El dir de la gent

Diu que al temps de la vellúria

—que és un temps molt revellit

passaven la mar de coses

distretes per tots estils.

Voleu que us en conti una?

Ja veig que em dieu que sí.

Doncs, quietud i que duri;

no vull que em feu perdre el fil.

Us contaré les trifulgues

passades a un pare i fill

un dia venint de fira

del poble de Vilaniu.

Havien comprat un ase

resignat, mansoi, humil;

i ben cofois caminaven

tots tres com a bons amics.

Camí enllà, troben un home

que reia pels descosits.

No els en féu poques de mofes

tant al pare com al fill:

—Noi! Encara sou més ases que l’ase que conduïu.

Amb un animal de càrrega

com aquest que us va seguint.

Qui us fa ser tan tarambanes

d’anar a peu tot el camí?

—També té raó aquest home

diu el pare al seu fill;

i l’agada i, apa!, el puja

a cavall, i de seguit

ell que també munta l’ase

que amb pena va fent camí.

En ser a l’indret d’una casa

amb pallers, els ha sortit

una pagesa amb cistella

que me’ls atabala a crits:

—Ai, valga’m Déu i sa Mare!

Reina dels cels! On s’és vist

que dos homes de sa casa

facin així de botxins?

No veieu que, amb tots a sobre,

el pobre ase es va neulint,

i que la càrrega doble

el fa anar tan reprimit

que esbufega i treu el fetge

i fins traurà la perdiu?

—A fe que no hi atinava

—diu el pare, penedit:

i baixa del ruc i deixa

que vagi a cavall el fill.

La cosa ara va de perles.

L’ase i tot s’ha eixerit.

Però al cap de poc, se’ls planta

un home al mig del camí.

Va tot vestit amb molta upa,

com un jutge del civil;

porta un barret fet de llenques

i te fatxa de mal vi.

Amb la mosca al nas, arrisca

de dret al pobre fill,

i amb un urc de mil dimonis

li clava aquest moc: —Es dir:

el teu pare a peu, com l’ase;

i tu, que tens prou dalit,

aquí repapat? Tens barra

de fer anar el teu pare així?

Després d’aquesta indirecta,

baixa de cavall el fill;

hi puja el seu pare, i… hala!

a veure si encara sí

algú dirà que la cosa

no marxa prou a dret fil.

Tal dit, tal fet; una mica

més avallet del camí,

un home, plegant els braços

i sacsejant el cap viu,

diu al pare amb molta sorna:

—Ves quina pena, jo et flic!

Que teniu dolor reumàtic

a l’os bertran, perquè així

aneu a cavall de l’ase

permetent que el vostre fill

faci a peu la caminada?

Vaja que sou molt tranquil!

Després de tantes trifulgues

com han passat pel camí,

aquesta darrera treta

me’ls deixa tan avorrits

que es queden veient la lluna

l’ase i el pare i el fill.

Ja se sap; mentre hom visqui

en aquest món d’embolics,

tant si risques con si rius,

sempre hi haurà, tard o d’hora,

algú que hi tindrà que dir.

amb això, deixa’t de coses

i escolta bé el que et dic:

Si més de quatre vegades

no vols passar enrabiades,

obrant bé i honradament,

riu-te del dir de la gent.

Si més de quatre vegades

no vols passar enrabiades,

obrant bé i honradament,

riu-te del dir de la gent.