Rumpelstiltskin

i havia una vegada un moliner pobre que tenia una filla molt bonica. Un dia succeí que havia d’anar a parlar amb el rei, i per a semblar més important, li va dir:

—Tinc una filla que pot filar palla i convertir-la en or.

—És una habilitat que em complau —li va dir el rei al moliner— si la teva filla és tant llesta com dius, porta-la demà a palau i ho comprovarem.

I quan van portar a la noia, el rei la va dur a una habitació plena de palla, li va donar una filosa i una bobina i li va dir:

—Posa’t a treballar, i si demà al matí no has convertit tota aquesta palla en or durant la nit, moriràs.

Llavors ell mateix va tancar la porta amb clau i la va deixar sola. La filla del moliner va seure sense poder fer res per a salvar la seva vida. No tenia ni idea de com filar la palla i convertir-la en or, i s’espantava cada vegada més, fins que a la fi va començar a plorar.

Però de sobte es va obrir la porta i va entrar un homenet:

—Bona tarda senyoreta molinera, per què plores tant?

—Pobre de mi! —va contestar la noia— haig de filar aquesta palla i convertir-la en or però no sé com fer-ho.

—I que em donaràs —va dir l’homenet— si ho faig jo per tu?

—El meu collaret —va dir ella, i li va acostar el seu collar amb la mà.

L’home va agafar el collar, es va seure a la filosa i rrrrriiiirrr, rrrrrrriiirrr, riiiirr tres voltes i la bobina era plena.

Va posar una altra i riiiir, rrrriiiirr, riiirrr tres voltes i la segona era plena també. I va seguir així fins a trenc d’alba, quan tota la palla ja estava filada i totes les bobines eren plenes d’or.

Al despertar el dia, el rei ja estava allà. I quan va veure l’or, va quedar atonit i meravellat, però el seu cor es va tornar més avar. Va portar a la filla del moliner a una altra habitació molt més gran i plena de palla, i li var ordenar que la filés en una nit si apreciava la seva vida.

La noia no sabia que fer, i estava plorant quan la porta es va tornar a obrir. L’homenet va aparèixer i li va dir :

—Què em donaries si filo aquesta palla i la converteixo en or? —va preguntar.

—L’anell que porto al meu dit —va contestar ella, allargant-li la seva mà.

L’homenet va agafar l’anell i va començar a fer girar la filosa, i pel matí havia filat tota la palla i l’havia convertit en brillant or. El rei va quedar encantat quan va veure tot aquell or, però com que no en tenia suficient, va portar a la filla del moliner a una altra sala plena de palla encara més gran que l’anterior i va dir:

—Has de filar tot això al llarg d’aquesta nit, si ho aconsegueixes, seràs la meva esposa.

«Tot i ser filla d’un moliner», va pensar, «no podré trobar una dóna més rica en el món».

Quan la noia es va quedar sola, l’homenet va aparèixer per tercer cop i li va dir:

—Què em donaràs si filo la palla aquesta vegada?

I la noia va contestar:

—No em queda res que donar-te —va dir tota abatuda.

—Llavors —va dir l’homenet— promet-me que si et converteixes en reina, em donaràs el teu primer fill!.

«Qui sap si això passarà algun cop» —va pensar la filla del moliner. I no sabent com sortir-se’n d’aquesta situació li va prometre a l’homenet el que volia. I una vegada més va filar la palla i la va convertir en or.

Quan el rei va arribar pel matí, i es va trobar amb tot l’or que havia desitjat, es va casar amb ella i la preciosa filla del moliner es va convertir en reina.

Un any desprès, va portar al món un nadó preciós i en cap moment se’n va recordar de l’homenet. Però una nit, va entrar a la seva habitació i li va dir:

—Dona’m el que em va prometre!

I la reina, horroritzada li va oferir totes les riqueses del reialme si li deixava el seu fill. Però l’homenet va dir:

—No, una cosa viva val per a mi més que tots els tresors del món.

La reina va començar a lamentar-se i a plorar, tant, que l’homenet es va compadir d’ella:

—D’acord, et donaré tres dies —va dir— si per llavors has descobert el meu nom, conservaràs el teu fill.

Des d’aquell mateix moment la reina va començar a pensar tots els noms que havia sentit, a més d’enviar un missatger a cada racó del regne per preguntar per tots els noms que hi haguessin. Quan l’homenet va arribar a l’endemà, va començar a preguntar… Melcior, Gaspar, Baltasar… anava dient tots els noms un darrera l’altre, tots els noms que sabia, tots els que va poder troba, per a cadascun l’homenet deia:

—Aquest no és el meu nom.

Al segon dia, havia preguntat als més savis, els noms més estranys, curiosos i poc comuns:

—Potser el teu nom fos Pota de Cabra o Llaç llarg?

Però l’homenet contestava cada vegada més content.

—No no, aquest no es el meu nom!

Al tercer dia, un missatger va tornar i agenollat davant la reina, va dir:

—No he pogut trobar cap nom nou. Però mentre pujava una gran muntanya al final d’un bosc, on la guineu i la llebre es desitgen bona nit, Allà hi havia un homenet bastant ridícul que anava saltant. Va donar un salt sobre la seva cama i va començar a cantar:

Podeu imaginar com de contenta es va posar la reina quan va escoltar el nom! I quan a la poca estona va arribar l’homenet i va preguntar :

—Bé, jove reina, doncs… Quin és el meu nom?

La reina primer va dir:

—Et dius Conrad?

—No —mig rient anava dient l’homenet.

—Doncs… et dius Harry?

—Tampoc —cada vegada amb un somriure més gros.

—Doncs potser el teu nom és Rumpelstiltskin?

—No!!!!!!! T’ho ha dit el dimoni!!! T’ho ha dit el dimoni!!! No és just! Va començar a cridar l’homenet. I de tant enfadat que estava fa enfonsar el peu dret a terra tan fort, que va clavar tota la cama. I quan va tirar amb ràbia de la cama amb les dues mans, es va partir en dos.