La mostela i el seu marit

a senyora Mostela, un dia, va portar al món un fillet, i digué al seu marit:

—Ves a cercar bolquers dels que a mi m’agraden, i porta-me’ls.

—I quina mena de bolquers són els que a tu t’agraden? —li preguntà el marit.

La senyora Mostela respongué:

—Els vull de pell d’Elefant.

El pobre marit, en sentir allò, restà tan parat que no sabia què fer, tement que la seva muller hagués perdut l’enteniment… No féu sinó repetir:

—De pell d’Elefant, dius?… De pell d’Elefant?…

Per tota resposta, la senyora Mostela va agafar el seu fillet i, deixant-lo en els braços del seu pare, se n’anà depresa, depresa, a trobar el Cuc de terra.

—Amic Cuc —li digué amb aire de persona amoïnada—, m’hauries de fer un gran favor: El meu terreny està ple d’herbotes; és molt necessari arrencar-les, i vinc a demanar-te que m’ajudis a remoure la terra.

—Prou… —respongué el Cuc—; precisament aquests dies estic desenfeinat.

I se n’anà xano, xano, cap a la terra de la senyora Mostela, a complir el seu desig.

Tan bell punt la senyora Mostela veié que el Cuc treballava amb gran delit, ella que se’n va anar a trobar la senyora Gallina.

—Mestressa —li digué—, el meu hort és ple de cucs que tot m’ho fan malbé; si hi féssiu una passejada, em sembla que no perdríeu pas el temps.

La senyora Gallina, gran llaminera de cucs de terra, en quatre gambades va plantar-se a l’hort de la senyora Mostela, no tardant en menjar-se el pobre Cuc, un bon jan treballador.

Quan la senyora Mostela veié la senyora Gallina ben enfeinada en picotejar la terra en recerca d’altres cucs, se n’anà a trucar a la porta de la senyora Guineu.

—Comare —li digué—, m’hauríeu de fer la mercè d’anar al meu hort, del qual se n’ha apoderat la senyora Gallina, sense el meu permís, no sabria pas com treure-la.

—Em ve molt bé —respongué la senyora Guineu—, me n’hi vaig de seguida, fa qui sap els dies que no he tastat ploma. Gràcies senyora Mostela, i… disposeu.

Pocs moments després, la Guineu havia escanyat la Gallina, i se l’estava menjant a l’ombra d’un roure.

Entre tant, la senyora Mostela se n’anà a trobar sa majestat el Lleó.

—Senyor —li digué, fent-li gran reverència—, sé que fa dies cerqueu la Guineu… La trobareu en el meu hort, menjant-se una Gallina.

El Lleó, enllepolit, furiós, se n’anà cap al lloc que la senyora Mostela li indicava, per tal de menjar-se la Guineu, ço que aconseguí tot just arribat.

Entre tant, la senyora Mostela se’n fou a visitar el Tigre, al qui trobà pel camí.

—Senyor tigre —li digué la senyora Mostela amb cara de bona persona—, permeteu que us doni un consell? No aneu per aquells indrets, perquè fa un moment hi he vist el Lleó, que en feia fugir tots els animals, dient-los que aquella terra era seva i que no consentia que hi anés ningú més.

—Com s’entén? —exclamà furiós el tigre—. Seva? Seva aquella terra? Mai no ho ha estat de seva, sinó meva… I ara mateix me’n vaig a treure’l d’allí a cops d’urpa.

I mentre el Tigre, cremadíssim, se n’anava a barallar-se amb el Lleó, la senyora Mostela corregué a demanar protecció a l’elefant, al que trobà escoltant els udols del Lleó i del Tigre en plena baralla.

—Què passa a la selva? —preguntà l’Elefant a la Mostela.

—Ai, senyor! —respongué aquesta, plorant a llàgrima viva—. Veniu al nostre socors! El Tigre i el Lleó, després d’apoderar-se del meu terreny i de matar el meu marit, ara cerquen els meus fills i a mi per a devorar-nos! Salveu-nos, senyor, vós que sou tan gran, tan fort i tan poderós!

—On són aquelles feres? —exclamà l’Elefant, posant-se en moviment—. Cuita, mostra’m el camí.

Sense malfiar-se de la perfídia de la senyora Mostela, el bon Elefant la seguí fent retrunyir la selva amb els seus bramuls.

La traïdora Mostela, que sabia el lloc on existia una trampa, posada pels caçadors d’Elefants, el guià per aquell camí, i el pobre animal caigué al parany i anà a parar mort al fons d’un barranc.

Allí la senyora mostela li tragué la pell, i la portà fins el seu cau, on el marit, encara estabornit, abraçava el seu fillet, esperant els bolquers que la seva muller havia anat a cercar.

La senyora Mostela, mostrant-li la pell de l’Elefant, li digué:

—No t’havia demanat bolquers de pell d’Elefant? Doncs ja ho veus, aquí els tens.

El pobre marit, qui mai s’havia cregut ésser més eixerit que la seva muller, va adonar-se que aquesta el deixava molt enrere… (cosa bon xic freqüent també entre altres marits i mullers). Es prometé de tenir-ho en compte per a l’esdevinor. I d’aquest fet, la gent acostuma a dir: «Viva com una Mostela».