El present de Sant Pere

na vegada hi havia a Rússia un matrimoni de vells camperols, tan pobres, que ni pa tenien. Les males collites i els usurers sense entranyes, els havien deixat sense un bocí de terra. D’altra part, com que eren tan vells, ningú no els donava feina.

Mig morts de gana, varen determinar un dia anar al bosc en cerca de quelcom per a menjar. Allí, feren una bona replegada d’aglans caiguts, i se l’emportaren cap a llur isba.

Era aquesta una mísera cabana de troncs d’arbre, mal ajustats pel temps i la intempèrie, però així i tot era un aixopluc que la parella de vellets s’estimava molt.

Un cop tornats a casa, els vellets es posaren a menjar les glans. Heus ací que un d’ells va caure a terra, i s’enfonsà entre les fustes mal ajustades del trespol.

Varen mirar de treure’l, però fou endebades; s’hi havia encastat terra endins, i els vellets determinaren de deixar-l’hi.

Passaren un parell de dies, i un matí, en llevar-se, la velleta va adonar-se que d’allí on havia desaparegut la aglà eixia una branca d’alzina tota coberta de fulles tendres, d’un verd maragdí.

Els dies anaren passant, i la branqueta creixia, creixia dintre la cabana, talment, que abans que els vellets haguessin acabat la provisió d’aglans que havien portat del bosc, una bonica alzina havia arribat a tocar amb les seves branques el sostre de la cabana.

Ço, veient, la velleta, tota contenta, digué al seu marit:

—Mira, Nicolau, convindria que fessis un forat a la teulada per tal que l’alzina pogués eixir fora, com sembla ésser el seu propòsit.

Anirà creixent, creixent, i ens donarà aglans, que així no ens caldrà d’anar-los a cercar al bosc.

El vellet seguí el consell de la seva dona, i molt aviat, la miraculosa alzina esdevingué un arbre altíssim, amb fortes branques cobertes de fulles i de fruits, les que estenia per damunt de la petita isba.

Un dia que els bons vellets s’estaven asseguts escoltant el cant dels ocells que poblaven les frondoses branques, el marit digué a la seva dona:

—Escolta, Kàtia. Això que ens ha passat amb aquest arbre, no et sembla que és cosa del bon Déu?

—Es clar! —respongué la dona—. Com és possible pensar altra cosa?

—Doncs bé. Et faig saber que, essent cosa del Cel, tinc pensat d’anar-hi a fer una visita.

—Saps, Nicolau, que sembles trastocat?

Però el vellet ja havia començat a enfilar-se branques amunt de l’alzina meravellosa, sense fer cas de les paraules de la seva dona.

Amunt, amunt, de branca en branca, el bon Nicolau arribà al cim de l’arbre, entre núvols color de mareperla. Davant seu, resplendia més que el sol, la lluna i l’estelada plegats, una gran portalada d’or, clavetejada de diamants.

Tímidament, el vellet, bon xic corprès, va trucar-hi. Al cap d’una estona, la porta s’obrí, i aparegué Sant Pere, amb la clau d’or a la mà.

—Què se t’ofereix, bon vellet? —va demanar l’Apòstol.

En Nicolau, aleshores, va explicar al Porter celestial, tot el que els havia passat a ell i a la Kàtia.

Després d’escoltar-lo atentament, Sant Pere se n’entrà cap dins del cancell, del qual sortí al cap d’una estona, portant una capsa voluminosa a les mans.

—Aquí tens això —digué lliurant el present al vellet—. Com tu i la teva dona heu estat sempre gent de bé; com mai no heu dit mentides, ni calumniat, ni envejat ningú; com cada nit us adormiu després d’encomanar-vos a Déu i us desperteu saludant sa Divina Providència, el bon Déu us afavoreix amb aquest present. Procureu servir-vos-en per al bé, seguir sempre essent bons, i tenir fe.

El vellet va sentir-se tan content de les paraules de Sant Pere com del misteriós present, i reverenciant de tot cor, sense demanar cap més explicació, reprengué de branca en branca, carregat de la capsa, la davallada.

Arribat que fou dintre de la cabana, trobà la seva pobra dona feta una mar de llàgrimes, guaitant enlaire i tremolant d’angúnia pel resultat del viatge tan audaç, emprès pel seu marit.

Obriren la capsa i tragueren d’ella un gall que tenia la cresta d’or, i un molinet d’argent amb pintes blaves, la cosa més bonica del món.

Mentre el gall, tot satisfet després de voltar per la isba, s’instal·lava dalt d’una branca de l’alzina, els dos vellets es miraven l’un a l’altre un xic confosos, sense saber què fer.

—Escolta, Kàtia —digué per fi en Nicolau—… si mengéssim uns quants aglans… tinc una gana!

—Jo també —respongué la velleta—, però… ben mirat, penso que per alguna cosa, Sant Pere t’ha donat aquest molí. Ara veurem.

Tant aviat dit com fet. Kàtia va començar a fer rodar el mànec del molinet, i amb gran sorpresa d’ambdós vellets, a cada volta de roda, eixien coques i pastissos cruixents, daurats i olorosos, que eren la cosa més exquisida del món.

Temps després, heus ací que un dia, un gran senyor d’aquells que en aquell país s’anomenen Boiards, anant de cacera, es detingué a la porta d’aquella isba tan estranya, de la qual sortia una magnífica alzina.

Trucà i sortí a obrir la Kàtia.

—Bona gent —digué el Boiard—; vaig extraviat en aquestes boscúries. Tinc gana i tinc set. Em podríeu donar un xic de menjar i de beure?

—Prou —respongué la vella, fent-li una gran reverència—. Entreu, senyor, si us plau. Som pobres, però podem donar-vos unes coques i uns pastissos més bons que els millors que hagueu tastat en la vostra vida.

Féu rodar el molinet, i serví al Boiard un gran plat de coques i pastissos que deien mengeu-me.

El gran senyor, que trobà tot boníssim, demanà als vellets quants diners volien del molinet, que tenia desig d’adquirir.

—Cap diner, senyor —digueren els vellets. No el vendríem per tot l’or del món, car és un present del cel.

Aquell Boiard era envejós i cruel. Després d’insistir en va, en un descuit dels vellets, agafà el molinet, se’l ficà sota la capa, i fugí de la cabana, corrents a través del bosc.

Cal imaginar la pena que sentiren els pobres vellets en adonar-se d’aquell indigne robatori! Es posaren a plorar desconsoladament, quan de sobte varen sentir el gall de la cresta d’or, que els deia:

—No ploreu més. Vaig a atrapar aquell malvat i us prometo no tornar sense el molinet.

I, d’una volada, se n’anà darrera del Boiard, al qual aconseguí atrapar quan tot just es tancava al seu castell.

Aleshores el gall, es va posar dalt del portal, cridant d’una veu tan poderosa que se sentia per tot arreu:

—Kikirikik, kokorokok! Boiard, boiard, lladre, més que lladre, torna el molí d’argent amb pintes blaves que ens has robat!

Fins qui sap el lluny, retrunyia la veu del gall, i furiós, el Boiard donà ordre als seus criats que l’agafessin i el tiressin al pou.

Després de molts treballs, finalment, els criats varen agafar-lo i el tiraren dintre del pou.

Un cop allí dins, el gall digué:

—Bec meu, bec meu, beu-te tota l’aigua del pou!

I bevent, bevent, heus aquí que va assecar el pou.

Acabada aquesta feina, eixí al defora i se’n tornà cap al castell del Boiard, posant-se al bell mig del balcó de la sala principal, des d’on es posà altra vegada a cridar:

—Kikirikik, Kokorokok! Boiard, Boiard, lladre, més que lladre! Torna’ns el motí d’argent amb pintes blaves que ens has robat!

El Boiard, més furiós que mai, en sentir aquells crits, manà altra vegada que agafessin el gall i el tiressin al forn cremant.

Però un cop dintre del forn, el gall començà a dir:

—Bec meu, bec meu, buida tota l’aigua del pou i apaga el foc d’aquest forn!

I, és clar: l’aigua va apagar el foc i el gall se’n volà altre cop.

Es va ficar en la gran sala del castell, on el Boiard celebrava una gran festa, a la qual havia convidat a molta gent, per a obsequiar-la amb les coques i pastissos del molinet meravellós, que, a posta havia instal·lat al bell mig de la taula.

El gall, un cop dalt d’un moble, es posà a cridar:

—Kikirikik, Kokorokok! Boiard, Boiard, lladre, més que lladre! Torna’ns el motí d’argent amb pintes blaves que ens has robat!

En sentir els crits eixordadors, tots els convidats, comprenent que el gall deia la veritat, varen marxar, fent grans menyspreus al Boiard, del qual deien:

—És un lladre! És un lladre! No el volem per amic ni per conegut.

Aleshores, el gall va agafar el molinet amb les potes, i d’una envolada, el va portar a la isba, on va trobar els pobres vellets encara més desconsolats per la temença d’haver perdut, a més del molinet, que els era vida, el gall, que els era companyia.

No cal dir amb quines alegries ho retrobaren tot alhora!

Entre tant, el Boiard, desesperat, veient-se abandonat de tothom, es va tirar de dalt abaix de la més alta torre del seu castell.

I és de suposar que un cop mort, la seva ànima no sabé trobar, com el bon vellet, la porta del cel.