’emperador va quedar molt satisfet.

Poc després, els dos murris es van presentar davant del monarca i li van dir que necessitaven més or i joies per al vestit. Al principi l’emperador es va mostrar sorprès, però com el seu ministre havia parlat tan bé del teixit, va acabar per donar-los el que demanaven.

Els dos murris van anunciar que el teixit estava preparat i que havien començat a cosir el vestit, i als pocs dies es van presentar amb les mans buides davant de l’emperador.

Naturalment, aquest no va veure res, però per por a passar per panoli va dir que era meravellós.

«Si el primer ministre, que és un home savi —va pensar l’emperador—, ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un neci; però val més que els meus súbdits no s’assabentin, o em perdran el respecte».

De manera que l’emperador va anar dient a tot el món que el vestit era magnífic i que tenia ganes d’estrenar-lo. Els murris van fingir provar-se’l diverses vegades per a fer els últims ajustos, i era realment graciós veure l’emperador en roba interior davant del mirall, fingint admirar un vestit inexistent.

Quan els murris van anunciar que el vestit estava preparat, l’emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l’admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res.

Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l’inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres.

L’emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.

Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l’emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar:

—L’emperador està despullat!

Llavors la gent del poble, que al principi no s’havien atrevit a dir res, van començar a riure’s per sota el nas i a dir-se els uns als altres:

—L’emperador no porta cap vestit! L’emperador va en roba interior!

L’emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d’un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l’emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós.

Quant als dos murris, ja estaven lluny. S’havien donat a la fuga amb tot l’or i les joies que li havien tret el vanitós i ingenu emperador, i es conta que encara segueixen rient-se’n.