El malpensar

Una vegada, una cabra

que anava amb el seu ramat

per un carrer de la vila,

badava i s’esgarrià.

Tan bon punt es trobà sola,

què faràs, què no faràs?

Passa davant d’una entrada,

se la mira… i dins va!

Atrevidota de mena,

escala amunt va pujant;

arriba a una porta oberta

i es fica al pis principal.

Ja veureu, quan va ser dintre,

quina una li’n va passar.

Com que els amos en són fora

i la minyona, baixant

un moment a comprar espècies,

s’han ben distret de tancar,

la cabra queda mestressa

del pis, i el va inspeccionant

fins que es planta en una cambra

davant l’armari-mirall.

S’hi atura perquè, amagada

dintre d’aquell moble estrany

ha vist que hi ha una altra cabra

que també la va guaitant.

Obre uns ulls com unes taronges

i, amb la barbota penjat,

s’hi encara tan malfiada

que està fer fer un disbarat.

Mireu que és prou!, si recula,

l’altra cabra del mirall

també recula com ella.

Si s’hi acosta, l’altra al igual.

«Això —va pensant la cabra—

és que amb mi es vol barallar».

Si li fa ben mala cara,

l’altra encara regany.

«Ja es veu: —va pensant la cabra—

m’escarneix i ho pagarà».

I es fa un xiquet endarrera

per ventar-li cop de cap.

Mes, quan veu que la de dintre

com ella es va preparant,

tant i tan fort s’enfurisma

que s’alça dreta amb un salt;

i tot aixecant les banyes,

cella-closa i rabiant,

s’apunta, es dóna embranzida

i, vinga!, trompada va!

Mes, ai, fillets! Quina planxada!

Quin cop de cap més mal dat!

És clar; la cabra que veia

no era res més que el mirall;

per això, amb el truc, el vidre

en tants bocins s’ha trencat

que, d’un mirall que hi havia,

n’han sortit deu mil miralls.

Com que té la closca dura

i revingut el banyat,

amb aquest truc a l’armari

n’ha esquerdat tot el fustam,

i els llençols i coixineres

que als prestatges són guardats

diu que encara ara tremolen

del sotrac i de l’espant.

Això rai! La pobra cabra

que queda amb un pam de nas!

després de tant d’estropici

per voler fer els comptes clars

a la cabra imaginària,

s’ha lluit de dalt a baix.

No hi ha pescat cap més glòria

que haver trencat un mirall.

Malpensant, l’ha ben errada;

i clavant un cop de cap,

s’ha clavat al cap uns vidres

que ara li fan rajar sang.

Ja ho veu, però se n’adona

ben bé un xiquet massa tard.

Cua-moixa, pèl caiguda

i amb el front tot ple de sang,

com una gallina molla,

se’n torna trista, pensant:

«Ja hi aniré més amb compte

una altra hora a malpensar!».

En aquest món de malícia

sempre hi haurà malpensats:

«Que Fulano no em pot veure…

que aquell ve per fer-me mal…

que el de més enllà em té enveja…

que aquest fa això amb mala sang…».

I així, fan tal com la cabra

davant l’armari-mirall.

Doncs, per no quedar com ella

ridícul i malparat,

escolta el consell que et dono

i mira’l de recorar.

Si et ve al cap aquella dita:

«Pensa mal i no erraràs»,

no ho creguis, perquè ha de dir-se:

«Pensa mal i ho pagaràs».