Fari l’ase

Miquel Essomba
(Camerun)

a molt de temps, quan va néixer la memòria dels humans, encara no sabem exactament quan era, els ases, com totes les altres criatures que habitaven la terra, vivien en un país on no els mancava res. Quin error varen cometre? Ningú no ho ha sabut mai i potser no ho sabrà mai ningú. Sembla que un dia, una gran sequera arrasà aquell país, a través del qual s’anà estenent una fam terrible. Després de paraules i més paraules en consells i assemblees interminables, es va decidir que la reina Fari i el seu seguici de cortesanes marxessin a la recerca de terres menys desolades, regions més hospitalàries i un país més benèfic.

En el regne de N’Guer, on habitaven els homes, hi havia un gran llac que feia créixer boniques collites damunt de terres fèrtils, i Fari va voler aturar-s’hi.

«Però com podrem disposar de totes aquestes coses bones que pertanyen als homes sense risc?», es preguntava Fari.

—Només d’una manera —va pensar—, adquirint la seva aparença.

Però va dubtar: L’home dóna voluntàriament als altres allò que li pertany, allò que ha obtingut amb la suor de les seves mans?

Fari no ho havia sentit a dir mai: Però la dona no crec que pugui negar-li res, perquè si no recordo malament, mai no he vist negar-li res a una dona, ni he vist maltractar-la, a no ser que estigués boja com un gos rabiós.

Així, doncs, Fari va decidir continuar essent femella i transformar-se en dona aquella mateixa nit.

Nar, el moro conseller del rei de N’Guer, era segurament l’únic d’aquell regne que practicava sincerament la religió de l’Alcorà.

«Al·lah-Uah-Kubarru, Asihahadu, anal·la-il·la, Hai-lal·lahu seid-dina, Mahamad-dara, Surul·la. En això no tinc cap mèrit, ja que he de mostrar-me digne dels meus avantpassats que introduïren per la força l’Islam al país de N’Guer».

Però Nar també es diferenciava dels altres per un altre motiu: el color de la seva pell, que no li permetia amagar ni el més petit dels secrets. Encara avui, quan un d’ells s’avergonyeix, se sent aquesta dita: Què s’ha empassat l’àrab?

Nar era el conseller, ja que era molt fervent i no faltava a cap de les cinc pregàries del dia: la pregària de Sal·làtul-Subahà, la del Sal·làtul-Yuhurí, la del Sal·làtul-Hasirí, la del Sal·làtul Mahiribí i la del Sal·làtul-Isaí.

Un matí, quan feia l’ablució al llac de N’Guer, va tenir una gran sorpresa en veure unes dones que s’hi banyaven. La bellesa d’una d’elles, a qui les altres envoltaven, era tan gran que l’enlluernador sol ixent va entelar-se per al tafaner Nar, i oblidant ablucions i pregàries va córrer a despertar Bur, el rei de N’Guer.

—Bur, Bil·lahí, Wal·lahó! En veritat, en nom de Déu! Si dic mentida que em tallin ara mateix el cap! He trobat una dona al llac, la bellesa de la qual no es pot descriure! Vine al llac, Bur! Vine! És digna de tu! —digué Nar al seu rei.

Bur acompanyà el seu conseller moro al llac de N’Guer i tornà a palau amb la famosa dona i el seu seguici. I en va fer la seva esposa favorita.

Quan l’home diu al seu caràcter: Espera’m aquí, només cal que l’home es giri perquè el caràcter el segueixi com si fos la seva ombra. L’home no és l’únic que pateix aquesta desgràcia. L’ase, com totes les criatures, que haurien de viure felices i sense preocupacions a la cort del rei de N’Guer, s’enfadaven i s’enrabiaven cada dia més. Els mancava el que de fet és l’alegria i la felicitat de la seva naturalesa d’ases: bramar, fer pets, rodolar per terra i clavar guitzes.

Així, un dia demanaren a Bur, argumentant que feia massa calor, l’autorització per anar-se a banyar cada dia al llac a l’hora del crepuscle; i Bur els ho va concedir. Un cop reunides les carbasses, les olles i la resta d’estris de cuina, anaven totes al llac i es treien els bubus i les altres robes i entraven dins l’aigua, cantant:

Ah! Ah! Ah!

Iam Beta Laminto?

Sam Bindal·la…!

Així que cantaven, es transformaven en ases i sortien de pressa de l’aigua, corrent, clavant guitzes, rodolant per terra i fent molts i molts pets.

Ningú mai no va molestar-les. L’únic que hauria pogut fer-ho, l’únic que sortia del poblat a l’hora del crepuscle per fer les seves ablucions i la pregària del Sal·làtul Mahiribí, Bar el moro conseller, se n’havia anat de pelegrinatge a la Meca.

Fatigades i felices, Fari i el seu seguici, retornaven a prendre forma de dona i retornaven a casa de Bur, amb les carbasses i les olles netes.

Les coses haurien pogut continuar sempre així si, per exemple, Nar hagués mort en el camí de la Meca, o si l’haguessin fet presoner, cap a l’est, en el regne dels bàmbara, o en les dels fulah o en el dels haussa, i l’haguessin forçat a ser esclau, o hagués preferit quedar-se la resta de la seva vida prop de la Meca per poder estar més a prop del Paradís.

Però Nar retornà un bon dia, justament quan es feia de nit. I abans d’anar a saludar al seu rei se n’anà cap al llac. Aleshores, va veure les dones i, amagat darrere un arbre, va sentir la seva cançó: Ah! Ah! Ah! Iam Beta Laminto? Sam Bindal·la…!

—Kung Llaharru Harràparru Nyanyil·lè Haarru! —va dir Nar, frase que vol dir: Oh, Bil·lahí, Wal·lahí! No és possible, quina sorpresa! Però si aquestes dones es transformen en someres…, l’esposa de Bur i tot el seu seguici són someres?

Nar arribà a casa de Bur però no li va poder dir res del que havia vist i escoltat, ja que tothom volia saber coses del seu pelegrinatge a la Meca.

Però enmig de la nit, el seu secret, ocult entre el cuscús, el be i l’afartament, l’ofegava i l’ofegava… Així que va anar a despertar el Rei:

—Bur, Bil·lahí, Wal·lahí! Si dic mentida que em tallin el cap ara mateix, però la teva dona més estimada no és humana, és un ase!

I el Rei contestà:

—Què em dius, Bar! Quin dimoni t’ha robat la raó en el camí de la salut?

I Nar continuà:

—Demà, Bur, demà, Inxal·làh! T’ho provaré.

L’endemà, Nar el conseller, va cridar el diali, el joglar del rei, i li va cantar la cançó de Fari, i li va dir:

—Abans de dinar, quan la nostra favorita acaroni damunt la seva cama el cap de Bur, el nostre rei, perquè s’endormisqui, en lloc de cantar la glòria de reis difunts, tocaràs el teu gàmbare i cantaràs la cançó que jo t’he cantat.

—Que potser la vas sentir a la Meca, aquesta cançó? —li preguntà el diali a Nar. I Nar respongué:

—Ets curiós, curiós… com tot diali que s’estimi. No, no l’he sentit a la Meca, però ja te n’adonaràs del poder de la meva cançó …

Arribat el moment que Nar esperava, Bur estava somnolent, el cap damunt la cama de la seva esposa favorita; esperava que Nar tornés a explicar el seu pelegrinatge a la Meca, el diali cantussejava dolçament, netejant el seu gàmbare, i a un senyal de Nar, propici i murri, es posà a cantar la cançó.

—Bur, rei meu —va dir la Reina plorant—. Impedeix al diali que canti aquesta cançó.

—Per quina raó dona estimada? La trobo molt bonica… —va dir el Rei.

—És una cançó que Nar va sentir a la Meca… —explicà el diali.

—T’ho prego, amo meu! —gemí la favorita—. Atura’l… perquè em fa molt de mal dins el cor, perquè es canta en la nostra terra en els funerals.

—Però això no és prou raó com per a fer callar el diali… —va dir el Rei, mentre el diali continuava cantant.

De sobte, la cama de la reina, que sostenia el cap de Bur, es va endurir i sota la roba aparegué una ungla duríssima i després una pota. L’altra cama també es transformà, les orelles se li allargaren, el seu rostre bonic també… Rebutjant el seu reial espòs, Fari transmutada en ase, enmig de la casa, es va posar a clavar guitzes a tort i a dret, desencaixant la mandíbula de Nar, el moro conseller.

En les cases veïnes, en les cuines, en els patis, les guitzes i els hi-han, indicaven que el seguici de Fari havia seguit, també, la mateixa sort que la seva reina. Com ella, com la seva reina, foren ensinistrades a cop de garrot i de regnes, igual que tots els ases que, inquiets i sense cap notícia de les seves dones, sortiren a la seva recerca i passaren pel Regne de N’Guer.

I diu Amadu Kumba:

—I és després de Fari que els ases aprenen a cops de garrot i troten, carregats, per tots els senders i camins, sota el sol i sota la lluna.