La caseta de l’eriçó

Jovan Trísic
(Sèrbia)

’eriçó, eriçonet, sempre passeja pel bosc, sense carreteres ni camins. L’eriçó es dedica a la caça i sempre se’l pot veure amb tres-centes punxes, preparat per atacar al llop, l’ós i fins i tot l’ovella. Tots els animals del bosc coneixen el gloriós caçador… Les àligues l’aprecien, el llop s’amaga d’ell, la serp té malsons al vespre per culpa seva. Davant d’ell el dia avança i el terror es fa més i més gran per on va passant.

Un dia l’eriçó va rebre una carta, una carta molt dolça. La carta deia així: Per a l’amic eriçó, eriçonet. Eriçó, germà. Somio amb tu molt sovint i penso moltíssim en tu. Ara t’escric des del pedregar, amb una ploma d’oca. Que bé que escriu. Vine a dinar amb mi a casa meva. Vine, no et faci mandra. T’espero amb la cassola plena i la boca feta aigua, vine corrent. Una abraçada afectuosa i una dolça salutació. La signava la guineu, guineueta. L’eriçó digué:

—Amb el menjar no es pot fer broma. Vaig a preparar-me per anar a dinar a casa la guineu.

L’eriçó, eriçonet, s’examinà les punxes i les afinà una a una mentre pensava:

—Que content que estic que la guineu m’hagi convidat a dinar.

Quan el sol ja era al cel, l’eriçó va arribar a casa la guineu. Davant la llodriguera de la guineu, feta amb parets de pedra, l’eriçó es tragué el barret i li va fer una reverència somrient. Era un veritable cavaller, saludà la guineu molt amablement:

—Bon dia guineu virtuosa, et saludo amb les meves tres-centes punxes, et desitjo que la ploma de gall decori casa teva i que la treva cassola estigui plena de gallina. Que visquis eternament en pau i alegria i que mai no sentis bordar el gos. T’agraeixo molt que m’hagis convidat perquè tinc l’estómac buit.

La guineu ja ho tenia tot a punt i van començar a menjar, un àpat boníssim i fantàstic. Els plats s’anaven succeint, un darrere els altres. L’eriçó brindava sovint per la salut de la guineu i per la seva casa. A la quarta hora de menjar, la panxa ja estava estirada com una pell de tambor.

En arribar la nit, va aparèixer la primera foscor i el cel era morat, sortien les papallones i bufà un vent suau de nit que feia sonar les fulles, callava el bosc, ja no hi havia sorolls i els ulls dels gats salvatges brillaven, les cuques de llum encenien els seus lots amb una llum meravellosa ensenyant la direcció als animals. El senyor mussol feu el seu crit de guerra. Alerta ocells, ha començat la cacera!

L’eriçó s’aixecà i es va rentar la boca:

—He d’anar a casa, ja és tard, tot era molt bo, deixem-nos ja de menjar. Ja estic molt, molt tip. Moltes gràcies afectuosa guineu!

La guineu va respondre:

—Queda’t avui a dormir a casa meva.

—No, no puc, he d’anar a casa meva perquè ja és molt tard. La guineu insistia, insistia, li pregava i li agafava la mà, però l’eriçó no canvià d’opinió.

—Estic molt agraït per la teva invitació, però prefereixo la meva humil casa.

La guineu va quedar sorpresa i va deixar marxar l’eriçó. Però va tenir curiositat per conèixer la casa de l’eriçó.

—La casa de l’eriçó deu tenir de tot en abundància. Vaig a veure-la en secret.

La guineu va marxar com una ombra silenciosa. Les seves potes semblen d’escuma i corrent, així, molt silenciosa i calladeta, de sobte es trobà el llop.

—On vas? Digues-m’ho a mi que sóc caçador, és que potser has trobat alguna ovella en algun lloc? Ho sabré en olorar-te.

La guineu va dir:

—Segueixo l’eriçó perquè vull saber perquè estima tant la seva casa.

Digué el llop:

—Ah!, cases, punyeteres. Jo, la meva, per una mica de menjar la donaria. Saps què? Vinc amb tu, ja que m’agrada la gresca i vull veure el beneit de l’eriçó.

Mentre corrien ràpids com fletxes, es van trobar l’ós, amic de les abelles, que els estava observant.

—Presa sospitosa —l’ós els mirà—. Potser heu trobat una mica de mel?

Mentrestant l’eriçó caminava pel bosc i es guiava per les branques i la lluna groga li ensenyava el camí. L’eriçó parlà per a ell mateix mentre els estels brillaven:

—Caseta meva, paradís formós.

L’ós va dir:

—Llar?, bestieses! La meva donaria per peres podrides; per un gerro de mel, a qualsevol li donaria —deia l’ós, que li agrada menjar—. Vinc amb vosaltres perquè m’agrada la gresca i vull veure el beneit de l’eriçó.

Tots tres corrien com un riu desbordat. De sobte es van trobar en el fang on hi havia el porc senglar banyant-se, els mirava amb els ulls mig tancats i somiant en menjar.

—Amics, tinc els meus dubtes, on anem? Sembla que en algun lloc hi ha d’haver un menjar meravellós. El porc senglar sortí amb molt soroll i el llop li va respondre:

—Estem buscant el motiu pel qual l’eriçó estima tant el seu niu.

—El propi niu? —respongué sorprès el porc senglar—. Si et plau! Per la meva mantega, no m’ho puc creure. Vinc amb vosaltres perquè m’agrada la gresca i vull veure el beneit de l’eriçó.

Tots quatre corrien junts cap al seu objectiu; per on passaven ho destrossaven tot com si fossin una tempesta. Van arribar a casa de l’eriçó i es van quedar observant. L’eriçó passà pel costat d’un vell tronc d’olivera i sota el tronc hi havia un forat fosc i silenciós amb una catifa feta de fulles seques. L’eriçó hi entrà saltant d’alegria, va tocar i fent soroll amb les fulles mentre buscava un lloc on dormir, es va fer el llit, badallà i es posà a dormir, estirà les cames mentre, molt tranquil i alegre, parlava sense parar.

—Caseta bonica, la meva llibertat, palau diví de sostre de fusta, llit suau amb terra de fulles, sempre et seré fidel; per res del món no et canviaria, visc en tu sense preocupacions ni por.

Sempre et defensaré, fins l’últim moment. L’ós, el porc senglar i el llop cridaren alhora fort:

—Eriçó beneit, espècie amb punxes! Així valores la teva barraca vella? Amb un sostre podrit i un terra dèbil, és una casa de gossos, estreta i sòrdida. Segur que hi ha fins i tot puces. Per ella, nosaltres acceptaríem qualsevol cosa sense pensar-nos-hi gaire. D’aquesta casa no tindríem motius per sentir-nos orgullosos.

Això digueren tots tres molt enfadats mentre la guineu, llesta, era a casa molt silenciosa. L’Eriçó es va llevar amb els ulls molt brillants i respongué així a uns convidats tan estranys:

—Sigui quin el meu naixement, pobre o ric, l’estimo i m’agrada. És senzill i pobre però és meu i aquí sóc lliure i en sóc l’amo. Sóc treballador, m’esforço molt i em dedico a caçar. Visc tranquil sota el meu sostre. Solament els pidolaires canviaríeu la vostra llar per menjar, només per això, beneits tots tres, no teniu llar pròpia i viviu de la mendicitat i dels robatoris, i acabareu malament.

Tot això ho escoltava la guineu i jutjava que eren unes paraules molt sàvies.

—Ara veig que l’eriçó té raó. Va dir això i marxà, i tots tres, tant l’ós, com el llop, com el porc senglar tornaren a cridar l’eriçó.

—No te raó, i tu guineu beneita deixa’t de bromes.

Però va passar el temps i vet-ho aquí que tot va anar de la manera que tot seguit us explico: El llop torturador —pobra de la seva mare— el varen matar molt aviat, en una cacera. L’ós barroer, pobret, fins a la mort el picaren les abelles. El porc senglar, va caure com un gos. Durant l’hivern el matà un caçador.

Ara, en el bosc sense camí, l’eriçó, eriçonet, passeja i caça, mentre hàbil en el seu treball té la pròpia llar per viure feliç per sempre.