La mort enganyada

et aquí que una vegada hi havia un pobre que després d’estar demanant caritat tot el dia només havia recollit un xavo. Al vespre se li va presentar Nostre Senyor vestit de captaire i li va dir que si li volia fer caritat. El pobre se’n va compadir i li va donar l’únic xavo que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va dir:

—Jo et faig metge. Tu curaràs la gent sense entendre de remeis. Quan vagis a visitar un malalt, si no veus la Mort, és que no s’ha de morir, i ja li pots receptar el que vulguis, que es posarà bé. En canvi, si s’ha de morir veuràs la Mort al capçal del llit amb la mà estesa, ensenyant-te tants dits com dies trigarà el malalt a morir.

El pobre es va posar a fer de metge i va agafar una gran fama. Sempre endevinava si els malalts es curarien o no, sense equivocar-se mai, i, quan no s’havien de curar, endevinava els dies que encara viurien. La seva fama va fer que fins i tot el rei el cridés alguna vegada i tenia tants diners que no podia ni comptar-los.

Al cap de molts anys va arribar la seva hora i la mort el va anar a buscar. Llavors, ell li va dir:

—Escolta, et voldria demanar un favor.

—Quin? —va preguntar la Mort.

De fet, s’havien trobat tantes i tantes vegades al capçal del llit dels malalts que anaven a morir, que s’havien fet bons amics.

—Que t’esperis vuit dies més a emportar-te’m. He tingut tanta feina, he hagut de veure tants malalts, que no he pogut gastar-me els diners que he fet després de viure en la misèria molts anys. Només et demano vuit dies, una setmana més, per tastar tota mena de plaers i fer disbauxes.

La Mort va trobar raonable la seva demanda i hi va accedir.

Però el pobre, en lloc de donar-se a la bona vida com li havia dit a la Mort, es va fer fer pels millors fusters que va trobar una habitació tota de fusta, completament hermètica, i s’hi va tancar amb l’esperança que la Mort no hi pogués entrar i d’aquesta manera burlar-la. Però un dels fusters, en un descuit, va deixar una petita escletxa sense tapar i per allí va passar la Mort.

—Et volies escapar de mi, oi, trapella? —li va dir la Mort una mica ofesa.

—Sí, la veritat —va confessar ell, pesarós—. Però ja he vist que és impossible; per això et suplico que em donis tres dies, només tres dies, per poder gaudir de la bona vida. T’asseguro que aquesta vegada no els esmerçaré en tasques inútils. Fes-ho per la nostra vella amistat.

I la Mort, que malgrat la seva mala cara, en el fons és una bonifàcia, va accedir a donar-li tres dies més de vida.

Durant aquests tres dies el pobre va estar pensant com se’n podia sortir del tràngol i, finalment, li va semblar que havia trobat una manera. Quan passat el termini, la Mort se li va presentar, li va dir:

—He sentit a dir i, fins i tot jo mateix ho vaig poder comprovar l’altre dia, que tens la facultat d’aprimar-te i eixamplar-te per poder passar per les esquerdes, els forats dels panys i per sota de les portes, i m’agradaria veure com ho fas. Et veuries capaç de posar-te dins d’aquesta carbassa de vi que hi ha damunt la taula?

—No hi ha cap problema —va dir la Mort, que a més de bonifàcia és una mica curta i no va adonar-se de que allò era un parany.

I en un instant es va aprimar, aprimar, fins a fer-se gairebé com un fil de cotó, i va entrar a dins de la carbasseta. Aleshores el pobre es va treure un tap de suro de la butxaca i la va tapar ben tapada.

—Ho sento, amiga Mort, però no tenia gens de ganes d’acompanyar-te cap als teus dominis.

El pobre va amagar la carbasseta en un racó perdut de les golfes i es va dedicar a viure com no ho havia fet fins llavors.

I van passar molt i molts anys que ningú no es moria. Hi havia pestes, guerres, fams i terratrèmols i totes les desgràcies que us vulgueu imaginar, però la gent no es moria. S’aprimaven, s’esllanguien, es convertien en veritables calaveres o s’omplien de nafres, però no es morien. Ningú se sabia avenir del que passava i tots els savis envellien intentat trobar-hi una explicació. Envellien, però no es morien.

Un dia uns quants nois van pujar a les golfes de casa del pobre i van trobar aquella carbasseta on hi havia tancada la Mort. Pensant que era una pilota del temps antic, van començar a passar-se-la de l’un a l’altre, fent gresca. La Mort anava d’un cantó a l’altra i va acabar marejant-se com una sopa. «Si alguna vegada arribo a sortir d’aquí dins ja me les pagareu totes plegades». La pilota de les mans va passar als peus i puntada per aquí, puntada per allà, va anar a estavellar-se contra la paret. La carbasseta, resseca pels anys, es va esberlar i la Mort va sortir d’allí dins feta una veritable fúria. D’un cop de dalla va segar el cap a totes les criatures i es va llençar escales avall per anar a trobar el que tan astutament l’havia enganyada. Quan el pobre la va veure, va saber que ja no tenia res a fer i es va resignar a morir. I des d’aleshores que tothom es torna a morir quan li arriba l’hora.