Les tres filadores

a ja molts anys d’això, però encara tots recorden aquesta història. Una mare intentava tots els dies que la seva filla aprengués a filar, però ella no volia.

Els crits de la mare i la rebel·lia de la filla se sentien a diari, fins que un dia, ja cansada la mare de la peresa de la seva filla, li va donar un mastegot.

La jove va cridar i es va posar a plorar, en part perquè li feia mal i en part de la ràbia que sentia per haver d’aprendre una cosa que no volia. Diuen que va voler la casualitat que passés per allà la reina, que va aturar el seu carruatge per saber d’on venien els crits.

La mare se sentia avergonyida i va mentir a la Reina perquè no s’assabentessin tots com n’era de gandula la seva filla, dient-li que el motiu del seu plor era que volia filar tot el dia, però ella era tan pobre que no podia comprar-li el lli necessari per a la seva afició.

La Reina va sentir pena per la jove i li va dir que no es preocupés, que se l’enduia amb ella a palau i allà podria filar tot el que volgués.

La mare somreia plena d’orgull, però la filla va abaixar el cap i aguantava les llàgrimes. En silenci va acompanyar la Reina i, tant bon punt van arribar a palau, la Reina la va portar a una de les seves habitacions. Una muntanya de lli cobria l’habitació sencera.

—Mira quin munt de lli, filla meva. Si files tot el que hi ha en aquesta habitació i demostres ser tan treballadora com diuen, et donaré al meu fill com a espòs, perquè no hi ha millor esposa per a un príncep que una dona treballadora.

La nena va callar davant la Reina, però quan aquesta va tancar la porta, va començar a plorar tant amargament que ningú la podia consolar. Tres dies va estar plorant. Tots els dies la Reina s’acostava a veure la feina feta i ella li contestava que no podia treballar encara, que trobava a faltar a la seva mare.

A l’acabar el tercer dia, va treure el cap per la finestra, i va veure tres velletes molt peculiars que passaven per sota de la seva finestra. Una tenia el llavi penjat, l’altra un polse gruixut i deforme, la tercera anava entrebancant-se perquè un dels peus era ample i pla.

—Per què plores, nena?, No saps que les llàgrimes fan malbé el rostre?

I els va explicar la seva desgràcia. Les velletes se la van mirar i van oferir-se a ajudar-la. Li van prometre filar tot el lli per ella, però a canvi, havia de convidar-les a la seva boda. La jove es va comprometre complir la promesa. I en uns minuts ja estaven filant les tres velletes.

Les troques començaven a prendre forma una rere l’altre, totes perfectament esteses i esponjoses. Quan van acabar la donzella va cridar a la Reina, que va mirar meravellada el treball de la nena. En pocs dies van organitzar la boda, i si la Reina estava contenta, més ho estava el príncep amb una jove tan treballadora.

—Em casaré amb tu, però abans hauràs de deixar-me convidar a unes cosines meves que em van criar de petita a les que dec aquesta qualitat que tinc.

I així es va fer. Diuen que la jove anava preciosa amb el seu vestit blanc, la seva llarga cua i un vel brodat cobrint la seva cara. I també van aparèixer les tres velletes, vestides amb les seves millors gales.

—Veniu, cosines meves, que us presentaré al meu marit.

El príncep les mirava sorprès de com n’eren de lletges. Les va saludar educadament i els va preguntar:

—Per què us penja tant el llavi?

—És de tant llepar el fil. Com a la teva jove esposa, a mi també m’agrada molt filar.

—I per què teniu un peu tant ample?

—De tant girar la broca, a mi també m’agrada molt filar.

—I per què teniu el polse tant aixafat?

—Jo m’encarrego de tòrcer el fil. Filar és la passió de la nostra família.

El jove príncep va mirar a la seva esposa. Va veure com n’era de bonica i se la va imaginar amb el llavi tort, el polse aixafat i el peu pla, i llavors va dir:

—Estimada meva, mai més tornaràs a tocar una filosa.

I es diu que van ser feliços tota la vida.