La pagesa astuta

i havia una vegada un pobre pagès sense terra, que només tenia una cabana i una filla. Un dia, la filla li va dir:

—Hauríem de demanar-li al rei un tros de terra sense cultivar.

Quan el rei va saber de la seva pobresa, va accedir i els va regalar una franja de terra que ells van accedir a netejar per poder-hi sembrar unes poques llavors. Mentre acabaven d’airejar la terra, van trobar un morter d’or pur.

—Escolta —va dir el pare—, ja que el rei ens ha donat la gràcia d’aquest camp, a canvi nosaltres li hauríem d’entregar el morter.

Però la filla no estava disposada a consentir i li va dir:

—Pare, ja que només tenim el morter, si se’l duem, el rei també voldrà tenir la mà, així que serà millor que us en oblideu.

Però el pare no va voler fer-li cas i, agafant el morter i, duent-se’l al rei, li va explicar que l’havia trobat a al camp i va preguntar si el volia acceptar com a prova de la seva veneració. El rei va acceptar el morter i li va preguntar si no havia trobat res més.

—No —va respondre el pagès.

Llavors, el rei li va dir que volia també la mà. El pagès va afirmar que no l’havien trobat, però el rei no estava disposat a escoltar aquestes paraules. El pare va ser conduït a presó i condemnat a estar allà tancat fins que entregues la mà. El carcellers, que cada dia li duien pa i aigua, com s’acostumava a fer a les presons, sentien com l’home exclamava sense parar:

—Ah! Si hagués fet cas a la meva filla! Ai si li hagués fet cas!

Per tant, els carcellers van anar al rei i li van explicar que el pres exclamava sense parar: «Ah! Si hagués fet cas a la meva filla!», i que es negava a menjar i beure. Així doncs, el rei els va ordenar que portessin al pres davant la seva presencia i li va preguntar per què es passava el temps exclamant «Ah! Si hagués fet cas a la meva filla!».

—Què és el que us va dir la vostra filla?

—Ella em va dir que no li havia de dur el morter, doncs en aquest cas també hauria de portar la mà.

—Doncs com que teniu una filla tant astuta, feu-la venir.

D’aquesta forma, ella va haver de comparèixer davant del rei, que li va dir que degut a la seva astúcia, li proposaria un enigma, que si era capaç de resoldre, la prendria com a muller. D’immediat ella va respondre que estava disposada a encertar-ho.

—Veniu fins a mi, ni vestida ni sense vestir, ni muntant ni rodant, ni per el camí ni per fora del camí. Si ho encertes em casaré amb vos.

Se’n va anar i es va desvestir completament, de tal forma que ja no estava vestida, i agafant una gran xarxa de pescar, es va asseure sobre ella i la va tancar rodejant el seu cos, de tal forma que ja no anava sense vestir; després va llogar un ase i va lligar la xarxa a la seva cua, perquè l’arrossegués, de tal forma que ja no aniria ni muntant ni rodant; però a més va fer que l’ase l’arrossegués al llarg d’una de les petjades dels carros, de forma que ella tocava la terra tan sols amb el dit gros del peu, amb la qual cosa no anava pel camí ni tampoc per fora. Veient-la venir així, el rei va declarar que havia resolt l’enigma i que havia complert amb cadascuna de les seves condicions. D’immediat va fer sortir el pare de la presó i, prenent-la com a mullar, li va concedir tots els privilegis reials.

Al cap d’una anys, havent anant el rei a presenciar una parada, va succeir que uns camperols, després de vendre la seva fusta, havien deixat els seus carros davant el castell, una conduïda per bous i l’altre per cavalls. Un dels camperols tenia tres cavalls, però com que un d’ells era euga i estava a punt de parir, es va deslligar de les vares i, estirant-se enmig dels bous de l’altre carro, allà va donar llum.

Ara bé, només arribar els camperols, es van començar a discutir, llençant-se coses i fent soroll, doncs el bover volia quedar-se amb el poltre, afirmant que l’havien parit els bous, mentre que l’altre ho negava i deia que era el fill de la seva euga i que, per tant, li pertanyia. La disputa fou sotmesa al rei, que va dictaminar que el poltre havia de quedar-se on havia nascut, de mode que el va rebre el bover, a qui no pertanyia.

Així que l’altre se’n va anar plorant i lamentant-se pel seu poltre. Però havia sentit a dir que la reina era molt benèvola, ja que ella mateixa era filla de camperols humils, es va presentar davant seu i li va suplicar que l’ajudés a recuperar el poltre.

—Està bé —hi va accedir ella—. Però només si em prometeu no delatar-me, us diré el que deveu fer. Demà al matí, aviat, quan el rei estigui presenciant el canvi de guàrdia, poseu-vos en mig del carrer, per on ell ha de passar i, amb una gran xarxa, feu veure que pesqueu; seguiu pescant i buideu la xarxa, com si fos plena.

Després li va indicar també el que havia de dir per respondre a les preguntes del rei.

Així fou com al dia següent el camperol se’n va anar i va començar a pescar en aquell lloc sec. Quan el rei va passar per allà i va veure allò, va enviar al seu patge per a que s’informés que pretenia aquell graciós.

—Estic pescant —va respondre el camperol.

El patge va preguntar llavors com podia pescar on hi havia una sola gota d’aigua.

—Si dos bous poden donar a llum un poltre, per què no puc jo pescar en un lloc com aquest?

El patge va tornar i va comunicar la resposta al rei i aquest, ordenant presentar-se al camperol, li va dir que com semblant resposta no se li podia haver ocorregut a ell, havia de confessar a l’instant qui se l’havia suggerit.

Però el camperol es va negar i va dir una vegada i una altra: «Déu-nos-guard», insistia en que l’ocurrència havia estat seva. Llavors se’l van endur i, llançant-lo sobre un munt de palla, tant el van pegar i tant el van maltractar i per tanta estona, que va acabar confessant que l’hi ho havia suggerit la reina.

Quan el rei va tornar a casa va dir a la seva esposa:

—Doncs com ets tant deslleial amb mi, jo no et vull com a muller. Tot ha acabat ja; torna d’allà on vens, de la teva cabana de pagesa.

Però li va permetre una cosa : A l’anar-se’n podria endur-se’n el que considerés millor i que més s’estimés.

—Està bé, estimat marit —va dir ella; doncs com així ho ordenes, així ho faré.

I abraçant-lo i besant-lo, va afegir que havia de dir-li adéu. Llavors, va ordenar portar una beguda amb un fort somnífer per a celebrar el comiat, i el rei en va beure un gol ben gran, mentre que ella amb prou feines la va tastar. Ben aviat el rei va caure en un profund son i ella, al veure’l, va cridar als servents i, amb un bonic llençol blanc el va embolicar, i els servents se l’endugueren a la cabana. Allà el va tombar al seu llitet on va dormir un dia i una nit sencers. Al despertar-se, va mirar al seu voltant i va exclamar:

—Però on sóc! —i va començar a cridar al seus servents, que no hi eren. Finalment la seva esposa s’hi va apropar i li va dir:

—Estimat rei, m’heu ordenat que m’endugués del castell el millor i el que més estimo, i doncs que no tinc res millor ni més estimat que vos, us he dut amb mi.

Al rei li vingueren les llàgrimes als ulls i va dir:

—Estimada reina, seràs meva i no jo seré vostre per sempre.

I tornant-se-la a dur al castell, de nou es va casar amb ella. Quin dubte queda que allà segueixen vivint! Fins el dia d’avui!